En els darrers anys, s’ha anat consolidant l’aposta per generar espais de reflexió a la pràctica clínica quotidiana per a poder aturar-nos a dialogar sobre aspectes relacionats amb la nostra feina i que impacten, no només en nosaltres, sinó també en els pacients que atenem i en la resta d’actors involucrats al nostre dia a dia, de manera més o menys explícita.
Blog
La mentalització és la capacitat de donar sentit a la conducta pròpia i de l’altre a través de tenir en compte els estats mentals de les persones (conjunt de pensaments, creences, emocions, desitjos, intencions…). Anthony Bateman, un dels principals impulsors de la teoria, la defineix com: “veure’m a mi mateix des de fora i veure a l’altre des de dins”. Ens permet tenir una percepció de nosaltres mateixos, del nostre self, com un agent propi que decideix en base als seus estats mentals.
Els dies (30 de setembre i 1 d’octubre de 2022) se celebren a Còrdova les VI Jornades Clíniques del Programa de Atenció al Metge Malalt (PAIMM), trobada que s’organitza cada dos anys i que reprèn, aquesta vegada, el format presencial que havia estat suspès durant la pandèmia per COVID-19. L’amfitrió de les jornades és el Col·legi Oficial de Metges de Còrdova que, a més, celebra aquest any el vintè aniversari de la posada en marxa del seu programa PAIMM.
Quan es produeix una situació de dolor psíquic intolerable, el suïcidi es pot acabar veient com l’única manera que aquest patiment cessi. Un cop iniciat aquest procés mental, el pas a l’acte depèn també de factors com ara la intensitat de la clínica de malestar intens, fins arribar, de vegades, a un pensament dissociat o dicotòmic, com també de la sensació del subjecte de sentir-se capaç de dur-ho a terme.
La Fundació Galatea va publicar el mes de gener passat les conclusions de la segona fase de l’estudi sobre les repercussions de la COVID-19 en la salut i l’exercici professional dels professionals de la salut de Catalunya.
Dilemes relacionats amb la identitat personal quan el professional de la salut té un trastorn mental
La identitat dels professionals de la salut pivota, en gran mesura, sobre la seva professió. Per dir-ho d’alguna manera, és una de les senyes de reconeixement propi i aliè. Fins al punt que, en molts casos, és l’última cosa que abandonen quan claudiquen en altres àrees vitals. El 2016, tres investigadors britànics, Jenna Richards, Sue Holttum i Neil Springham, van publicar un article (How Do “Mental Health Professionals” Who Are Also or Have Been “MentalHealth Service Users” Construct Their Identities) en què analitzaven els discursos de deu professionals de la salut que havien requerit ser atesos en serveis de salut mental, i com aquesta experiència afectava la construcció de la seva identitat. Hi havia diverses formes en què aquesta vivència impactava en el concepte que tenien de si mateixos. Tot i així, el denominador comú era la dificultat d’integrar, sense dissonàncies, la identitat com a “professional” i com a “pacient”. És a dir, sembla inconciliable ser, alhora, un bon professional de la salut i estar malalt; en aquest cas, tenir un trastorn mental…
en 2020, els autors, Peter Hawkins i Aisling McMahon, experts a acompanyar equips i formar en lideratge, dediquen un capítol a les que consideren set competències bàsiques que els professionals de la salut han de cultivar si volen desenvolupar una tasca reflexiva
la majoria de les publicacions relacionades amb l’impacte de la COVID-19 als professionals de la salut s’han centrat, de manera preponderant, a quantificar la prevalença de símptomes de l’espectre ansiós i depressiu i analitzar els factors de risc i protectors relacionats amb la seva aparició. Els menys se centren a analitzar els beneficis de les intervencions psicològiques posades en marxa per ajudar-los.
Es pot assumir que la prevalença de trastorns addictius al col·lectiu mèdic és, en principi, equiparable a la de la població general, i s’estima entre un 10-14 %. En el cas de les substàncies a què poden accedir amb més facilitat per la possibilitat d’auto-prescriure’s (sedants, hipnòtics, opiacis i estimulants), la prevalença pot ser fins i tot més gran.
L’addicció als professionals de la medicina és, per tant, un problema no només individual sinó també laboral i social, que requereix accions concretes que facilitin la detecció precoç, l’accés adequat al tractament i la posterior rehabilitació del metge com a professional i com a persona.
