L’addicció és una malaltia crònica i recidivant Un dels debats més freqüents en l’àmbit de les addiccions gira entorn d’una pregunta aparentment simple: pot una persona amb antecedents d’addicció tornar a consumir substàncies de manera controlada? La resposta científica no és absoluta, però sí força clara en els casos de dependència moderada o greu: elRead more
Blog
En psicoteràpia, sovint pensem la relació terapèutica com un espai de confiança, escolta i comprensió exclusivament psíquic. Tanmateix, des d’enfocaments com la psicoteràpia sensoriomotriu i els models basats en el trauma, sabem que el seu impacte va molt més enllà del pla psicològic: la relació terapèutica és una experiència profundament corporal, atès que podem conceptualitzarRead more
El trastorn per ús de substàncies (TUS) constitueix una de les expressions més complexes del patiment humà contemporani. No es tracta únicament del consum persistent i problemàtic d’una substància —legal o il·legal— malgrat les conseqüències negatives, sinó d’una relació alterada amb el propi cos, amb les emocions i amb l’entorn. Igual que en altres trastornsRead more
Les drogues permeten travessar llindars físics i psíquics que, altrament, ens serien inaccessibles. El cos, sota l’efecte de substàncies psicoactives, esdevé escenari d’una intensitat radical: plaer, connexió, eufòria, dissolució. L’altra cara de la moneda és que aquesta intensitat comporta el deteriorament. Perquè tot cos té límits, i forçar-los repetidament no és en va. És importantRead more
Entrevistem Marta Torrens Mélich Marta Torrens és metgessa especialista en Psiquiatria, directora emèrita d’Addiccions de l’Hospital del Mar a Barcelona i catedràtica de Psiquiatria de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat de Vic – Catalunya Central. També és coordinadora del Grup de Recerca en Addiccions de l’Hospital del Mar Research Institute de BarcelonaRead more
L’exercici i l’esport són pilars fonamentals en el benestar general i en els processos de recuperació dels trastorns mentals, com ara les addiccions. Hi ha una extensa evidència científica que avala la utilització de l’esport com una innovadora estratègia terapèutica en els processos de recuperació de persones que pateixen una addicció o altres trastorns mentals.
Al llarg del procés de deshabituació d’una addicció estarà present el desig de voler (craving, en anglès) la substància o l’objecte de què el/la pacient s’ha fet dependent. La veritat és que la seva intensitat anirà disminuint gradualment, però també és veritat que el craving es pot controlar de manera favorable mitjançant tècniques cognitives i conductuals d’autocontrol.
Entrevistem Constanza Daigre Blanco, doctora en Psiquiatria i Psicologia Clínica per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), psicoterapeuta del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i professora associada del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de l’UAB. Té una àmplia experiència en l’abordatge psicoterapèutic individual i grupal a pacients amb addiccions, especialment a l’àmbit de la sanitat pública. A més, ha dirigit diverses tesis doctorals, ha participat en diversos projectes de recerca competitius i manté una activitat prolífica de publicació científica en l’àmbit de les addiccions. Realitza les pràctiques del Màster oficial en Psicologia General Sanitària a la Clínica Galatea.
Entrevistem avui la doctora Lara Grau, psiquiatre, coordinadora de la Secció d’Adicions de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i professora associada de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Internacional de Catalunya. A nivell científic ha participat com a investigadora col·laboradora en diversos projectes de recerca nacionals i internacionals, i consta com a autora a més de 80 articles, i amb més de 20 capítols de llibre, principalment en l’àmbit de les addiccions i la patologia dual. Forma part de l´equip interdisciplinari d´assistència ambulatòria de la Clínica Galatea.
Es pot assumir que la prevalença de trastorns addictius al col·lectiu mèdic és, en principi, equiparable a la de la població general, i s’estima entre un 10-14 %. En el cas de les substàncies a què poden accedir amb més facilitat per la possibilitat d’auto-prescriure’s (sedants, hipnòtics, opiacis i estimulants), la prevalença pot ser fins i tot més gran.
