Entrevistem Constanza Daigre Blanco, doctora en Psiquiatria i Psicologia Clínica per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), psicoterapeuta del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i professora associada del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de l’UAB. Té una àmplia experiència en l’abordatge psicoterapèutic individual i grupal a pacients amb addiccions, especialment a l’àmbit de la sanitat pública. A més, ha dirigit diverses tesis doctorals, ha participat en diversos projectes de recerca competitius i manté una activitat prolífica de publicació científica en l’àmbit de les addiccions. Realitza les pràctiques del Màster oficial en Psicologia General Sanitària a la Clínica Galatea.
Què és la teràpia sistèmica?
Es tracta d’un enfocament psicoterapèutic integral que destaca i permet aprofundir en el rol dels vincles i les interaccions socials de les persones com a part de diferents grups o sistemes de referència. Es basa en la Teoria General de Sistemes proposada per Bertalanffy, que defineix un sistema com un conjunt d’elements en interacció dinàmica on l’estat de cada element està determinat per la situació en què es troba cadascun dels altres membres. Per tant, entenem que les conductes dels pacients influeixen i són influïdes per les interaccions amb els altres membres dels sistemes a què pertanyen. Tradicionalment, s’identifiquen la família o el grup laboral com a sistemes de referència.
D’altra banda, la teràpia sistèmica dóna molta importància a la comunicació i destaca la Teoria de la Comunicació Humana de Watzlawick, que emfatitza el rol de la comunicació a la construcció (aprehensió) de les nostres realitats i la seva influència en les nostres relacions interpersonals. També ens aclareix que és impossible no comunicar, cosa que ens permet comprendre, per exemple, que fins i tot quan una persona no participa en les activitats terapèutiques ens està comunicant una cosa que ha de ser entesa en el seu context.
Quina manera diferent de pensar els problemes que atenem a psicoteràpia propicia el model sistèmic?
Una mirada sistèmica emfatitza el rol de les interaccions de les persones amb els grups de referència i ens permet ampliar la mirada, per exemple, per analitzar el nivell de cohesió entre els membres d’una família i els límits amb altres sistemes, amb l’objectiu de comprendre i intervenir en el sistema si es considera necessari.
A diferència d’altres enfocaments teòrics, no es centra en el canvi de comportaments específics o característiques intrapsíquiques, sinó en les pautes de relació. És a dir, atorga més importància als factors de manteniment de certes rutines disfuncionals a nivell relacional que a les causes que poden originar els problemes a nivell individual, com ara les característiques de personalitat o certs trastorns mentals.
Com a eina diagnòstica, a l’exploració clínica és clau elaborar un genograma detallat. El genograma és una eina valuosa en la diagnosi de la teràpia familiar, ja que permet visualitzar els patrons familiars, identificar factors de risc i protecció, explorar les relacions familiars i contextualitzar el problema. Ajuda el terapeuta a obtenir una visió més completa i comprensiva de la família, cosa que és fonamental per al disseny d’un pla d’intervenció efectiu.
És habitual convidar la família a les visites, no només per transmetre informació, sinó per conèixer els patrons de comportament que poden estar mantenint la situació i dificultant el canvi. Per això, es requereix, d’una banda, que els pacients accedeixin que els seus familiars acudeixin a teràpia i, per altra, que la família accedeixi també a formar part d’aquest procés. Tot i això, no és una condició sine qua non que la família hagi d’anar a sessió per tenir una mirada sistèmica de la situació del pacient.
Quins beneficis té la teràpia sistèmica davant la teràpia centrada només en el subjecte?
Un abordatge sistèmic afavoreix el manteniment dels canvis aconseguits, ja que contempla el treball relacional i les característiques del context en què el pacient ha de fer el canvi.
Això últim sembla molt rellevant, ja que, moltes vegades, els pacients fan un treball personal molt intens, però, en retrobar-se amb el seu grup de referència, tendeixen a reproduir patrons antics.
D’altra banda, la teràpia sistèmica pot facilitar la comunicació i el suport entre els membres de la família, afavorir una millor resolució de conflictes i reparar situacions conflictives passades. A més, afavoreix que els membres del sistema assoleixin individualment els seus objectius vitals, tenint en compte el cicle vital de la pròpia família, contemplant la necessitat d’adaptació i canvis per mantenir-ne la funcionalitat.
Per exemple, la incorporació al món laboral per part dels fills requereix un ajustament familiar en termes de límits i jerarquia familiar. Així, l’abordatge sistèmic també ens recorda que el canvi és constant i necessari per a una adaptació adequada a les diferents etapes de la vida personal i amb altres.
Es poden combinar ambdues teràpies?
Sí, és possible. Crec que, encara que estiguem treballant individualment, és possible mantenir una mirada sistèmica. A més, el treball personal no està renyit amb un abordatge psicoterapèutic que inclogui els altres membres del sistema. Es pot aprofundir molt a nivell individual, per exemple, en el maneig de les emocions o la prevenció de recaigudes, tenint, alhora, presents les pautes relacionals del sistema o els sistemes en què el pacient està inserit. Aprofitar els beneficis de tots dos tipus de teràpia permet abordar de manera més completa les necessitats del pacient.
Pel que fa a l’abordatge integral de les addiccions, ¿què diu l’evidència científica al respecte?
La teràpia sistèmica ha acumulat menor evidència científica sobre els seus beneficis en comparació amb altres enfocaments psicoterapèutics, com ara el cognitiu conductual. Una de les limitacions de la teràpia sistèmica és que, tot i ser freqüentment utilitzada, hi ha pocs estudis seguint la metodologia científica que n’avalen els resultats. S’ha plantejat que l’estudi de les interaccions personals i en contextos diversos és metodològicament més complex que l’anàlisi de característiques individuals. En addiccions, de manera específica, encara que hi ha alguns estudis publicats, no disposem de conclusions científiques sòlides sobre això.
Més enllà de l’aval científic, a l’àmbit de l’abordatge integral de les addiccions ens permet enriquir el tractament i conceptualitzar l’addicció no només com una qüestió individual, sinó també com un problema del sistema més ampli en què la persona amb una addicció està immersa. Aquest sistema pot incloure la família, els amics, la comunitat i altres contextos socials.
Els qui fem una feina terapèutica amb persones amb addiccions som molt sensibles al patiment dels pacients i les seves famílies. De fet, la gran majoria dels abordatges contemplen la feina no només amb elles sinó també amb altres grups de referència dels pacients. Tot i així, no totes les intervencions amb famílies s’enquadren en el model sistèmic, ja que el focus pot seguir posat en la recerca de responsabilitats individuals i no en el canvi del sistema complet.
Al sistema públic, malgrat les freqüents limitacions de temps, és possible incloure aquesta mirada. En realitat, crec que depèn de la formació dels terapeutes més que no pas dels recursos disponibles. Per exemple, al CAS de Vall d’Hebron hem incorporat l’anàlisi sistèmica a l’hora de valorar-ne els casos, juntament amb el diagnòstic més tradicional i l’abordatge motivacional. Es fa un treball terapèutic amb els familiars a nivell grupal i també es fan visites familiars amb freqüència. Des del meu punt de vista, és un abordatge que ens posiciona els psicòlegs, també, com a part del sistema terapèutic i ens serveix com una eina que procura el benestar dels pacients, les seves famílies i altres grups de referència.
