En psicoteràpia, sovint pensem la relació terapèutica com un espai de confiança, escolta i comprensió exclusivament psíquic. Tanmateix, des d’enfocaments com la psicoteràpia sensoriomotriu i els models basats en el trauma, sabem que el seu impacte va molt més enllà del pla psicològic: la relació terapèutica és una experiència profundament corporal, atès que podem conceptualitzar l’ésser humà com una ment incorporada integrada enactivament en el context.
El cos com a sistema de protecció en el vincle
Moltes persones arriben a consulta amb un cos que ha après a protegir-se. Això es manifesta en postures rígides, espatlles elevades, mandíbules tenses, respiració superficial, sensació d’alerta constant o contracció interna. El sistema nerviós ha après, de manera implícita, que el vincle pot ser perillós i el cos s’organitza en conseqüència.
Com a terapeutes, percebem aquest estat amb el nostre propi cos. Observem la posició corporal, el to muscular, els micro-moviments, la qualitat de la respiració. Notem la tensió, la hipervigilància, la contracció o, en altres casos, el col·lapse i la desconnexió. Aquesta lectura somàtica no és interpretativa; és una escolta fina del que el cos de l’altre està comunicant.
La relació terapèutica comença a reparar quan el pacient percep, a nivell somàtic, senyals consistents de seguretat: un to de veu calmat, un ritme pausat, una mirada present, una postura estable, una disponibilitat emocional que no envaeix ni abandona. Aquestes senyals són captades pel sistema nerviós a través de la neurocepció, no del pensament conscient.
El paper de la co-regulació en el procés terapèutic
En aquest procés, la co-regulació és clau. El sistema nerviós del pacient se suporta inicialment en el del terapeuta, que es manté present i regulat davant de l’activació emocional. No accelera, no pressiona, no es retira. Sosté.
Amb el temps i la repetició, comencem a observar canvis subtils però profunds: els cossos es desinflamen. Les espatlles baixen, la respiració s’aprofundeix, la musculatura es va relaxant. Apareix una postura més flexible, menys defensiva. Paral·lelament, s’experimenta una distensió interna: més espai, més contacte amb un mateix, més capacitat de sentir sense estar en alerta constant. Aquesta distensió corporal és un símptoma de millora significativa, un símptoma d’activació del sistema nerviós parasimpàtic, de la calma.
Aquest mateix procés es fa especialment visible en les teràpies de grup. En un inici, els cossos solen arribar tancats, tensos, hipervigilants, observant l’entorn amb precaució. El grup és percebut com un possible risc. Però a mesura que es construeix un clima de confiança mútua, curiositat, respecte i seguretat, el sistema nerviós comença a reorganitzar-se.
Finestra de tolerància i presència corporal
A través del vincle amb els altres, de la mentalització, de sentir-se vist i respectat, les persones van ampliant progressivament la seva finestra de tolerància. Es pot sostenir més emoció sense desbordar-se, més proximitat sense retraure’s, més autenticitat sense por. Això també es reflecteix en el cos: postures més obertes, respiracions més lliures, menys contracció i més presència.
En la psicoteràpia que té en compte la dimensió psicosomàtica, tant en teràpia individual com grupal, el cos del terapeuta i el camp relacional són eines clíniques fonamentals. La presència física, el ritme, la pausa i la capacitat de sostenir l’experiència emocional, ofereixen un model intern de seguretat que, amb el temps, s’internalitza.
Així, la relació terapèutica no només acompanya el canvi, el fa possible a través del cos. Quan el cos aprèn que el vincle pot ser segur, l’emoció es regula, la ment s’ordena i la capacitat de viure en relació s’expandeix. Es viu amb més connexió interna i externa i, per tant, amb més serenitat.
Marcela Coromina, psicòloga
