Guillem Feixas Viaplana és catedràtic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB). Imparteix docència de llicenciatura / grau en les temàtiques de psicologia clínica i intervenció familiar sistèmica. A nivell de postgrau, a més de participar en la docència del departament en els seus màsters oficials, dirigeix el Màster en Teràpia Cognitivosocial, el Màster en Intervenció Psicològica en els Trastorns de la Conducta Alimentària i Obesitat, el Postgrau en Hipnosi Clínica i el Màster en Teràpia Sexual i de Parella (tots a la UB). Ha publicat una desena de llibres i més de cent articles. Així mateix, ha impartit un gran nombre de ponències en congressos científics nacionals i internacionals i manté una intensa activitat investigadora.
Encara que al llarg de la seva trajectòria professional s’ha format en diferents models terapèutics i col·labora amb el moviment integratiu en psicoteràpia, sol ser considerat un referent nacional i internacional sobre constructivisme, així com en la Teoria dels Constructes Personals. Una de les seves principals aportacions a la recerca en psicologia ha estat el desenvolupament de la Tècnica de Graella (formulada originalment per George Kelly) a través de la creació de el programa RECORD (www.tecnicaderejilla.net).
Des de la seva perspectiva de catedràtic a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, com està vivint l’epidèmia pel virus SARS-CoV-2?
Com a professors que gaudim i ens hem especialitzat en la docència presencial, ens hem adaptat i transformat en professors online, amb tot el que això suposa de treball extra però també d’alguns canvis positius. Entre ells, destaca poder continuar la nostra activitat docent i el contacte formatiu amb els alumnes en aquestes condicions tan especials. A nivell personal, enyoro l’exercici físic a l’aire lliure, que està permès, en canvi, altres països. Crec que la seva absència pot tenir conseqüències negatives a la salut mental i física de la població (al menys, en el meu cas, segur).
Com a expert en la Teràpia dels Constructes Personals, podria explicar-nos en què consisteix?
És un enfocament que privilegia les construccions de la realitat que fan els que ens consulten (jo, els altres, els meus símptomes, el meu problema) enfront dels constructes teòrics (per ex. “creença irracional”, “extraversió”, “impulsivitat”, “tendència paranoide”, “ansietat”, “depressió”, “psicosi” i altres etiquetes diagnòstiques) que empren altres aproximacions psicoterapèutiques. La Teràpia dels Constructes Personals considera que les nostres accions (inclosos els símptomes que a la pròpia persona li semblen inadequats) tenen un sentit derivat de la forma en què la persona ha anat construint la seva realitat, i l’objectiu de la teràpia és poder reconstruir tals significats, privilegiant els que tenen relació amb el mateix sentit d’identitat personal.
En aquest model, com encaixa la seva proposta dels dilemes psicològics (o “implicatius”, com solen denominar-se)?
El sistema de constructes, que es va gestant a mesura que donem significat a l’experiència, no sol configurar-se com un tot lògic i coherent. Ans al contrari, sol albergar conflictes interns i contradiccions que poden dificultar les vivències del subjecte i la presa de decisions. En aquest enfocament, “els dilemes implicatius” s’entenen com una mena de conflicte cognitiu en el qual el símptoma s’associa a dimensions positives de la construcció del si mateix.
Per exemple, el canvi que el pacient desitja que tingui lloc en un determinat constructe (per ex. deixar de ser “depressiu” per ser una persona “feliç”) implicaria per a aquesta persona, tenint en compte que els seus constructes són interdependents, un canvi no desitjat en un altre constructe associat a característiques positives de la pròpia identitat (per ex. deixar de ser una persona “generosa” per convertir-se en algú “egoista”). Quan passa aquest conflicte (o dilema “implicatiu”) entenem que el canvi es pot veure bloquejat, el que permet explicar, per exemple, tant la instauració d’un quadre clínic com la resistència als efectes del tractament o les dificultats per al canvi.
Quan es parla de dilemes, la majoria pensa en dilemes morals. El concepte de dilemes psicològics, els engloba o es refereixen a qüestions diferents?
En els nostres estudis amb la tècnica de graella (orientada a avaluar els constructes d’una persona), especialment amb pacients diagnosticats per depressió, trobem que no tots els seus constructes reflecteixen una baixa autoestima, encara que alguns mostren una discrepància entre com es veuen ara (per ex. “trist”) i el seu “jo ideal”, si bé això no és generalitzat. Molts dels conflictes entre com es veu el pacient i com li agradaria ser solen ser de caràcter moral (per ex. “bona persona” vs. “mala persona”, “es preocupa pels altres” vs. “només pensa en si mateix”). Per tant, encara que els dilemes coneguts com a morals o ètics poden fer referència a dilemes implicatius, no són exactament el mateix, ja que aquests últims engloben més dimensions de les persones.
Recentment, el seu grup de recerca, en col·laboració amb la Clínica Galatea, va publicar un estudi en el qual s’analitzaven els constructes personals de professionals de la salut amb problemes addictius. Quines són les principals troballes d’aquest estudi?
En aquests professionals, emprant la tècnica de la reixeta, trobem que la majoria presentaven al menys un dilema implicatiu, resultat coincident amb altres mostres clíniques. A més, els que tenien més dilemes presentaven majors puntuacions de burnout i d’ansietat que els professionals sense ells. Tal i com s’esperava, la discrepància entre el “jo actual” i el “jo ideal” era més gran entre professionals de la salut que en un grup control de mostra comunitària (aparellada per sexe i edat). Tot això suggereix la rellevància d’incloure el treball amb els seus constructes a l’hora de proporcionar-los assistència psicoterapèutica.
Des del punt de vista dels dilemes “implicatius”, per què creu que els professionals de la salut tendeixen a privilegiar la cura dels altres per sobre de la pròpia?
No podem generalitzar, però hi ha professionals que poden construir algunes situacions amb la disjuntiva que ofereix el constructe “tenir cura dels altres” vs. “cuidar-me / protegir-me jo”. Però com uns constructes sempre estan connectats amb altres (el que ens permet entendre el significat que té cada curs d’acció), pot passar que el primer pol (cuidar els altres) estigui associat a ser una persona “generosa”, un professional “responsable” i/o “efectiu”. I això comporta que el segon pol (cuidar) també estigui connectat amb els seus oposats: “egoista”, “irresponsable” o “inefectiu”. Davant d’aquest conflicte, la disjuntiva es resol per tal de mantenir un sentit d’identitat acceptable, com a persona “generosa” i professional “responsable”, privilegiant el tenir cura dels altres en detriment d’un mateix. És difícil que aquests professionals estiguin disposats a cuidar-se si no es reestructura aquest esquema de significats, començant per entendre que cuidar-se a un mateix és una manera d’estar realment i efectivament disponible per ajudar els altres, és a dir, que el conflicte o dilema de partida era part de el problema, com ho són també les implicacions negatives (i el significat inacceptable per a la persona-professional) de cuidar-se a si mateix.
L’opinió pública ha estat pràcticament unànime en el reconeixement de la tasca del personal sanitari, arribant a subratllar la seva condició d’herois. Què pensa al respecte? Creu que aquesta consideració pot ajudar-los a gestionar emocionalment millor que ha passat?
Més que el que jo pensi, és oportú escoltar el que diuen aquests professionals. A partir del que han anat expressant través dels mitjans de comunicació, em queden clares dues coses. La primera és que el suport social compta en situacions d’estrès, i, en aquest cas, el reconeixement generalitzat i constant, cada dia a les 20h., a més de just i necessari, ajuda a afrontar situacions d’estrès. També els que no estem en primera línia d’atenció necessitem expressar el nostre agraïment.
En segon lloc, molts insisteixen que el reconeixement no s’ha de limitar als aplaudiments o les paraules amables, sinó que s’han de seguir d’accions concretes que pal·liïn la manca de recursos de la sanitat i la investigació, un mal que porta anys cronificant i que hauria de començar a revertir-se. D’alguna manera, el reconeixement social s’hauria d’acabar traduint en un augment substancial de recursos i no quedar-se en meres paraules com “herois”.
Leave a Comment