Entrevistem Helen Dolengevich Segal
Psiquiatra responsable del Programa de Patologia Dual de l’Hospital Universitari d’Henares (Madrid). Editora i coordinadora del llibre “Nuevas Drogas Psicoactivas” (Entheos, 2015). Ha publicat diversos articles científics tant nacionals com internacionals, així com capítols de llibres, i ha impartit ponències i comunicacions en congressos especialitzats en trastorns mentals, incloent les addiccions, a nivell nacional i internacional, principalment sobre la temàtica de les noves drogues psicoactives i el chemsex.
El seu interès per l’estudi de les addiccions a noves substàncies es remunta a varis anys enrere. Quan i per quina raó va sorgir?
El fet d’haver nascut a Mèxic i haver pogut estudiar les diverses cultures mil·lenàries d’aquest país va fer que, gairebé de manera inevitable, m’interessés per la medicina tradicional indígena, on les plantes al·lucinògenes han tingut un paper primordial. Des de la meva joventut, he llegit sobre xamans i curanderos que han utilitzat fongs psilocybes, peyote i cactus San Pedro en els seus rituals de guariment. Crec fins i tot que, d’alguna manera, això va influir en la meva formació com a metge.
De manera progressiva, em va interessar l’estudi d’altres al·lucinògens i vaig anar descobrint un món nou on les plantes enteogèniques que van passar a considerar-se, curiosament, com a “noves drogues psicoactives”. Així, ja després de convertir-me en psiquiatre, vaig anar descobrint noves substàncies naturals, com l’ayahuasca, o sintètiques, com les feneltilamines o les triptamines, amb l’ús de les quals les persones buscaven un estat d’embriaguesa o, de manera més àmplia, d’alteració de la consciència . El fet que amb el temps hagin anat apareixent noves substàncies i formes d’ús ha continuat alimentant el meu interès per investigar més a fons el tema.
De les noves substàncies amb potencial addictiu, quines són les que s’han popularitzat més a Espanya? A què creu que es deu (en cada cas)?
D’acord amb la meva experiència clínica, les noves substàncies que més s’han popularitzat són les utilitzades a la pràctica de chemsex: la mefedrona o altres catinones sintètiques, la metanfetamina i el GHB. Les dues últimes no són noves, però s’han actualitzat en associar-se el seu ús a pràctiques sexuals i tenint en compte que el seu potencial addictiu és important. Pel que fa a les catinones, aquestes han tingut molt èxit de mercat en relació amb l’ambient de música electrònica i, posteriorment, amb el chemsex.
Atès que la mefedrona ha estat la més coneguda i consumida, hi ha diverses catinones que es venen amb el nom de “mefe” quan, en realitat, són únicament substàncies similars a ella, com ara el 3-MMC, el 4-MEC o el alfa-PVP, conegut al carrer com a “alfa” o “flakka”, segons el context de consum. D’altra banda, la mefedrona sol ser molt més barata que la cocaïna (un gram de mefedrona pot costar la meitat que un de cocaïna) i altres catinones que es venen al carrer i a través d’internet no es troben encara il·legalitzades a diversos països, de manera que la seva importació no suposa un delicte i la seva distribució és així més senzilla.
Una altra substància nova el consum de la qual s’està popularitzant és un derivat fenetilamínic, anomenat al carrer tusi o “cocaïna rosa”. El nom d’aquesta substància deriva del 2-CB (en anglès, two-cee-bee), que té efectes estimulants i al·lucinògens. Es va consumir àmpliament a les raves dels 1990 amb el nom de nexus. No obstant això, la tusi no és 2-CB, sinó que és una combinació de diverses substàncies entre les quals destaquen la ketamina, la MDMA, la cafeïna i, fins i tot, de vegades, el sildenafil. Això fa que els efectes subjectius del producte que es comercialitza puguin variar d’un consum a un altre o d’un distribuïdor a un altre, entre altres factors.
Un dels nous fenomens que ha copat l’atenció dels experts en addiccions és el chemsex. Podria definir-lo?
El terme chemsex prové del Regne Unit i es refereix a la combinació de chemicals (substàncies químiques) i sex, al·ludint a l’ús sexualitzat de certes drogues entre homes que tenen sexe amb homes. Les drogues que més s’han associat al chemsex són la mefedrona, la metamfetamina i el GHB, encara que depenent de la situació geogràfica on es desenvolupi, poden vincular-se a aquesta pràctica altres drogues com la cocaïna, els poppers, la ketamina, la MDMA i els fàrmacs per afavorir l’erecció. També és característic d’aquesta pràctica que les relacions se solen prolongar en el temps (fins a diversos dies), que es trobin múltiples parelles, que els contactes sexuals es donin sense protecció i que les aplicacions de geolocalització hi exerceixin un paper destacat. Quan parlem de l’ús intravenós de substàncies estimulants en el context de chemsex s’anomena slamsex, slam o slamming.
Juguen algun paper els nous hàbits de comunicació i de provisió de serveis associats a la digitalització, hiperconnectivitat i oferta d’immediatesa que caracteritzen el nostre temps?
Al meu parer, juguen un paper crucial en la globalització de noves formes de consum i noves addiccions. Les xarxes socials han obert un mercat per a la compravenda de substàncies, així com el lliurament a domicili. Això passa amb WhatsApp, Telegram o Instagram, entre d’altres. Si prenem la pràctica de chemsex com a exemple, el paper de les aplicacions de contactes ha estat crucial, atès que a través d’elles es poden concertar trobades sexuals a distància propera i amb disponibilitat immediata. Hi ha una oferta d’aplicacions enorme, amb perfils específics: nombre de parelles, circumstàncies, formes de relació, amb condó o sense, slam, etc. A totes aquestes, a més, els distribuïdors de drogues tenen perfils que permeten sol·licitar les substàncies desitjades i es desplacen al lloc de trobada. Fins i tot permeten pagaments a través de telèfon mòbil. Tot això fa que el consum de drogues i el sexe siguin molt senzills d’obtenir, a cop de dos o tres clics.
Quins factors comuns i diferencials té l’abordatge (detecció, atenció i tractament) dels nous patrons addictius pel que fa a altres addiccions de més gran recorregut històric?
L’abordatge multidisciplinari és l’abordatge desitjable en tota mena d’addiccions, ja siguin amb substància o sense. A les noves addiccions les intervencions s’han d’adaptar temporalment i ambiental. Els professionals han de formar-se en aspectes culturals, tecnològics i socials per poder fer intervencions apropiades a nous patrons de consum, drogues emergents o noves tecnologies. Per exemple, per a l’abordatge adequat dels problemes derivats del chemsex, a més del consum de substàncies, cal indagar sobre l’ús de noves tecnologies i de la sexualitat, per a això cal un bagatge cultural que permeti una comunicació adequada, sense prejudicis i empàtica.
Durant la pandèmia per COVID-19, és plausible que les noves conductes addictives s’hagin vist influenciades per les exigències de confinament o altres mesures preventives. Què en sabem al respecte?
Les dades publicades fins ara difereixen depenent dels països i els règims de confinament que es van imposar a cada regió. Les anàlisis realitzades a través dels sistemes de monitorització de consum de drogues de la Unió Europea van detectar que, durant els mesos de confinament per la pandèmia, el transport internacional de substàncies clàssiques com l’heroïna i la cocaïna es va bloquejar, i es va limitar molt la seva disponibilitat. Per tant, la puresa d’aquestes dues substàncies va disminuir i el preu se’n va incrementar. Es va detectar la substitució d’heroïna per altres substàncies sintètiques com ara nous opioides, catinones o amfetamines. L’ús de MDMA aparentment va disminuir, atès que el lleure nocturn va desaparèixer i la distància social era obligatòria. Van sorgir més problemes amb persones amb addiccions a opiacis, ja que els dispositius dispensadors de metadona van tancar i molts pacients no podien recollir el tractament fins que els centres de tractament van reobrir, una vegada adaptats a les exigències de salut pública que va motivar la pandèmia. Quant a les addiccions sense substància, hi ha diversos estudis i metaanàlisis que descriuen un increment en les addiccions associades a internet, com ara trastorns per joc online, pornografia o ús de smartphones.
Quant als professionals de la salut, tenint en compte que poden tenir un accés més fàcil a algunes substàncies en tenir la possibilitat de la prescripció o la més gran disponibilitat en els recursos de la feina, ¿hi ha cap “nova” addicció per a la qual tindrien més risc que la població general? Quines recomanacions preventives faria en aquest cas?
Em sembla que no hi ha més risc de “noves” addiccions en professionals de la salut, almenys no més del que ja tenien abans. Els fàrmacs de prescripció i ús hospitalari han estat sempre més accessibles per a ells, i l’abús depèn de la vulnerabilitat i les circumstàncies de cada persona. Durant la pandèmia, els professionals de la salut han viscut sota molta pressió i, en un gran percentatge, la salut mental se n’ha vist afectada. La negació en forma de minimització o autojustificació és la primera barrera per enderrocar. Posteriorment, si un professional sanitari desenvolupa una addicció, de la dimensió de la qual n’és conscient, sol venir acompanyada de sentiments de vergonya i fracàs, cosa que dificulta demanar ajuda.
Al meu entendre, una bona mesura podria ser la celebració de reunions d’equip, en què s’aborden temes que excedeixin allò estrictament clínic i en què es pugui transmetre confiança per parlar de dificultats, demanar ajuda o supervisar. Un aspecte important és també la informació psicoeducativa: explicar com es desenvolupen les addiccions neurobiològicament pot facilitar que companys que estiguin passant per un procés addictiu, amb consciència o sense, siguin capaços d’identificar-lo i demanar ajuda. La possibilitat d’accedir a un programa professional específic, com el PAIMM, que garanteixi la confidencialitat, el respecte i l’empatia, és el millor tractament que, al meu parer, es pot oferir a un company addicte.
Leave a Comment