Quan es parla dels professionals de la salut i del seu malestar emocional, s’usa amb profusió el concepte de Síndrome de desgast professional (o “Burn Out” en anglès). La definició del terme que s’usa habitualment és la proporcionada per Maslach i Jackson, que són els qui, a més, van desenvolupar en els anys 80 del segle passat el qüestionari que permet identificar la presència del mateix. En l’última edició del Manual (2009), s’ofereixen tres versions, una d’elles específica per als professionals de la salut.
Les 3 vies per avaluar el Burn Out en el qüestionari de Maslach i Jackson
El qüestionari consta de 22 ítems que es distribueixen en tres escales per avaluar la freqüència amb la qual els subjectes perceben la baixa realització personal en el treball (8 qüestions) (v.g. “em sento acabat” o “el meu treball no m’omple”), esgotament emocional (9 qüestions) (v.g. “em sento emocionalment esgotat pel meu treball”) i despersonalització (5 qüestions) (v.g. “no em preocupa en realitat el que li passa als meus pacient”). Les tres dimensions poden manifestar-se amb símptomes variats: psicosomàtics (com a fatiga, cefalea, problemes musculars), emocionals (irritabilitat, tristesa, ansietat), conductuals (absentisme, majors queixes d’usuaris i companys, sota rendiment) o cognitius (pensaments negatius sobre un mateix, el treball o els altres).
Encara que el Maslach Burnout Inventory (MBI) gaudeix d’àmplia difusió i ha provat la seva validesa, s’apunta al fet que altres tests com el Copenhagen Burnout Inventory (2005) o el de Oldenburg (2003) tenen menys problemes psicomètrics que el MBI. Al món de parla hispana, cal destacar el “Qüestionari per a l’avaluació de la Síndrome de Cremar-se pel Treball” (CESQT) de Gil-Munti (2007) que inclou també la dimensió de culpa.
El Burn Out per professions
La síndrome abans descrita s’observa en professions on existeix un desajustament entre les demandes i els recursos. Un dels contextos on aquestes circumstàncies es mostren més acusades és l’atenció sanitària, especialment, la del sector públic. I s’han accentuat en els últims anys, després de les successives retallades en recursos al que s’afegeix la progressió creixent de les demandes en relació amb l’envelliment poblacional, l’increment de la incidència de malalties cròniques i les altes expectatives quant a les possibilitats biomèdiques de millorament de la salut. A Espanya, el major desgast professional s’observa en atenció primària, on mèdics/as i infermeres/us sofreixen les conseqüències d’un acusat desequilibri entre recursos i demandes.
Més enllà de les intervencions individuals per a l’abordatge del desgast emocional, és crucial que hi hagi un adequat ajust entre demandes i recursos per poder resoldre la causa del malestar. Per a això es precisa de la implicació de tots els actors socials que intervenen en la relació entre equips assistencials i pacients. Per a això, la cura del cuidador així com fer el possible perquè treballa en unes condicions dignes i raonables ha de convertir-se en una prioritat per als responsables polítics que gestionen els recursos destinats a la salut.
