Avui entrevistem Luis Botella, doctor en Psicologia, professor titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport (FPCEE) Blanquerna de la Universitat Ramon Llull (Barcelona), psicòleg especialista en Psicologia Clínica i en Psicoteràpia i membre de diverses associacions nacionals i internacionals de psicoteràpia integradora, cognitiva, constructivista i narrativa, així com de teràpia basada en mindfulness. Luis Botella és també coordinador i professor de diversos màsters universitaris en psicoteràpia nacionals i internacionals, autor o coautor de més de 200 treballs científics sobre psicoteràpia i membre (Faculty Mentor) del Portland Institute for Loss and Transition.
En primer lloc, com definiria el dol a nivell psicològic?
El dol es defineix com la resposta a una pèrdua. La pèrdua no és sempre ni exclusivament una mort, si bé aquesta sol ser un dels esdeveniments vitals que major intensitat de dol provoca, justament per la seva inevitabilitat i irreversibilitat i per la invalidació que genera. La resposta no té tampoc per què ser sempre ni exclusivament psicològica, i pot ser física, social o espiritual. En aquest sentit, el dol des d’un punt de vista psicològic es refereix a les respostes, o potser, millor dit, a les formes de buscar significat a l’experiència de la pèrdua que es manifestin en les dimensions emocionals, conductuals, cognitives i relacionals. Per cert, que aquestes dimensions no estan separades entre si, sinó que formen part, totes elles interrelacionades, d’aquestes formes de cercar significat i sentit; un significat i sentit que la pèrdua ha fet trontollar.
Ja que l’existència humana està jalonada per pèrdues, pot traçar un límit entre el dol normal i el patològic?
Sí, igual que per exemple la por o la tristesa són experiències consubstancials a la vida humana, i no obstant això hi ha una diferència entre por o tristesa normals i por o tristesa patològiques (fòbia o depressió en aquest cas). Pel que fa a el dol, el límit entre els processos saludables i normals d’adaptació a la pèrdua i els disfuncionals resideix sobretot en fins a quin punt queda dificultat o impossibilitat el funcionament psicosocial sa. Per exemple, el dol patològic (també anomenat dol complicat o prolongat) comporta símptomes d’enyorança i recerca del difunt, solitud excessiva, pensaments intrusius sobre el difunt, sentiments d’insensibilitat i incredulitat i fragmentació del sentit de seguretat, confiança i significat. Va associat a un funcionament psicosocial perjudicat, trastorns de la son, ruminacions i a somiar constantment amb el difunt. Tot l’anterior fa evident que es tracta d’una experiència més enllà de l’adaptació progressiva i saludable a una pèrdua, per dolorosa que aquesta sigui, i que incapacita seriosament el funcionament psicosocial adaptatiu.
Durant la pandèmia, les mesures preventives d’aïllament han motivat que molts familiars no hagin pogut acomiadar-se presencialment dels seus éssers estimats. Quin impacte creu que poden tenir aquestes circumstàncies en el treball de dol?
Precisament aquests rituals de comiat són un dels elements que faciliten la transició entre l’etapa vital amb i sense el difunt. No només és molt probable que facilitin un trànsit més pacífic i serè a qui mor, la qual cosa ja de per si és molt rellevant, sinó que està molt demostrat que fomenten l’adaptació, la construcció de significat i la restauració de la narrativa vital fragmentada per la pèrdua en aquells que li sobreviuen. Molts experts coincideixen que, davant la impossibilitat d’acomiadar-se a la qual es refereix la pregunta, ens trobarem amb una quantitat sense precedents d’afers pendents (com es diu en psicoteràpia als temes biogràfics i existencials rellevants que no han pogut arribar a una resolució).
Què creu que podria ajudar a fer aquest procés més suportable?
És difícil de dir, justament perquè les necessàries mesures d’aïllament impossibiliten pràcticament qualsevol forma de contacte. Potser un dels pocs precedents similars és el de morir en una acció de combat en un país estranger: també aquí es dona una forma de mort estant aïllat de la família, encara que en molts casos sí estan presents ara els camarades del front, per utilitzar una expressió literària. Aquest tipus de situacions fa pensar que, per exemple, poder fer una trucada telefònica per acomiadar-se, o escriure una carta, comportaria al menys una mica de consol enmig d’allò desesperant de la situació. Em temo que, al menys de moment, i mentre la gestió sanitària dels malalts més greus de COVID-19 no permeti una altra cosa, més aviat haurem de treballar amb les conseqüències d’haver viscut aquest tipus de pèrdues en els supervivents. Encara que l’estrictament lògic seria pensar que no hi ha manera d’acomiadar-se de qui ja ha mort, això afortunadament no és així. Hi ha tècniques i rituals en teràpia, com per exemple l’ús de cartes, o de converses imaginades, o de rituals pròpiament dits, com ara la creació d’algun tipus de memorial, que poden ajudar a elaborar la pèrdua ex post facto. Esperem que els avenços de la medicina permetin que en un futur pròxim la mortalitat es redueixi dràsticament i aquells que morin puguin fer-ho en unes condicions en les quals estar acompanyats per la seva família i cercles pròxims no els posi en perill a ells.
En situacions com l’actual, el dol no només té una dimensió personal sinó també social. Creu que estem donant espai a aquest dolor? O, en el fragor de la resposta a la pandèmia, estem passant per alt la importància de tenir cura aquests ritus de pas i de dignificar la memòria dels morts?
Em temo que socialment estem encara estupefactes per la dimensió d’allò que estem vivint, sense saber ni tan sols quin és el nombre real de morts, sense poder anticipar el futur, amb una experiència en molts casos tangencial i com “d’oïdes” (menys en el cas dels professionals de la sanitat, és clar, cosa que agreuja la seva sensació de fragmentació extrema). La tangencialitat d’aquells que no treballen diàriament en contacte amb la pandèmia és lògica perquè, tot i que gairebé tots coneixem algú que ha mort, o algú que té algú que ha mort, precisament pel que comentàvem a la pregunta anterior no sabem detalls de com es va produir la mort. Això dificulta molt qualsevol tipus de “tancament narratiu”, tot queda com indefinit i, de nou, fragmentat. He vist recentment algun intent de dedicar un dia de dol a les víctimes, i suposo que sorgiran més iniciatives similars per justament memorialitzar-los com a col·lectiu. Però el problema molt real és que això segueix, que no és com dedicar un dia o un monument a les víctimes d’una guerra acabada, o d’un desastre natural passat. De nou, i en aquest cas no en l’individual sinó en el social, ens enfrontem a un assumpte pendent, a un tema obert.
Durant la pandèmia, els professionals de la salut s’han vist enfrontats a la mort de diverses maneres: acompanyant moribunds, informant les famílies, assistint a la mort de pacients tot i els esforços terapèutics. Quin impacte creu que pot tenir en la seva vida?
Desgraciadament, crec que molt nuclear i encara difícil de valorar en la seva extensió. L’exposició massiva a tanta mort, exposició a més no anticipada (de nou, no es tracta de cossos mèdics d’intervenció en catàstrofes o conflictes bèl·lics que saben el que trobaran), tindrà un impacte en totes les esferes de la seva vida, des d’allò espiritual a allò físic, passant per descomptat per allò psicològic. Els més resilients es recuperaran abans i li donaran a la seva experiència un sentit més adaptatiu i restaurador de tanta fragmentació. Els menys probablement experimentaran tot un ventall de dificultats derivades d’aquesta experiència d’invalidació massiva.
En els professionals de la salut que hem acompanyat en aquest temps, una de les majors dificultats ha estat el fet de no poder ajudar altres companys quan queien malalts per COVID. Com s’interpretaria aquest conflicte en termes de procés de dol?
Efectivament, i no només això, sinó als seus propis familiars. En general, la impossibilitat d’ajudar genera un sentiment d’impotència i culpabilitat considerable fins i tot en dols més “normals”, per dir-ho així. Per això justament es recomana que, davant la mort anticipada d’un avi, per exemple, es permeti que tots els membres de la família aportin el que sentin que volen compartir, i que no es deixi a ningú de costat, tot respectant que algú prefereixi no participar-hi. En el cas que planteja aquesta pregunta, ens trobem amb una situació insòlita. El fet de no poder fer res, ja de per si invalidador i culpabilitzant, ataca de ple dos aspectes fonamentals d’un professional de la salut: (a) la seva vocació forjada durant anys de formació i pràctica per curar, o al menys alleujar el dolor, i (b) el seu esperit corporatiu de companyonia que queda greument afectat pel fet que són altres professionals de la salut els que cauen, alguns d’ells (com un exemple recent que em comentava un metge en teràpia) fins i tot companys de servei des de fa dècades i amb qui els unia una amistat familiar i mil experiències compartides.
Quins recursos personals i socials creu que poden ajudar els professionals a elaborar el que ha passat?
Personals sense dubte la capacitat de donar un sentit acceptable a aquesta experiència, un significat. S’ha demostrat repetidament que no és imprescindible que la vida estigui quallada de felicitat i alegria, però sí que ha de estar-ho de significat. Com deien els filòsofs existencialistes, quan un té un perquè (o un per a què) aguanta molts com impossibles de resistir d’una altra manera. I en la construcció d’aquest per què o per a què, d’aquest sentit i significat, és on allò personal entroncarà amb allò social, sense dubte. No puc inventar un sentit per a tot això de forma completament aliena a la societat en què visc. És curiós perquè estic escrivint això a les vuit del vespre, els veïns davant de la meva finestra ja han sortit a la balconada a aplaudir com agraïment als professionals de la salut… i no obstant això cada vegada són més els que diuen que no els aplaudeixin, sinó que els validin. I aquesta validació social té moltes formes: respecte a la seva tasca, reconeixement del seu sacrifici més enllà d’allò professional fins i tot, honestedat i veracitat dels mitjans de comunicació i xarxes socials, condicions laborals que minimitzin que això es repeteixi, etc. I suposo que a la llarga apareixerà un fenomen que encara no es dona pel “fragor de la resposta” com es deia en una pregunta anterior: necessitaran plorar, poder explicar uns quants horrors, reconèixer decisions impossibles i impensables, i que aquest plor i aquesta descàrrega pugui derivar en una escolta empàtica, compassiva i orientada a restaurar el sentit de la seva pròpia vida, de si mateixos i de la seva vocació. Tindrem molts sanadors ferits, com ho expressa la bella metàfora.
Quan seria necessari demanar ajuda especialitzada?
Certament, cada un coneix els seus límits… o no. L’American Psychological Association, per exemple, recomana buscar ajuda psicoterapèutica segons una sèrie de criteris que es refereixen al grau en el qual el problema que ens preocupa limita la nostra capacitat de funcionament psicosocial. En aquest formulari apareixen aquests criteris i es pot omplir de forma anònima i confidencial com a forma de reflexió:
https://forms.gle/u55e81VbRcbx94Bd7
Deia abans ho que “… o no” perquè desgraciadament una resposta freqüent davant l’exposició a un excés de patiment és protegir-se desvinculant-se emocionalment. Això podria ser un dels riscos associats dels professionals de la salut en el cas d’aquesta pandèmia. Si aquesta autoprotecció arriba a esdevenir una estratègia d’afrontament no ja en la pràctica professional sinó en la vida quotidiana, llavors pot ser que davant d’un problema psicològic estiguem en el que tècnicament s’anomena una etapa de pre-contemplació (“a mi no em passa res, no sé perquè us preocupeu”) o de contemplació (“val, em passa alguna cosa, però no crec que valgui la pena fer-hi res al respecte, o simplement no puc”). Aquestes posicions actuen com a factor de manteniment del problema, ja que ens porten a no fer res per resoldre-ho. En casos així, escoltar sense prejudicis ni defensivitat als altres i la seva preocupació per nosaltres no està de més.
Leave a Comment