La identitat dels professionals de la salut pivota, en gran mesura, sobre la seva professió. Per dir-ho d’alguna manera, és una de les senyes de reconeixement propi i aliè. Fins al punt que, en molts casos, és l’última cosa que abandonen quan claudiquen en altres àrees vitals. El 2016, tres investigadors britànics, Jenna Richards, Sue Holttum i Neil Springham, van publicar un article (How Do “Mental Health Professionals” Who Are Also or Have Been “MentalHealth Service Users” Construct Their Identities) en què analitzaven els discursos de deu professionals de la salut que havien requerit ser atesos en serveis de salut mental, i com aquesta experiència afectava la construcció de la seva identitat. Hi havia diverses formes en què aquesta vivència impactava en el concepte que tenien de si mateixos. Tot i així, el denominador comú era la dificultat d’integrar, sense dissonàncies, la identitat com a “professional” i com a “pacient”. És a dir, sembla inconciliable ser, alhora, un bon professional de la salut i estar malalt; en aquest cas, tenir un trastorn mental…
Blog
Ens va preocupar especialment la situació d’aquells metges i metgesses que havien quedat aïllats per l’autoconfinament. Temíem que aquesta situació, sumat a l’estrès laboral, pogués conduir a conductes suïcides. Per això vàrem ser més proactius en els seguiments, especialment a partir de comunicacions confidencials de companys de treball dels col·legues en risc.
Pel que fa a la cura dels cuidadors, en concret, dels professionals de la salut, els doctors Jo Shapiro i Timothy B. McDonald suggereixen algunes recomanacions, que afecten també als equips assistencials, a les institucions sanitàries i a la gestió pública i privada de les mateixes.
Els professionals de la salut tendeixen a descuidar la son, com també altres activitats d’autocura, generalment en nom de cuidar els altres abans que a si mateixos. De fet, pel que fa als trastorns de la son, s’estima que la prevalença entre metges i infermeres ronda el 40 %, dades prèvies a la pandèmia perRead more
En un recent post presentàvem les principals troballes de l’estudi dut a terme per la Fundació Galatea sobre l’impacte de la COVID-19 en professionals de la salut de Catalunya. Aquest estudi s’ha ampliat als metges de la resta d’Espanya, gràcies a el patrocini de la Fundació Protecció Social de l’Organització Mèdica Col·legial (OMC) i a Mutual Mèdica. Ens centrem, doncs, en els resultats dels metges i metgesses de Catalunya
Entrevistem la Maria Pau González (Doctora en Psicologia. Especialista en Psicologia Clínica. Màster en Psicologia de la Salut. Màster en lideratge i coaching organitzatiu. Experta en salut, treball i organitzacions. Coordinadora de l’àrea de promoció de la salut i prevenció de la Fundació Galatea) sobre la resiliència en els professionals de la salut durant la COVID-19.
En el taller setmanal sobre hàbits saludables que dirigeix infermeria amb els pacients ingressats a la Clínica Galatea, s’ha detectat que aquests, tot i ser professionals de la salut, desconeixen aspectes molt importants sobre la relació entre una dieta equilibrada i la salut mental. De fet, tot i que el cervell representa només el 2-3 % del pes corporal, és responsable del 20 % de l’energia que gastem diàriament.
Pel que fa al personal de l’hospital, hem observat quadres d’ansietat i depressius de tipus adaptatiu. Moltes situacions estan relacionades amb les noves tasques que han hagut d’assumir per la situació actual, com estar a l’UCI o en àrees assistencials alienes a la seva especialització.
EMDR (de l’anglès “Eye Movement Desensibilization and Reprocessing”) és una teràpia orientada al trauma, recolzada per l’evidència científica i que està recollida, en la major part de les guies clíniques, com un dels tractaments d’elecció per al trastorn per estrès posttraumàtic.
Al llarg de la història es constata que les conseqüències de les catàstrofes provocades pels humans (per exemple, les guerres) o per la naturalesa (epidèmies, tsunamis, terratrèmols, etc.) són més crues entre els més vulnerables.
