Avui entrevistem Andoni Anseán, psicòleg, director del Màster de Gestió Clínica i Sanitària en Salut Mental i del Màster en Prevenció del Suïcidi de la Universitat Pablo de Olavide. La seva carrera professional sempre ha estat lligada a la gestió sanitària (tant pública com privada) en salut mental, a la gerència d’hospitals psiquiàtrics i a la prevenció del suïcidi. En l’actualitat és el president de la Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi i de la Societat Espanyola de Suïcidologia. És també el representant nacional a Espanya de la International Association of Suicide Prevention (IASP).
Quina és la situació actual quant a la prevenció del suïcidi a Espanya?
A nivell de govern central, no hi ha cap pla o estratègia. Des de fa anys venim reclamant almenys una estratègia de prevenció del suïcidi en el SNS, a l’igual que existeix per a molts altres problemes de salut. Lamentablement, la prevenció del suïcidi no ha estat mai una prioritat política, social, sanitària o informativa, el que fa que no sigui una preocupació global.
Pel que fa a les comunitats autònomes, la situació actual és desigual. Algunes posseeixen plans o estratègies específiques (C. Valenciana, Galícia, País Basc, Castella-la Manxa, la Rioja, Illes Balears –aquesta última, en elaboració). D’altres posseeixen programes o processos sanitaris específics (Catalunya, Astúries, Navarra, Castella i Lleó). Mentre que d’altres inclouen la prevenció del suïcidi als plans de salut mental (Andalusia, Comunitat de Madrid, Extremadura, Illes Canàries, Regió de Múrcia, Cantàbria). En el cas d’Aragó, desconeixem per què, la prevenció del suïcidi no consta en cap planificació.
I les perspectives de futur?
Incertes. El pacte de govern entre Unides Podem i el PSOE (punt 2.2.12) inclou l’elaboració d’una estratègia de prevenció, però ja sabem que això no vol dir que s’hagi de fer (a més, sembla que està integrat en l’estratègia de salut mental de l’SNS). S’inclou també un telèfon d’ajuda específic. Pel que fa a les CC.AA., segurament vagin avançant en el desenvolupament de polítiques preventives i accions d’abordatge de la conducta suïcida. Probablement, la crisi que s’acosta, amb les seves previsibles greus conseqüències en la salut mental i el risc suïcida de la població, serveixi d’infaust estímul.
Què se sap de l’impacte de situacions d’emergència, com la pandèmia actual, en el risc de suïcidi?
Molt poc. No hem viscut mai una pandèmia com l’actual, al menys pel que fa al seu abordatge, amb restriccions a la població que no s’han aplicat ni en situacions de guerra. En tot cas, no ens preocupen tant els efectes del confinament (pot consultar-se, per exemple, https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(20)30460-8/fulltext), que fins i tot pot ser que redueixi les morts per suïcidi, ateses les restriccions de moviments de la població, sinó les conseqüències de la crisi econòmica produïda per la limitació de l’activitat laboral i econòmica, que comentarem més endavant.
La gent gran s’ha vist exposada a situacions molt difícils durant la pandèmia. Se sap, a més, que el risc de suïcidi consumat és més gran en aquest grup d’edat. Disposem d’informació concreta sobre aquest aspecte?
A Espanya es produeixen més suïcidis de persones grans dels que podem pensar. Gairebé mil a partir dels 70 anys. Fins i tot no és estrany registrar algun suïcidi en persones majors de 100 anys. Els homes més grans poden arribar a multiplicar per 7 el risc de suïcidi respecte als més joves. En dones, per 3.
Com a president de la Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi, quines activitats s’han organitzat arran de la pandèmia?
Estem molt centrats en valorar els efectes tant del confinament com de la crisi econòmica, que comencem a viure, en la conducta suïcida (ideació, intents i suïcidis). Lamentablement, no disposem encara d’informació al respecte al nostre medi, tot i que comença a haver-hi dades a nivell internacional. Caldria començar a realitzar investigacions a Espanya.
També intentem aportar el nostre granet de sorra a la sensibilització dels mitjans de comunicació, de les institucions i poders públics i de la societat, en general, perquè Espanya deixi de donar l’esquena a un problema històricament ocult i ignorat.
Seguim formant també els professionals dels serveis de salut autonòmics i professionals de la pràctica privada, bé a través dels nostres cursos i del Màster en Prevenció del Suïcidi, bé a través de les nostres publicacions.
La previsible crisi econòmica que s’ha desencadenat arran de la pandèmia i que impressiona de no ser autolimitada, quin impacte creu que pot tenir en la salut mental?
Ja hi ha evidències de l’impacte que la crisi del coronavirus està tenint en la salut mental de les poblacions, en l’augment del trastorn per estrès posttraumàtic, depressió i ansietat (veure, per exemple: https://journals.sagepub.com/doi/full /10.1177/0020764020915212).
I, en concret, pel que fa al suïcidi, quines lliçons es poden extreure de les conseqüències de la gran recessió que es va desencadenar l’any 2008?
És molt aviat per extreure conseqüències perquè la crisi que s’acosta està en un moment molt embrionari, però segurament d’ella aprendrem allò que des de totes les instàncies es ve recordant des de fa dècades: que la salut també ho és mental, que no hi ha salut sense salut mental. De fet, estem convençuts que l’epidèmia del futur no és un virus: se’n diu depressió. I que de depressió també es mor: se’n diu suïcidi. Tenir això en compte pot salvar moltes vides en el futur.
De crisis anteriors, com la de l’any 2008, sabem, per exemple, que un augment de l’1 % en les taxes d’atur comporta un augment de l’0,8 % en les taxes de suïcidi. A Espanya, en edats compreses entre els 40 i els 59 anys, el 2007 es van registrar 1.036 suïcidis. L’any 2014 van ser 1.611. Crisi, atur i suïcidis, estan, per tant, relacionats, tot i que encara no sabem com evolucionaran aquestes xifres en el futur.
Tenint en compte l’evidència disponible fins a la data, quines recomanacions faria de cara a la prevenció del suïcidi en aquest nou escenari a curt i mitjà-llarg termini?
Prendre’s seriosament la prevenció i abordatge de la conducta suïcida (en tots els àmbits, no només en el sanitari, sinó també en l’educatiu, social, policial, etc.), elaborar plans preventius, incorporar l’avaluació i detecció del risc, crear protocols d’abordatge i intervenció, fer seguiment de persones en risc, donar suport a les famílies, millorar la investigació i la vigilància epidemiològica, limitar l’accés a mitjans letals o atendre els supervivents, entre moltes altres accions.
Els professionals de la salut de l’SNS encara han d’estar més conscienciats de la magnitud i impacte de la conducta suïcida en les consultes d’atenció primària, urgències i ingressos hospitalaris. Cal optimitzar la capacitació i els processos assistencials de detecció i abordatge del risc suïcida (també en situacions d’emergència) i de millorar la coordinació entre tots els agents de prevenció.
El suport psicològic a les persones que han perdut un ésser estimat per suïcidi és clau des del mateix moment en què es produeix la mort, quan els professionals de primera intervenció (sanitaris, judicials, policials i bombers) tenen un paper clau que s’hauria de mantenir després en els diferents nivells d’assistència sanitària.
Caldrà, per tant, reforçar l’atenció en salut mental. No només els recursos especialitzats sinó també els d’Atenció Primària (per exemple, amb l’augment de la presència en els equips assistencials de psicòlegs clínics).
I, pel que fa a la prevenció del suïcidi en els professionals de la salut, què proposaria?
Ja es comencen a conèixer les conseqüències de l’epidèmia en la salut mental dels professionals sanitaris. De fet, una recent investigació espanyola sobre una selecció de 61 estudis internacionals (https://www.medrxiv.org/content/10.1101/2020.04.02.20048892v1) troba les següents prevalences agrupades: ansietat, el 45 %; depressió, el 38 %; trastorn d’estrès agut, el 31 %; esgotament, 29 % i trastorn d’estrès posttraumàtic, 19 %.
No obstant això, encara sabem poc sobre la incidència i prevalença de la conducta suïcida en els professionals de la salut (no ja respecte a l’epidèmia, sinó en general), si bé un dels factors de risc és l’accessibilitat al mitjà letal (accessibilitat no només física –per exemple, a anestèsics o psicofàrmacs– sinó també de coneixement i experiència respecte a aquests mitjans). Caldria fer investigacions als serveis d’assistència a professionals mèdics per conèixer bé les característiques d’aquests professionals i definir accions de prevenció en base als seus factors de risc.
En tot cas, cal reforçar aquests serveis i estendre’ls a tots els professionals sanitari, no només facultatius. La iniciativa de la Fundació Galatea, amb el patrocini de la Fundació La Caixa, és un bon exemple d’això: https://obrasociallacaixa.org/es/cuidar-a-quienes-nos-cuidan.
Leave a Comment