La identitat dels professionals de la salut pivota, en gran mesura, sobre la seva professió. Per dir-ho d’alguna manera, és una de les senyes de reconeixement propi i aliè. Fins al punt que, en molts casos, és l’última cosa que abandonen quan claudiquen en altres àrees vitals. El 2016, tres investigadors britànics, Jenna Richards, Sue Holttum i Neil Springham, van publicar un article (How Do “Mental Health Professionals” Who Are Also or Have Been “MentalHealth Service Users” Construct Their Identities) en què analitzaven els discursos de deu professionals de la salut que havien requerit ser atesos en serveis de salut mental, i com aquesta experiència afectava la construcció de la seva identitat. Hi havia diverses formes en què aquesta vivència impactava en el concepte que tenien de si mateixos. Tot i així, el denominador comú era la dificultat d’integrar, sense dissonàncies, la identitat com a “professional” i com a “pacient”. És a dir, sembla inconciliable ser, alhora, un bon professional de la salut i estar malalt; en aquest cas, tenir un trastorn mental.
Des del punt de vista de la lògica interna del subjecte, ambdues condicions serien antagòniques. I això no és un mer assumpte cognitiu, sinó que un dilema d’aquesta índole comporta un malestar afectiu que acaba condicionant l’actitud del subjecte respecte al que li passa, des de la petició voluntària d’ajuda a l’evolució del seu quadre durant el procés terapèutic o a les seves dificultats a reconèixer davant d’altres les seves dificultats. Tot això, al seu torn, es relaciona amb l’estigma associat als trastorns mentals, encara més gran, com hem assenyalat en algun post d’aquest blog, entre els professionals de la salut.
Els autors no es limiten a descriure aquestes narratives, sinó que proposen que durant la teràpia, concebuda com una “experiència emocional correctiva”, els terapeutes acompanyem els professionals de la salut amb trastorns mentals de manera que puguin re-significar la seva situació de patiment psíquic, eixamplant la percepció de la identitat des de la perspectiva més àmplia de “persona”, però propiciant que abandonin el paper passiu que, inconscientment, pot implicar el terme “pacient” per afrontar el que els passa, en canvi, de manera activa, com una oportunitat de creixement. Com ho són, per altra banda, tantes altres experiències vitals que ens porten a contactar amb la nostra fragilitat.
Això no només els ajudarà com a persones, sinó que, a més, pot contribuir a enriquir el seu exercici professional en fer-los prendre consciència, en primera persona, d’allò que implica presentar un trastorn mental. Transcendir la disjuntiva inconciliable que hem descrit pot contribuir que millorin les seves capacitats empàtiques (ressonar amb el patiment) i de compassió (fer alguna cosa pel que fa al malestar de l’altre perquè m’importa). Un fet que l’evidència científica ha demostrat que no només repercuteix favorablement en l’evolució i el pronòstic dels pacients al seu càrrec, sinó també en el seu propi benestar.
Leave a Comment