Segons Boris Cyrulink, neuròleg i psicoanalista francès que va popularitzar el terme, resiliència és la capacitat de sobreposar-se a una adversitat, per dir-ho metafòricament, de “navegar en els torrents”. La Real Acadèmia Espanyola precisa que procedeix llatí “resiliens” que significa “saltar cap a enrere, rebotar, replegar-se” i fa referència a la “capacitat d’adaptació d’un ésser viu enfront d’un agent perturbador o a un estat o situació adversos”.
Generalment, la majoria de les persones mostren la fortalesa necessària per afrontar i superar les contrarietats o les situacions desgraciades. Aquesta capacitat es nodreix de les relacions d’inclinació (o d’afecte i suport) que es forgen, principalment, en l’edat primerenca. Malgrat el crucial d’aquesta exposició a la inclinació segura, Cyrulnik afirma:
“una infància desgraciada només suposa començar malament en la vida”.
Si aquesta persona es queda sola, és bastant probable que tingui una vida desgraciada però si, amb el pas del temps, es veu envoltada d’afecte, pot tenir una vida feliç. L’afecte ajuda entre un 70 i un 80% a la resiliència, a superar les dificultats i a resituar-se al món d’una manera sana i segura”. Però també afegeix: “una criatura pot sentir-se molt feliç sentint-se estimada en la seva infància i acabar en una espècie de presó afectiva, especialment quan l’amor només li arriba d’una persona, i al final es converteix en una dependència que li ofega i li impedeix madurar. Cal intentar sempre comptar amb una constel·lació afectiva, amb diferents persones i estils afectius. Això sí que és un factor de protecció. De manera que, per exemple, quan la mare està malament (o es produeixen conflictes naturals i inevitables amb ella), pugui acudir a una altra persona”.
La resiliència tracta de tenir, per dir-ho així, un “sòl emocional segur” que permet aprendre de l’experiència i tenir la confiança suficient en un mateix per no desistir i per poder adaptar-se a situacions de “sobrecàrrega” emocional o adversitats. De forma indirecta, la resiliència s’associa a la confiança en un mateix, a les destreses en la comunicació amb els altres i en la solució de problemes, al govern de les emocions (sobretot, les desagradables) i a la capacitat tant de fer plans realistes com de persistir en els plans que ens porten a aconseguir determinats objectius malgrat les contrarietats que ens trobem en el procés.
Què pot ajudar a desenvolupar la resiliència?
Segons la American Psychological Association, pot ajudar a desenvolupar la resiliència:
- Establir i cuidar les bones relacions personals.
- No veure les crisis com a obstacles insuperables sinó com a oportunitats per al creixement personal.
- Acceptar la impermanència, és a dir, que el canvi forma part de la vida i que l’adversitat no romandrà indefinidament en les nostres vides, sinó que passarà.
- Plantejar-se metes realistes i persistir en l’obstinació, malgrat les dificultats.
- Conrear la cura i el respecte per un mateix.
- Estar obert a aprendre de l’experiència dels altres, especialment d’aquells que són capaços de sobreposar-se a l’adversitat.
- Mantenir una actitud d’esperança i confiança en la vida.
En els processos psicoterapéutics té lloc moltes vegades, gràcies a una “experiència emocional correctiva”, el desenvolupament de la resiliència de manera que l’individu pot no només cicatritzar les seves ferides emocionals sinó afrontar el futur amb més capacitat per afrontar l’adversitat.
