Entrevistem a Maribel Rodríguez, doctora en Medicina, metge psiquiatre, màster en Psicoteràpia i experta en Logoteràpia i en Hipnosi. Ha estat professora de la Facultat de Medicina de la Universitat San Pablo CEU i de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Pontifícia de Comillas. Actualment és directora de la Càtedra Edith Stein al Centre Internacional Teresià Santjoanista (CITES) d’Àvila, la tasca central del qual és tendir ponts entre antropologia, psicologia i espiritualitat. Exerceix la seva activitat clínica a la seva consulta privada a Madrid.
Quina definició proposa del terme espiritualitat?
Les definicions del que és l’espiritualitat són molt variades, potser hi hagi tantes formes de viure-la com persones. Procuraré resumir les que em semblen més encertades, amb una varietat d’opcions en la qual qualsevol persona pugui trobar la seva manera d’entendre l’espiritualitat.
L’espiritualitat tendeix a considerar-se com la dimensió més essencial de l’ésser humà, o a relacionar-se amb aspectes immaterials de l’existència, com la nostra capacitat d’estimar o de tenir compassió o de treure forces del més profund de nosaltres mateixos. També s’associa amb la transcendència, amb l’esperança, amb la inspiració, amb el propòsit i amb el sentit de la vida i amb el sentit últim de totes les coses. En altres casos s’ha relacionat l’espiritualitat amb la capacitat de connectar harmònicament amb el més profund d’un mateix, amb els altres, amb la natura, amb Déu o amb una realitat superior. O bé s’ha entès com el que inspira i alimenta l’amor, l’ètica, la creativitat, la consciència o la percepció del sagrat.
Viktor Frankl planteja que l’espiritualitat és el que tenim d’humà i la dimensió essencial en la qual esdevé la nostra existència. L’espiritualitat pot aportar certs recursos interns i pot donar-nos forces, creativitat, humanitat o sentit a la vida. Una cosa que pot ser molt important en les situacions difícils que se’ns presenten, i que ens aporta elements que permetin superar-les o afrontar-les millor.
Quina és la relació entre espiritualitat i salut mental?
En la majoria dels estudis que tracten de buscar aquesta relació, es troba una associació positiva entre conrear la dimensió espiritual i millor salut mental (menys ansietat, menys depressió, menys addiccions, menys risc de suïcidi, millor pronòstic de malalties mentals, etc. ). L’espiritualitat també s’ha relacionat amb un major benestar psicològic. No obstant això, hi ha algun estudi que posa de manifest que aquesta relació pot ser inversa quan es viuen formes d’espiritualitat més infantils o narcisistes. Pel que caldria discernir, en cada cas, si l’espiritualitat porta a mirar més enllà d’un mateix i a estimar més a altres (i en aquest cas parlaríem d’espiritualitat més “saludable”), o bé si l’espiritualitat és una forma de regressió narcisista al servei dels propis egoismes (i en aquest cas, aquesta manera de viure-la ens perjudicaria i no seria “saludable”).
A l’hora d’abordar el patiment psíquic en les circumstàncies actuals, com ha d’apropar-se el clínic a l’exploració de la dimensió espiritual del subjecte?
Hi ha diverses maneres d’apropar a l’espiritualitat del subjecte, amb dues línies fonamentals d’abordatge. La primera és preguntant directament si a una persona en concret la religiositat o l’espiritualitat li ajuda a suportar millor la seva situació de sofriment (el que inclouria preguntar aspectes generals de la seva visió espiritual i per pràctiques espirituals o religioses que li puguin resultar d’ajuda). També és important preguntar si aquesta religiositat o espiritualitat pot generar-li algun problema (pensem en quan es viu de manera estricta, quan hi ha conflictes amb una comunitat, etc.).
La segona línia general d’abordar la qüestió és amb preguntes més indirectes, com plantejar-li a la persona què li està donant forces en aquests moments de dificultat o què li ha donat forces en altres moments difícils de la seva vida (moltes vegades sorgeixen al·lusions a l’espiritualitat).
Quant als professionals de la salut, creu que han de tenir cura de la dimensió espiritual o que, sense saber-ho, ja ho estan fent? Té a veure aquesta cura amb combregar amb una confessió religiosa o és aplicable a qualsevol ésser humà?
No considero que la cura de la dimensió espiritual es pugui considerar com un “deure”, sinó que crec que és una oportunitat de créixer i de trobar forces addicionals i sentit davant el que ens toca viure. Crec que tot ésser humà que busca expressar certs valors en la seva vida, com el bé i la veritat, la justícia o l’amor, ja està posant de manifest una cosa espiritual que el construeix com a persona i que l’ajuda a donar sentit a la seva vida quotidianament. Ser conscients d’això ens pot ajudar a conrear-amb més èmfasi i a adonar-nos de com ens arriba a construir com a persones, d’una manera més completa, i ens aporta més riquesa, profunditat, més llum i forces per combatre les dificultats que hem de travessar en els nostres dies.
Aquesta cura pot fer-se dins o fora d’una confessió religiosa. En ser una dimensió constituent de tot ésser humà, es dona en totes les persones, tant si són religioses com si no. La diferència és que la religió aporta, entre altres coses, un mètode de conrear la dimensió espiritual i un camí compartit amb altres.
Com es conrea aquesta altra escolta d’un mateix i dels altres? Més encara tenint en compte que estan en circumstàncies molt adverses pel que fa a la pròpia seguretat, desbordats per la virulència de la infecció, veient-se obligats a ser els únics acompanyants de malalts moribunds o havent d’informar a les seves famílies.
Hi ha moltes formes de cultivar aquesta dimensió. Crec que la principal, en aquestes circumstàncies, és aprendre a mirar el millor i més profund de nosaltres mateixos i a potenciar-lo, sent conscients del bé que podem albergar i aportar als altres, valorant el que som com a éssers humans que tenen l’oportunitat de portar salut, alleujament i companyia humana a altres persones que pateixen (pacients i companys de treball). Recordar d’això i posar-ho en pràctica, en el nostre treball com a professionals de la salut, em sembla que és una cosa fonamental.
Afegeixo una sèrie de possibilitats, perquè crec que pot ser d’ajuda per contemplar diverses opcions:
- Ser conscients de què pot ser aquesta dimensió espiritual, preguntar-nos per ella, explorant per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Conèixer-nos pot fer que ens adonem d’aquesta dimensió que tots tenim en allò que és profund i que pot aportar-nos llum i forces en l’adversitat i ajudar-nos a afrontar les dificultats quotidianes que ens toca viure.
- Cultivar la connexió amb l’espiritualitat: amb pregària, meditació, petició, intenció de tenir compassió i amor (cap a nosaltres mateixos i cap als altres), lectures espirituals, etc. També pot ajudar el fet de donar-nos espais per al silenci (encara que sigui durant segons), per estar amb nosaltres mateixos i conrear així la nostra vida interior. Podríem aprofitar aquest silenci interior per mirar-nos amb empatia i amor, recolzant-nos en la perspectiva que una cosa que ens sosté des de dins o més enllà de nosaltres pot ser de gran ajuda davant l’adversitat. Una altra opció pot ser fer una oració a la meitat de l’acció demanant forces, demanant per la salut i el benestar del pacient que tenim davant o simplement transmetent acollida i afecte (cosa que és també fonamental fer amb nosaltres mateixos). També es pot meditar posant plena atenció al moment present i al que toca fer en aquest moment, deixant de banda distraccions i “sorolls” mentals.
- Tenir experiències comunitàries: tenir una xarxa de trobada i de suport, dins de la mateixa fe, perspectiva espiritual o pràctica de meditació, pot ser també de gran ajuda. En el nostre treball, també ajuda si compartim una mica d’aquesta pràctica amb companys que tinguin una perspectiva semblant a la nostra, o al menys podem parlar-ne i donar-nos suport mútuament.
- Buscar el sentit de la vida, com plantejava Viktor Frankl, captant el valor del que fem i del que passa en cada moment. També es pot buscar el sentit mirant la vida des d’una perspectiva global de la nostra existència o buscant el sentit últim de totes les coses (com, per exemple, tractant de percebre un ordre implícit que ho sosté tot).
- Cercar sentit al patiment: davant el patiment, Viktor Frankl proposa posar en marxa els valors d’actitud. Per exemple, prendre consciència que davant el que estem passant pot existir la possibilitat d’adoptar una actitud constructiva, veient-la com a possibilitat d’aprenentatge, lliurament, superació personal, cooperació amb altres, etc. Per a Frankl aquesta llibertat de conrear la millor actitud possible se sosté en la capacitat de l’esperit per oposar resistència a circumstàncies adverses.
- Conrear l’acceptació, i adonar-nos que el nostre jo no és el que ho controla tot i que la realitat que ens envolta és més que nosaltres mateixos i els nostres desitjos. Per a les persones religioses, això es manifestaria posant tot el que no poden controlar en mans de Déu i centrant l’acció en allò que realment sigui possible controlar. L’acceptació és un element fonamental per tolerar la incertesa i desenvolupar humilitat i obertura davant la realitat.
- Conrear la llibertat interior: el que vol dir que en el nostre interior hi ha un espai íntim en el qual no pot entrar ningú més que nosaltres, des d’on podem mirar el que passa fora amb més llibertat i perspectiva, així com trobar-nos amb nosaltres mateixos en allò més íntim i profund que tenim. Prendre consciència de la llibertat interior ens permet exercir-la i tenir més capacitat d’elecció, el que pot donar més possibilitats de créixer en l’adversitat.
- Prendre consciència de força de l’amor i posar-lo en pràctica: l’amor és fonamental per sobreviure en situacions adverses, per unir-nos als altres i donar sentit a la relació d’ajuda. Aquest amor ha d’incloure’ns també a nosaltres mateixos per ser complet i ha de portar-nos a cuidar-nos de manera adequada. Al seu torn, l’amor ens ajuda a mirar més enllà de nosaltres mateixos i augmenta les possibilitats que puguem veure més enllà del nostre dolor. En la situació que vivim hi ha moltes vies d’expressar aquest amor, des de la cura dels nostres pacients actuant amb ells com ens agradaria ser cuidats nosaltres, fins a la cura i respecte a les relacions amb els nostres companys, familiars, etc., ja que a tots ens toca, avui dia, bregar amb una dosi, més o menys, de sofriment.
- Conrear la consciència de la bellesa: la bellesa aporta sentit, ens obre l’horitzó cap a una percepció més àmplia de les situacions doloroses, de tal manera que, si parem atenció a la bellesa de les petites coses quotidianes, és més fàcil poder suportar els dies adversos i que la negativitat no ens envaeixi. Pot consistir en donar-nos temps per veure imatges que ens resultin belles, percebre detalls quotidians que ens inspirin aquesta bellesa enmig de les dificultats que ens toquin viure (de vegades, tan sols mirar per un instant la llum que entra per la finestra, ens pot connectar amb la bellesa i alleujar el nostre malestar).
El filòsof Wittgenstein acaba el “Tractatus Lògic-Filosòfic” amb l’aforisme: “del que no es pot parlar, més val callar”. Què li suggereix? Recomanaria una certa dosi de silenci en les actuals circumstàncies?
Sí, necessitem silenci davant el que encara no podem comprendre i assimilar. El que no vol dir que un cop comprès, destriat i sotmès a un judici crític, no puguem fer una anàlisi correcta de la situació i actuar en conseqüència.
Finalment, com a directora de la Càtedra Edith Stein d’Àvila, què ens diria una mística com ella avui?
Crec que ens diria fonamentalment que el sofriment té sentit, sempre que sapiguem mirar-lo des del lloc més profund de nosaltres mateixos, amb obertura a l’amor, al lliurament i a l’empatia amb el sofriment d’altres. Per a ella, el patiment suposa una oportunitat d’aprendre i d’estar més units a un Déu que pateix amb nosaltres perquè s’ha permès viure la vulnerabilitat humana a la creu, i per això ens acompanya fins en els dolors més intensos de la vida. Per a ella, també és important l’experiència de viure amb la confiança que la nostra realitat interna i externa és sostinguda per Déu, malgrat totes les coses difícils que ens queden per travessar.
Leave a Comment