Les drogues permeten travessar llindars físics i psíquics que, altrament, ens serien inaccessibles. El cos, sota l’efecte de substàncies psicoactives, esdevé escenari d’una intensitat radical: plaer, connexió, eufòria, dissolució. L’altra cara de la moneda és que aquesta intensitat comporta el deteriorament. Perquè tot cos té límits, i forçar-los repetidament no és en va. És important reflexionar sobre el problema del chemsex més enllà de catalogar-lo com una mera “addicció”. Es tracta de buscar una experiència d’excés vital on el desig, el plaer i l’autodestrucció s’acaben entrellaçant, de vegades de manera paradoxal.
En aquest segon article, volem reflexionar sobre com abordar clínicament el chemsex sense caure en reduccionismes, des d’una mirada que contextualitzi i aprofundeixi la realitat que atenem. Perquè, per tal que l’acompanyament sigui veraç, no podem limitar-nos a tractar-la com una mera “addicció a substàncies”, sinó que cal tenir en compte la seva relació amb la identitat, amb el desig, amb el plaer, amb el mal, amb els límits i amb la vida.
Una realitat incòmoda: el ‘chemsex’ en l’entorn sanitari
Avui dia, parlar de chemsex a l’entorn assistencial continua sent incòmode, quan no, clarament, un tabú. Però ho és encara més quan qui ho practica no és únicament un “pacient”, sinó un “professional de la salut”, com són molts dels casos que atenem a la Clínica Galatea. L’impacte és doble: al patiment personal s’hi afegeix l’amenaça la identitat i la competència professional i fins i tot el prestigi. Reconèixer un consum problemàtic es pot viure com una amenaça directa al sentit mateix de ser sanitari. I aquest aspecte de la identitat tendeix a ser molt central en els qui es dediquen a aquestes professions de cura.
L’entorn sanitari, idealitzat des de fora, sol ser molt demandant per dins. L’estrès crònic, la sobrecàrrega laboral, l’empatia, l’exposició constant al patiment, els torns rotatius, els horaris que dificulten la conciliació amb la vida personal… tot contribueix a una sobrecàrrega, molt sovint silent, de la qual cal prendre consciència.
A aquesta pressió externa se sol sumar un tret que és molt present entre els que exerceixen aquest tipus de professions: l’autoexigència extrema. Això obeeix a molts motius: la complexitat i l’exigència pròpia de la tasca (hi ha la vida en joc), els criteris de selecció en el pregrau i la vocació d’ajuda sense assumir els límits propis. Molts professionals sanitaris viuen sota la pressió de ser sempre eficients, resolutius i competents; de no errar ni mostrar fragilitat. A l’inconscient col·lectiu forjat en aquests entorns laborals, mostrar-se vulnerable sembla renyir amb la competència professional.
És per això que la cultura del “puc amb tot” a nivell laboral i de negar les falles o esquerdes inherents a la vida pròpia conviu amb una desconnexió creixent del món emocional. El cos queda al servei del rendiment intel·lectual i laboral, no del plaer. L’enllaç amb un mateix s’instrumentalitza. I, en aquestes circumstàncies, poden irrompre estratègies d’evasió, com les que ofereixen les drogues. Entre elles, les relacionades amb el chemsex.
Els límits del cos i del plaer
En molts casos, el chemsex no comença com una caiguda sinó com una expansió. Una manera d’estirar el cos, el plaer, els enllaços. Una experiència on la potència sembla il·limitada. Una evasió que porta parella una intensitat al plaer difícilment accessible per altres mitjans.
Fa uns quants mesos, un professional sanitari va arribar a consulta després d’un parell de setmanes d’abstinència. El cos havia començat a recuperar-se, però el seu desig no. “No és que vulgui tornar al chemsex“, deia, “és que sense, tot em sembla tebi. Ni el meu cos respon igual, ni el sexe m’interessa de la mateixa manera. Res m’encén. Sé tot el que pot passar. Conec els riscos, he llegit els estudis. Però arriba un moment en què necessito sortir del meu cap. Deixar de pensar. Sentir quelcom diferent i desfogar-me.”
No volia tornar al consum, però li costava sostenir la vida sense. Les substàncies permeten trencar límits fisiològics, perllongar el desig i assolir vivències sexuals que difícilment es podrien sostenir sense.
Però cada excés deixa conseqüències. Després d’aquells moments, la vida quotidiana es pot sentir “descafeïnada”, sense brillantor. Diverses persones descriuen la mateixa experiència: “Després de tocar el cel, tota la resta sembla gris”. Per entendre-ho, pot servir-nos una metàfora: als nens petits no se’ls recomana abusar del quetxup perquè emmascara els sabors; s’acostumen a aquesta intensitat i després rebutgen la riquesa dels matisos senzills. Amb les drogues passa una cosa semblant: quan el paladar s’acostuma a allò que és intens, costa reconèixer els plaers quotidians. El que abans era suficient, una carícia, un orgasme, una trobada, ara sembla insípid.
El problema no és només la dependència a les substàncies, sinó també la memòria alterada del plaer. La pèrdua de connexió amb la vivència prèvia a l’inici del consum. Part del treball terapèutic consisteix precisament a “acostumar el paladar” de nou, reaprendre a gaudir dels sabors més delicats, limitats i senzills de la vida.
El ‘chemsex’ vist des del punt de vista cultural
Un altre dels errors freqüents és reduir el chemsex a un problema d’un individu concret. Sens dubte hi ha responsabilitat personal, però la pràctica se sosté i amplifica gràcies a dinàmiques culturals i comunitàries. Com passa en qualsevol fenomen humà, com diria Ortega i Gasset: “jo sóc jo i la meva circumstància. I si no la salvo –o considero– a ella, no em salvo –comprenc– a mi”. Perquè no hi ha conductes “a-culturals” sinó que cal tenir en compte el món simbòlic compartit d’expectatives que les sancionen positivament o negativament i acaben modelant molts comportaments.
Entre els homes que tenen sexe amb homes (HSH), hi predomina una cultura on l’èxit es mesura en nombre de trobades sexuals, la disponibilitat constant i la joventut. Una cultura del sexe que premia la hiperconnexió i, de vegades, penalitza l’afecte, lent i imperfecte per naturalesa. Per a molts, el chemsex apareix com una manera de recuperar una joventut negada, de viure amb intensitat allò que abans va ser reprimit, d’aspirar a tot i no renunciar a res, sense compromís, sense lligams.
A això s’hi afegeix la manca de recursos d’atenció especialitzats en aquest tipus de conductes, la medicalització del malestar i l’estigma que envolta tant les drogues com la sexualitat no normativa. I, en el cas dels sanitaris, s’hi afegeix l’absència d’espais confidencials on poder parlar sense por d’aquestes experiències.
En aquest sentit, el chemsex no és només un problema individual, sinó també un símptoma estructural i comunitari. Requereix respostes que vagin més enllà de la consulta: polítiques públiques, programes de prevenció i entorns institucionals capaços d’acollir la vulnerabilitat.
El mite de l’autocura
En el cas dels professionals sanitaris, aquesta dimensió comunitària es veu amb més claredat, ja que l’estigma del chemsex s’intensifica: “Tu hauries de saber cuidar-te. Tu hauries de conèixer els riscos. Tens formació“. Com adverteix Byung-Chul Han, a la societat del rendiment l’autocura s’acaba convertint en un mandat més, una altra exigència que genera culpa i autoexplotació. L’autocura, entesa en aquest sentit normatiu, com a deure, pot esdevenir una altra forma de violència silenciosa. Per als sanitaris, aquest ideal resulta especialment cruel: s’espera que tinguin cura d’altres i, alhora, tinguin cura de si mateixos. No obstant això, ser metge i dominar una matèria a nivell teòric no immunitza contra el desig, la solitud o la recerca de plaer, i la distància entre allò-que-se-sap i allò-que-es-fa sol viure’s com un fracàs personal.
A més, acceptar o visibilitzar un consum problemàtic pot comprometre la imatge ideal pròpia de ser competent i sa, esquerdant la imatge projectada a nivell social més ampli i també en els cercles més propers.
Vivim a la societat del rendiment on tot, fins i tot el descans, l’oci i la salut mental, han de tenir una funció, un objectiu. I quan el cansament es fa insuportable, la transgressió apareix com a autoafirmació. Repensar l’autocura implica alliberar-la d’aquesta lògica. No com a optimització d’un mateix, sinó com a possibilitat d’habitar el cos d’una altra manera, reconnectar amb el desig i amb els vincles sense pressió per rendir. Cuidar-se no és un mandat, és una manera de tornar a sentir-se viu sense haver de destruir-se per aconseguir-ho.
Integrar l’ambivalència
Un dels nuclis clínics més importants al chemsex és l’ambivalència. Molts usuaris expressen frases com: “Ho vull, i alhora no ho vull”, “Ho necessito, però vull parar” o “M’agrada, però em destrueix”. Aquest estat intern, aparentment contradictori, és profundament humà. La Teràpia Dialèctica Conductual (DBT) de Marsha M. Linehan ofereix un marc molt útil per abordar aquest tipus de contradiccions: acceptar que veritats oposades (com plaer i dolor, llibertat i pèrdua) poden coexistir permet construir intervencions més realistes i compassives. Ens recorda que desitjar no implica necessàriament actuar de manera dicotòmica. Aquest treball no cerca eliminar el desig, sinó reconduir-lo. La intervenció se centra a ajudar la persona a ampliar el rang de possibles respostes, sense que l’única via d’accés al plaer sigui la droga.
El que atrau del chemsex no és només el plaer, sinó el desbordament, la desmesura, el desafiament als límits: la intensitat, la suspensió del temps, la desinhibició. Per a persones habituades al control i a la racionalització, pot ser una forma de trencar amb la lògica del que és funcional i normalitzat. Una forma de “tornar al cos”, de “embogir” voluntàriament, “d’oblidar” les restriccions del dia a dia (obligacions, preocupacions, exigències). Però el que comença com a alliberament es pot tornar presó. Allò que alleuja, desgasta. El que excita, esgota. El plaer, quan es torna compulsiu, deixa de ser connexió amb el cos, de ser una conducta lliure i s’acaba comportant de manera tirànica.
En aquesta tensió d’oposats també poden aparèixer noves veritats que requereixen ser escoltades a l’espai terapèutic. No es tracta només d’un “vull consumir/no vull consumir”, sinó també del que emergeix darrere: “em sento sol”, “necessito escapar”, “vull tornar a sentir-me viu”. Reconèixer aquests matisos permet ampliar el focus més enllà de la substància, cap als desitjos, les pors i les necessitats que conviuen a la persona.
Nietzsche parlava de l’amor fati com la capacitat d’abraçar el propi destí, tant allò agradable com allò desagradable, no com a resignació, sinó com a afirmació lúcida i vital. Estimar fins i tot el que dol, no per repetir-ho, sinó per integrar-ho. Només així pot sorgir una transformació real, una voluntat de viure que no renegui del que ha viscut, però que ho incorpori al viure. En lloc de negar, avergonyir-se, esborrar o patologitzar l’experiència, el repte clínic passa per integrar-lo. Acceptar que les dualitats formen part del mateix relat vital. Assumir la pròpia història amb honestedat radical.
La Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT) de Steven C. Hayes complementa aquest plantejament des d’una perspectiva molt interessant. En lloc de lluitar contra els pensaments o les emocions lligats al consum, l’ACT proposa orientar la vida cap als valors personals més profunds: relacions, cura, creativitat, comunitat. Aquestes experiències, en ser viscudes de manera plena, es poden convertir en una font de reforç natural més poderosa que les substàncies: per ser més real i per estar més vinculada a allò que som en realitat. Els valors es poden entendre, de manera senzilla, com a experiències valuoses, coherents amb els qui volem ser, més enllà de l’alleujament momentani que ofereix el consum. Aquest enfocament no gira entorn de l’“abstinència” com a dogma, sinó de la “recuperació del sentit vital”. I aquest es relaciona íntimament amb l’assumpció dels límits: els propis, els dels altres i els de la vida.
Aquí és rellevant el concepte d’efecte d’incubació descrit per Glifford (2011). Després d’intervencions basades en ACT, sovint no es veuen millores immediates tan ràpides com amb teràpies cognitives clàssiques. Tot i això, al cap del temps, els canvis es consoliden i es mantenen de manera més estable. En altres paraules: la flexibilitat psicològica triga a desplegar-se, però quan ho fa ofereix una base molt més sòlida per sostenir el canvi. En realitat, la cura de si entesa com a cultiu no té efectes immediats. Està subjecte a la nostra vulnerabilitat. Però és un treball intern fructífer.
Conexió, límits i cura
El contrari de l’addicció no és l’abstinència: és la connexió, encara que passi per l’abstinència, que no és res més que l’assumpció del límit. Connexió amb el cos, amb els altres, amb allò ens dóna sentit. El chemsex problemàtic no només desestructura la vida de qui el practica, sinó que també revela esquerdes més profundes, buidors de sentit, de pertinença, que cap fàrmac no pot suturar. Per això, intervenir clínicament no es pot reduir a eliminar un símptoma. Es tracta de tornar a estendre llaços amb la vida, de “reaprendre” a desitjar, de redescobrir el plaer de manera més conscient i realista.
En el cas dels professionals de la salut, el que està en joc no és només la seva vida personal, sinó també la seguretat i la cura dels que en depenen. De connectar amb la realitat que no estem sols i que la nostra conducta impacta en altres. Alhora, per cuidar el cuidador cal obrir un espai on es pugui reconèixer fràgil sense ser estigmatitzat, on demanar ajuda sigui un acte de responsabilitat i no un fracàs professional. Les institucions sanitàries hi tenen un paper essencial: facilitar la petició d’ajuda, oferir recursos que preservin la confidencialitat i garantir suports lliures de judici. Perquè ningú no es cuida sol. Tenir cura del cuidador, en última instància, és tornar-li la possibilitat de viure, de cuidar i de ser cuidat des d’un lloc més humà i connectat. I també és tornar-li l’accés a un plaer no destructiu, un plaer que no sigui fugida, sinó font de vitalitat i vincle.
En darrer terme, el chemsex, com altres fenòmens humans, ens remet a la sentència: “no ho podem tot, no podem sols”. Si ho tenim present en l’acompanyament terapèutic, pot ser que la sortida de l’addicció sigui viscuda no com una coerció a la llibertat, sinó com una oportunitat per viure millor.
Toni Gata, psicòleg.
