El fet que els/les professionals de la salut i, especialment, els metges, tinguin coneixement i, a més, l’automedicació, és una de les raons que poden contribuir al fet que, en situacions de malestar psíquic, en lloc de sol·licitar ajuda a un professional especialitzat, recorrin a medicaments a la recerca d’alleujament. Aquesta estratègia, com hem repetit en diversos posts previs , lluny de resoldre el malestar, complica i dificulta també la solució del mateix. En ocasions, quan el metge acaba demanant ajuda no té un trastorn (per exemple: un trastorn d’ansietat) sinó dos (perquè s’afegeix una dependència a sedants). I la co-existència de tots dos trastorns (el que es denomina, patologia dual, quan un d’ells és una addicció) complica el curs i el pronòstic.

Sovint escoltem el relat de professionals de la salut amb addicció a substàncies que van començar a consumir pensant que seria una estratègia breu, bé per mitigar l’ansietat o l’insomni (en el cas de medicaments sedants com les benzodiazepines o els opiacis) bé per combatre el cansament (com quan es recorre a estimulants). En la seva majoria, l’automedicació no es fa obertament sinó que s’encobreix. Però com moltes substàncies generen dependència i tolerància en subjectes vulnerables, quan es desitja parar el consum, pot ser massa tard. A això cal afegir que fins i tot poden empitjorar el malestar psíquic que va portar al consum inicialment.

Què hi ha darrere de l’automedicació?

En els casos més greus de trastorn mental, darrere de l’automedicació també està la negació de la importància del sofriment a més de la falsa sensació de control que l’automedicació comporta. D’alguna manera, reconèixer que estem patint, que aquest sofriment ens desborda i que necessitem ajuda, és assumir la pròpia vulnerabilitat. En ocasions, el raonable és parar fins i tot temporalment de treballar doncs aquest malestar pot interferir, encara que només sigui per un temps, amb la nostra competència professional. Però és sabut que entre els/les professionals mèdics, per exemple, condeix el que els anglesos denominen “presentism”, és a dir, la necessitat de seguir treballant fins i tot encara que el malestar físic i/o psíquic ho desaconsellin. L’automedicació, en aquests casos, és un aliat “aparent” per al metge. En realitat, l’experiència ens diu que només facilita que el fer front al malestar es demori i es compliqui.

Així doncs, és important, des dels estadis formatius inicials dels/les professionals de la salut, i al llarg de la seva carrera professional, recomanar que si hi ha una causa de malestar (físic i/o psíquic) evitin el autotractament i recorrin a un professional competent que els ajudi (ja sigui el seu metge de capçalera o bé un altre especialista). És garantia que els problemes es resolguin amb més eficàcia i objectivitat.