L’estigma que envolta als trastorns mentals, especialment quan són greus (trastorns psicòtics, trastorn bipolar, addiccions, etc.) està encara, per desgràcia, present en la societat. És aquesta una de les raons, entre unes altres, que s’addueixen per explicar per què els professionals de la salut i, entre ells, els metges, demoren la petició d’ajuda de forma reglada quan pateixen malestar psíquic o abusen de drogues i/o alcohol.
Fem una mica d’història. La paraula “estigma” procedeix etimològicament del grec i feia al·lusió, originàriament, o bé a una marca o senyal (per exemple, d’una burxada o picada) però també era un senyal aplicat en la pell que permetia identificar als subjectes d’una condició social inferior o criminal. En el cristianisme va passar a donar nom a les marques sagnants de Jesús crucificat i les presentaven també alguns sants, especialment en l’Edat Mitjana, en el context de revelacions. Va ser, no obstant això, el sociòleg Erving Goffman qui el 1963 va publicar l’obra “Estigma: la identitat deteriorada” i va equiparar estigma a “identitat social devaluada”. Entre els col·lectius estigmatitzats, es trobaven les persones amb trastorn mental.
El procés d’estigmatització comporta que aquesta característica distintiva impliqui una valoració negativa del subjecte (o del grup al que pertany) i, a més, es produeix una generalització causal “negativa” de manera que totes les seves característiques (no només la “assenyalada”) acaben sent valorades negativament el que acaba per devaluar al subjecte. L’estigma condueix, finalment, al prejudici i la discriminació. A més, en ocasions s’interioritza de manera que no només hi ha estigma “social” sinó que el subjecte pot autodevaluar-se també a si mateix (“autoestigma”).
L’estigma dels trastorns mentals en els professionals de la salut
Pel que fa als professionals de la salut amb trastorn mental greu, està documentada que aquesta autodevaluació pròpia pot motivar l’ocultació de símptomes, el autotractament “inadequat” i la demora en la petició d’ajuda, conductes que, lluny de pal·liar el sofriment ho compliquen. Des del punt de vista preventiu, és important lluitar contra l’estigma associat als trastorns mentals en aquests col·lectius, començant des del pregrau.
Recalcar que la vàlua professional i personal no es veu minvada per un trastorn mental és una tasca educativa que requereix temps i en la qual tots hem d’estar compromesos.
