El doctor Francisco Collazos Sánchez és psiquiatre adjunt del Departament de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, a Barcelona, on coordina tant el Programa de Psiquiatria Transcultural com les Urgències de Psiquiatria. Des d’octubre de 2017 és cap de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Rafael. És professor associat del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té una acreditada formació en diversos àmbits: Psiquiatria Legal, Gestió en Salut Mental o Atenció en Emergències i Catàstrofes. Ha liderat diversos projectes de recerca en l’àmbit nacional i internacional en el camp de la salut mental i immigració i d’ajuda al desenvolupament. Manté, des de fa dues dècades, una intensa activitat científica i de difusió dels seus camps d’interès tant en fòrums especialitzats com dirigits a la població en general.
Com a responsable de la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica de l’Hospital Sant Rafael de Barcelona i de les Urgències de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, com està vivint la pandèmia del SARS-CoV-2?
Com a responsable d’una unitat d’aguts, tancada, la major preocupació és que el virus pogués afectar de manera massiva als pacients i/o als professionals sanitaris. Des que vam ser conscients del potencial de contagi del coronavirus, vam adoptar una sèrie de mesures per a evitar aquest eventual escenari. A mesura que anaven succeint-se els esdeveniments, vam anar prenent algunes decisions, no sempre senzilles, perquè afectaven alguns drets dels pacients que van passar a quedar en suspens, com la possibilitat de rebre visites de familiars o la de poder tenir permisos de sortida. A mesura que van anar apareixent casos possibles de coronavirus, vam optar per separar als pacients que donaven positiu d’aquells que no ho eren, la qual cosa, de moment, ens ha anat donant resultat, perquè ha permès evitar la propagació massiva del virus a la sala.
Han observat canvis en la incidència i presentació dels quadres clínics que motiven l’hospitalització en psiquiatria?
Encara que el que diré no se sustenta en cap estudi metodològicament adequat, la impressió, que comparteixo amb molts dels meus companys de l’hospital, és que estem veient més casos de descompensacions afectives en pacients amb trastorns bipolars o esquizoafectius de base. Alguna cosa que cobra sentit si tenim en compte que estem en un canvi estacional al qual se suma un estressor absolutament excepcional que podria incidir negativament en persones vulnerables a aquesta mena de descompensacions afectives. D’altra banda, alguna cosa que ens ha cridat l’atenció és la notable disminució dels intents de suïcidi tan habituals en la nostra societat. Avui dia, per exemple, observem que és excepcional l’atenció d’urgències d’intoxicacions medicamentoses amb intencionalitat suïcida o qualsevol altre tipus de gest acte-lesiu. Seria desitjable analitzar les causes de tots dos fenòmens des d’una perspectiva àmplia que inclogui factors personals però, sobretot, contextuals.
Centrant-nos en la seva àrea d’especialització, l’atenció a la salut mental dels immigrants, creu que es corre el risc, en aquests moments, de descurar aquest àmbit d’atenció?, s’estan mantenint els programes d’intervenció en aquests moments?
Desgraciadament, em temo que sí, que l’atenció a la salut mental dels més desfavorits, entre els quals es compten molts immigrants, es pot ressentir. Molt probablement, la crisi social, econòmica i política que seguirà, indefectiblement, a l’actual crisi sanitària, es portarà novament per davant als més vulnerables. La brusca frenada que ha sofert l’economia afectarà especialment sectors en els quals hi ha una important sobre-representació d’estrangers: persones que no compten amb contractes estables que els protegeixin en moments de tanta incertesa, homes i dones que viuen del que guanyen cada dia i que han vist com les seves fonts d’ingressos s’esgotaven sobtadament, joves que veuen com les seves expectatives d’aconseguir el seu primer treball s’esvaeixen en un horitzó molt incert.
Són moments, per tant, de reforçar les baules més febles de la nostra cadena social però em temo que poden tornar a resultar els grans damnificats d’aquesta nova crisi, com ja ho van ser després de la Gran Recessió de 2008. D’altra banda, l’experiència recent ens ensenya que, en moments de sotsobre social, emergeixen amb facilitat reaccions populistes; discursos de l’estil “primer, els nostres” poden prendre amb inquietant facilitat en una societat que sent la por tan a prop. Tant de bo fóssim capaços d’aprendre dels errors comesos en el passat per a poder desenvolupar noves capacitats que ens permetin afrontar millor l’escenari que s’aveïna. Reforçar els programes que, des de fa anys, treballen en favor de la salut mental de les persones més desprotegides socialment seria una bona manera de prevenir alguns dels danys col·laterals que implicarà la pandèmia.
Encara que la immigració és un fenomen heterogeni per molts motius (raons per a emigrar, situació socioeconòmica, país d’origen, sistema de creences, xarxa de suport al país receptor, barrera idiomàtica), qui considera que són més vulnerables en aquests moments?
Tots els immigrants comparteixen un mateix anhel: trobar, fora dels seus llocs d’origen, un lloc on tenir més probabilitats per a prosperar. Molts, a més, fugen de situacions traumàtiques, sovint violentes, que poden haver viscut en primera persona o que afecta les seves més reunits. El sacrifici que implica deixar les teves arrels, queda compensat per la il·lusió d’aconseguir per a tu i els teus una vida que asseguri les necessitats bàsiques, entre elles, la seguretat, i que et brindi un futur millor. Una cosa tan elemental es pot convertir, no obstant això, en un malson, en quedar encallats en una situació legal que els limiti. Així els ocorre a molts sol·licitants d’asil o a joves estrangers sense referents familiars adults que poden estar atrapats en l’intricat sistema legal de les sofisticades societats occidentals. Els qui no compten amb una situació legal regularitzada, al no poder accedir al mercat laboral amb garanties, queden a costa d’una economia submergida que, en aquests moments, no els oferirà un mínim manteniment. No cal ser molt perspicaç per a entendre que aquesta precarietat laboral condiciona negativament la salut mental dels més vulnerables.
Com creu que els afectarà a mig-llarg termini?
Encara que hi haurà situacions puntuals que puguin suggerir un cert benefici per als més vulnerables, com poden ser les contractacions temporals que es duran a terme per a donar resposta a necessitats peremptòries del sector primari (per exemple, la temporada de recollida de la fruita, la verema…), si es tracta de persones que no compten amb una situació legal regularitzada, acabaran sofrint més que la resta a mitjà i llarg termini. Els analistes apunten al fet que seran necessaris molts mesos per a reprendre la senda de creixement econòmic. Al llarg de la història es constata que les conseqüències de les catàstrofes provocades pels humans (per exemple, les guerres) o per la naturalesa (epidèmies, tsunamis, terratrèmols, etc.) són més crues entre els més vulnerables. Recordo unes paraules que s’atribueixen a Monsenyor Romero i que podrien aplicar-se en molts contextos, com el que estem travessant en aquests moments: “la Justícia és com les serps, només mossega als qui estan descalços”.
Quins factors personals i contextuals poden ajudar a enfortir la resiliència entre els immigrants?
Els factors personals no serien molt diferents dels de qualsevol altra persona. Fa uns dies, tenia l’oportunitat de llegir, en aquest mateix blog , les reflexions de la doctora Maribel Rodríguez sobre la positiva influència que l’espiritualitat pot tenir en la salut mental de les persones, sempre que no adopti formes narcisistes o infantils. Llegir-ho em va ajudar a recordar a moltes persones que tracto en la meva consulta del Programa de Psiquiatria Transcultural, procedents de cultures diferents a l’occidental, i que conreen aquesta dimensió tan essencial de l’ésser humà. En circumstàncies molt adverses, l’espiritualitat els permet acceptar el curs de la vida, sense resignar-se, sinó amb compromís, per usar els dos termes d’una de les psicoteràpies recentment en voga a Occident. A aquesta fortalesa personal podria sumar-se la interpretació de la destinació com alguna cosa que està en mans d’un designi superior, una sort de locus de control extern que els fa veure més enllà de la seva situació personal, descarregar-se de la hiper-responsabilitat pel curs dels esdeveniments i tenir una visió més àmplia que redueix el seu desassossec.
D’altra banda, no és infreqüent que els immigrants provinguin d’entorns on es veuen exposats, de manera contínua, a situacions que amenacen la seva supervivència, per la qual cosa tenen patrons d’adaptació mental i conductual que prevalen el viure amb més intensitat l’aquí i ara, en lloc de la nostra obsessió pel futur o la nostra demanda contínua de garanties de seguretat respecte al mateix. Un altre factor diferencial també és que, en altres marcs culturals, la persona es concep dins d’un grup (més o menys ampli) i no merament a nivell individual, com pot ocórrer a Occident. Aquest es considera un factor protector per al sofriment mental però també, en situacions d’emergència com l’actual, pot convertir-se en una càrrega emocional extra per als immigrants i per a la seva família.
Quant als professionals de la salut immigrants que treballen al nostre país, creu que hi ha diferències en la manera en què estan enfrontant-se psicològicament a la pandèmia pel coronavirus?
Encara que cada vegada és més habitual trobar professionals de la salut de qualsevol lloc del món, a Espanya, avui dia, són majoria els procedents de països llatinoamericans de parla hispana. Cada vegada és més freqüent, per exemple, que molts dels metges residents procedeixin de països com Veneçuela, Colòmbia, l’Argentina o Mèxic, entre altres. I també s’ha anat incrementant considerablement el nombre de migrants entre el personal d’infermeria dels nostres hospitals i centres de salut o entre els qui es dediquen a cura dels ancians en residències o de nens i ancians en els domicilis.
Encara que no convé incórrer en estereotips culturals, sí que es pot afirmar que el concepte de la família és central a Llatinoamèrica. Aquests vincles estrets expliquen que no pugui aconseguir-se l’estabilitat individual si no es té la certesa que la resta de la família està bé. D’aquí que el que, en condicions normals, tendeix a considerar-se un factor protector, en situacions d’adversitat en el lloc d’origen o, com està succeint ara, al país receptor, pot convertir-se en motiu de desassossec. A això caldria afegir que no és infreqüent que el professional sanitari migrant sigui la veu més autoritzada en la seva família extensa en les qüestions relacionades amb la salut o d’una altra índole. I, a més, sovint, sol ser la principal font d’ingressos per als membres de la família d’origen. La combinació de tots aquests motius de sotsobre i, al mateix temps, la pressió de sentir-se responsables, en la distància, dels seus, pot portar-los a no permetre’s acceptar les emocions desagradables que està situació activa, la qual cosa sabem que augmenta el risc de desgast psicològic a curt i mig-llarg termini.
Leave a Comment