Avui entrevistem al doctor Alberto Ortiz Lobo, doctor en Medicina, psiquiatre a l’Hospital Universitari de La Paz i professor del Màster de Psicoteràpia Integradora de la Universitat d’Alcalá de Henares. Ha dirigit diverses investigacions en el camp de la prevenció quaternària en salut mental i és autor dels llibres “Hacia una psiquiatría crítica” i “Críticas y alternativas en psiquiatría”.
Com definiria el concepte de prevenció quaternària? Per què és important?
Podem definir la prevenció quaternària com l’activitat sanitària que evita o atenua les conseqüències de l’actuació excessiva o innecessària del sistema de salut. La seva importància rau en el fet que, en les darreres dècades, el sistema sanitari ha passat de l’atenció i la cura de la salut a la provisió de serveis de manera genèrica i despersonalitzada. Això s’ha portat a terme en el context d’un mercat sanitari que ha propiciat un intervencionisme, diagnòstic i terapèutic, amb tots els efectes adversos que això comporta. La tecnologia sanitària ha esdevingut la nova promesa de salvació, i el seu ús irreflexiu està fent mal a les persones.
En el terreny de la salut mental ho veiem, per exemple, en la “psicopatologització” de la vida quotidiana, el fenomen pel qual s’estan transformant les respostes emocionals saludables i adaptatives en trastorns mentals (i es multipliquen els diagnòstics de depressió) o es “resignifica” la diversitat de les persones en termes psiquiàtrics. En tots els casos, la resposta és el “solucionisme” tecnològic: administrar psicofàrmacs o psicoteràpies que, com no pot ser altrament, tenen efectes adversos, moltes vegades més notoris que els possibles efectes beneficiosos. La iatrogènia es produeix a diversos nivells: el dany que produeix un diagnòstic, amb l’“autoestigma” associat i el risc de discriminació, els efectes adversos intrínsecs de les nostres intervencions i el perjudici d’una relació terapèutica depenent d’un expert que certifica la incompetència de les persones per sortir endavant per si mateixes i amb l’ajuda del seu entorn natural. Es “medicalitza” el patiment psíquic en l’individu i es defuig el context familiar, acadèmic i social, tant en el seu condicionament com en els aspectes saludables.
En aquests moments, quan estan proliferant les propostes de mesures de suport psicològic a la població, quin sentit té la prevenció quaternària?
La prevenció quaternària ens obliga a prendre consciència dels efectes adversos de les nostres intervencions. No n’hi ha prou amb que siguem benintencionats i, si pensem que el suport psicològic pot tenir la potència d’alleujar l’altre, no podem ser tan ingenus de no considerar, en la mateixa mesura, els perjudicis que també podem causar. Quan fem suport psicològic correm el risc de “patologitzar” una resposta adaptativa i saludable. Podem infantilitzar les persones, generant dependències inútils d’un “expert”. A vegades oferim falses esperances, com si un suport psicològic individual fos a resoldre el patiment, per exemple, d’una precarietat laboral o econòmica originada pels acomiadaments durant aquesta quarantena. En aquest sentit, podem arribar a culpabilitzar, implícitament, les persones (“hem de corregir la teva actitud davant les coses, els teus neurotransmissors, la teva psique, etc.”) i transformar injustícies socials en problemes personals. Tendim a posar el focus en l’individu, quan el seu malestar pot ser la reacció emocional i proporcionada al context que està experimentant. Quan pretenem modular aquella resposta, el que fem és provocar resignació, “adaptacionisme” i podem esdevenir “col·laboracionistes” del status quo, ofegant sentiments que són fonamentals per a la supervivència de les persones. I, darrera de cada intervenció en salut mental, hem de pensar en l’estigma que podem estar generant.
Quant als col·lectius més vulnerables en aquests moments, entre ells el personal sanitari, què recomana per seguir el principi de primum non nocere pel que fa a la provisió de serveis especialitzats de salut mental?
Estar en una situació de risc no significa desenvolupar irremeiablement un problema mental. En la societat que hem construït, els ciutadans ens hem transformat en persones fràgils i vulnerables que han de ser rescatades per la ciència i la tecnologia per sortir-se’n davant de qualsevol adversitat. S’ha desvaloritzat la resiliència i la capacitat de les relacions familiars, laborals, escolars i socials. Precisament, la pandèmia es una cosa que ens està tocant a tots, en major o menor mesura, i crec que això genera suports mutus informals molt valuosos i més saludables que les intervencions dels professionals de la salut mental.
Ara, a les xarxes socials, apareixen molts professionals de la salut mental recomanant com han d’estar les persones confinades a les seves cases: si han d’organitzar-se el seu temps, fer alguna cosa d’exercici, menjar regularment, etc. Em sembla que psiquiatres i psicòlegs ens estem apropiant del sentit comú, i això significa donar per fet que la ciutadania no el té, que li ho hem de proporcionar nosaltres.
Malgrat tot, hi haurà persones el patiment de les quals pugui necessitar una intervenció professional i haurem d’estar disponibles, propers i receptius per atendre aquesta demanda. I aquest serà el nostre paper, cuidar i acompanyar les persones realment danyades per aquesta situació. Però soc contrari a “buscar” activament els problemes, em sembla que és pressuposar la incompètencia, fragilitat i vulnerabilitat de l’altre.
En les actuals circumstàncies, on posaria el límit entre allò “normal” i allò “patològic”?
El límit entre allò normal i allò patològic, malgrat les pretensions de les classificacions diagnòstiques en psiquiatria como el DSM o la CIE, és una cosa difusa i que es construeix en la trobada entre el professional sanitari i el pacient. És fonamental que prenem consciència d’això, del fet que en la nostra feina estem avaluant la subjectivitat d’una persona des de la nostra pròpia subjectivitat. La pregunta que ens hem de fer a cada trobada no és on es troba el límit entre allò “normal” i allò “patològic”, si és que això existeix, sinó si la nostra intervenció comportarà més beneficis que danys per a aquesta persona que estem atenent. Però no acostumem a tenir consciència dels riscos i maximitzem l’eficàcia de les nostres actuacions.
En les circumstàncies actuals de la pandèmia del SARS-CoV-2, als professionals sanitaris se’ns accentuen els nostres conflictes personals. Estem desitjant ajudar per la solidaritat que sentim amb les persones que més pateixen aquest drama sanitari i social, tant companys de professió que estan deixant-se la pell en la seva feina com ciutadans que han perdut als seus éssers estimats. Això significa que es poden intensificar actituds paternalistes derivades de la llàstima que sentim pels demés, o actituds omnipotents, per compensar la impotència que experimentem els professionals de la salut mental davant de tant dolor. El resultat és que podem caure en un intervencionisme que és útil per satisfer les nostres necessitats narcisistes, però que pot resultar excessiu, innecessari i pot fer mal a les persones.
Una vegada s’aconsegueixi vèncer l’epidèmia, creu que s’ha d’esperar un augment de les demandes d’atenció psicològica/psiquiàtrica als serveis comunitaris generals, tant d’atenció primària com de salut mental?
Després de la pandèmia els professionals de la salut mental tindrem molta feina, però principalment perquè durant el confinament domiciliari estem descuidant, irremeiablement, l’atenció a les persones amb problemes mentals greus. Per si fos poc, durant aquest període moltes d’aquestes persones estan tancades en el seu domicili participant de dinàmiques familiars conflictives, o encara més aïllades de l’habitual. D’altres es trobaran posteriorment en un escenari de més gran precarietat econòmica, a l’atur, etc. Tot això incrementarà el patiment psíquic de les persones a les quals ja atenem.
A més, és veritat, hi haurà persones que hagin perdut a familiars propers, infectats pel SARS-CoV-2, i que consultaran perquè no hauran tingut l’oportunitat d’acomiadar-se adequadament per les condiciones d’aïllament. Cabria pensar que algunes d’elles necessitaran un suport per realitzar les tasques del dol.
Què suggeriria als serveis especialitzats, com el nostre, en l’atenció a professionals de la salut?
No tinc prou experiència en l’atenció a professionals sanitaris amb problemes mentals més enllà d’uns quants casos concrets. Seria un atreviment per la meva part suggerir alguna cosa més concreta, però crec que tot el que he comentat abans es pot aplicar igualment en aquest tipus de serveis especialitzats, considerant les especificitats que tenen.
I als serveis de salut laboral?
El que estem vivint en aquesta pandèmia és que bona part del patiment dels nostres companys té a veure amb la sobrecàrrega laboral i amb treballar en condicions de molt risc: poca seguretat, manca d’equips de protecció individual per entrar a les habitacions d’aïllament, carència de mascaretes, etc. Els serveis de salut laboral han de vetllar per assegurar unes condicions de treball segures i saludables, i protegir els treballadors sanitaris. No podem focalitzar els problemes a la baula més dèbil de la cadena, que és el treballador més exposat. No es tracta d’un afer individual i, per això, la resposta ha de ser estructural. La prevenció dels problemes mentals dels nostres companys sanitaris no té a veure amb intervencions psicològiques o psiquiàtriques, sinó amb assegurar unes mínimes condicions de treball saludables, i si aquestes no s’estan produint s’ha de denunciar.
Com creu que han d’abordar aquesta qüestió els gestors proximals (institucions on treballa el personal sanitari) i els gestors distals (responsables polítics)?
Tant els uns com els altres han de cuidar el personal sanitari, que són els encarregats, al seu torn, de cuidar les persones en aquesta pandèmia. És inadmissible el percentatge de contagis que estan experimentant els nostres companys i que manifesten el nivell d’exposició al qual estan sotmesos en unes condicions de seguretat inacceptables. Els gestors són els responsables de garantir el subministrament d’equips suficients i d’organitzar l’atenció per cuidar a la població protegint els treballadors sanitaris.
Leave a Comment