L’impacte emocional, professional i personal del mobbing en els professionals de la salut i el paper de les institucions davant aquesta realitat.
L’assetjament laboral és una conseqüència de l’abús de poder.
Es manifesta com un progressiu ostracisme de la víctima en l’equip o la institució on treballa, alhora que se l’humilia –de manera més o menys subtil– i es degrada, de mica en mica, la seva consideració professional. En moltes històries relatades per les víctimes, el denominador comú és que aquesta s’hagi posicionat contra un poder omnímode i arbitrari, no s’hagi plegat a un determinat modus operandi o hagi despertat l’enveja, pels motius que sigui. De vegades, hi conflueixen les tres circumstàncies. Aquesta situació és més freqüent en entorns sanitaris públics –com els hospitals universitaris–, on el prestigi social pesa molt i on la garantia d’obtenir i mantenir una plaça per oposició o un càrrec de responsabilitat que dona certa prestància, dissuadeixen el subjecte de buscar altres alternatives laborals.
D’altra banda, aquesta conducta d’assetjament, punible legalment i inadmissible moralment s’alimenta, volens nolens, d’una dinàmica de “boc expiatori” en el grup que –conscient o inconscientment– legitima l’estratègia de descart i desgast i, fins i tot, l’avala, ja que la víctima acaba essent apartada i qüestionada. En aquest tipus de sistemes, són molts els que es poden beneficiar d’un statu quo en què l’equitat o la meritocràcia brillen per la seva absència, cosa que repercuteix en places públiques assignades arbitràriament o càrrecs de responsabilitat assumits sense la capacitat personal i curricular desitjable. Tot i que hi pot haver còmplices directes o indirectes de l’agressió, també n’hi ha que fan mal per omissió. És el cas dels qui “prefereixen no fer”, com Bartleby, el personatge de la novel·la de Melville; sigui perquè és incòmode, perquè posa en risc els seus privilegis o per manca de fe en què una altra manera de procedir és possible.
El paper dels iguals: com se sol comportar l’entorn laboral
Tot i que no ho sembli, tan greus com el mal exercit per l’agressor són la conspiració de silenci, l’aquiescència, la delació o la maledicència, col·laboradores necessàries en la perpetuació de règims tirànics. Aquest “alguna cosa deu haver fet” mina, encara més, la moral de les víctimes, ja que acaben sentint-se l’“ovella negra” del ramat, enredades en un bucle infinit de culpabilitat i autocensura del qual no aconsegueixen sortir-ne. Titllar-los de “problemàtics” permet als espectadors rentar-se les mans, com Pilat. Com bé va reflexionar Hannah Arendt en referir-se a la “banalitat del mal”, el més habitual en els grups humans és no posicionar-se, no dissentir. Tenim por de ser exclosos. Per això, la valentia es considera una rara avis en aquestes circumstàncies, més encara quan implica anar a contracorrent o posar en risc “allò meu”.
Quan la víctima ha posat gran part de la seva energia vital en la feina…
En termes metafòrics, aquest tipus d’assetjament subreptici sostingut no deixa de ser una mena d’assassinat psicològic a càmera lenta. Encara que es formi insidiosament, el detonant final, la “mort” civil o laboral, sol esdevenir després d’una última acció fatal –“la gota que fa vessar el got”– que porta la víctima a claudicar. Per això, el que trobem en la consulta són persones abatudes, amb un notable compromís funcional, que demanen ajuda quan el mal ja està molt avançat i la demolició interna ha estat gairebé consumada. La simptomatologia que preval es caracteritza, bé pel seguici posttraumàtic, bé per l’ensorrament afectiu, o per tots dos. I els seus efectes no es limiten a la professió, sinó que també repercuteixen negativament en la seva vida personal i familiar.
Quan la víctima ha posat gran part de la seva energia vital en la feina, com és el cas dels professionals de la salut, la pèrdua de confiança en la pròpia vàlua acaba permeant tot el seu ésser. La tasca de reconstrucció personal és àrdua. No és freqüent que la víctima s’atreveixi a denunciar; és l’excepció més que no pas la norma. Sí és habitual que la persona abandoni el seu lloc de treball, fet que comporta pèrdua de talent a nivell institucional i un dol personal complex que suposa.
Què es pot fer? El nostre deure moral
El fet que el nostre sistema laboral sigui garantista i no doni per bo el simple testimoni sense proves augmenta encara més la sensació d’indefensió de la persona agredida, ja que ha de ser ella qui iniciï la denúncia que permet l’obertura d’un expedient disciplinari. Perquè aquesta exposició no s’hagi de produir, n’hi hauria prou amb activar una avaluació de riscos psicosocials independent de manera periòdica a les institucions i, de manera excepcional, quan hi ha sospites fundades de casos de mobbing.
De fet, l’assetjament laboral no sol ser un fet aïllat, sinó una manifestació més d’una governança corrupta i ineficient que deteriora els equips, afecta el benestar dels treballadors i repercuteix negativament en la feina a molts nivells. L’estil de lideratge tòxic, més o menys disfressat de bones maneres, dona aquests fruits. És més, que passi en empreses finançades amb diners públics és un greuge a l’hora d’exigir responsabilitats a aquells o aquelles que utilitzen d’aquesta manera el càrrec i la confiança que se’ls ha atorgat.
Com bé deia en una entrevista recent Svetlana Tijanóvskaya, líder de l’oposició bielorussa front del règim autoritari de Lukashenko des del frau electoral del 2020: “Si els dictadors queden impunes, la gent deixa de creure en les institucions”. Les persones que s’han vist immerses en processos d’assetjament professional i que acompanyem clínicament necessiten saber que són el símptoma de sistemes moralment malmesos. No és un assumpte “personal”. En el seu procés de rehabilitació i de recuperació de la fe en elles mateixes és fonamental dir les coses pel seu nom; que “no tot s’hi val” i, sobretot, com ens va ensenyar Kant, i Jesucrist abans que ell, que cap ésser humà no pot ser un mitjà per a un fi, sigui quin sigui. Es pot mirar cap a una altra banda o, directament, permetre que es segueixi ocultant aquesta realitat. Però també podem triar una cosa diferent. Això sí que és a les nostres mans.
Dra. María Dolores Braquehais, psiquiatra i directora Assistencial de la Clínica Galatea. Article publicat al Diari de la Sanitat
Continua llegint: Part 1 – L’assetjament professional i personal a les institucions sanitàries: un assumpte més enllà de la clínica.
