Cada persona està immersa en un context. La frase d’Ortega y Gasset (“jo soc jo i la meva circumstància,i si no la salvo a ella no em salvo jo”) condensa precisament aquesta realitat. Per això és important aturar-nos en algunes característiques de l’atmosfera cultural del nostre temps que han estat descrites des de disciplines com la filosofia i la sociologia. Prendre consciència del que plantegen pot ajudar a entendre millor les diverses presentacions del malestar psíquic, l’actitud dels subjectes en relació amb allò que els passa i també les expectatives quan acudeixen a teràpia.
De manera general, es pot dir que ens trobem immersos en la “ultramodernitat” i, socio-econòmicament, en allò que es denominaria tercera fase del capitalisme, el capitalisme financer, que debutaria poc després de la crisi del petroli (el 1973) i s’acceleraria des del inici del segle XXI. Això és més evident, és clar, en països amb major PIB, i, encara que hi han diferències en cada entorn segons altres variables socio-culturals, es detecten unes tendències generals pròpies del procés de globalització.
Si la modernitat es caracteritzava per la racionalitat, la uniformitat, l’organització, la idea de progrés i el propòsit d’assolir una única veritat absoluta (sense la tutela de la religió), la postmodernitat (o “ultramodernitat”) té més en compte el poder emocional i intuïtiu en tot els àmbits de l’ésser humà, i prioritza no les veritats absolutes, sinó relats (ètics i epistemològics) de mínims, a més de l’individualisme, el culte a allò visible, l’entronització del present com a moment privilegiat del consum de tota mena de béns, així com la dilució de la responsabilitat que tenim amb els altres i amb el món que ens envolta.
A això cal afegir els canvis incessants i vertiginosos a l’àmbit tecnològic, especialment pel que fa a la comunicació entre els éssers humans ia la velocitat (i fugacitat) de les operacions tècniques. De fet, més enllà de la diàspora de maneres de vida, cada cop més heterogènies (en aparença), es va consolidant la fe desmesurada en la tecno-ciència. A les altres àrees del coneixement humà, s’escampen el nihilisme i l’escepticisme amb les conseqüències que té de cara a la menor implicació dels subjectes en els processos de canvi tan personals com socials.
Tendències i malalties psicològiques del segle XXI: els vòrtexs postmoderns
En l’encertada reflexió que va recollir fa uns anys la psicoanalista Teresa Sánchez al seu text “Tendencias y dolencias psicológicas del siglo XXI: los vórtices posmodernos”, els trets més destacats de la nostra atmosfera cultural serien:
- Passió per tot allò nou (“filoneisme”) de la mà d’una ignorància del passat, de la història, de la herència comuna de la que som deutors que, que de manera més o menys conscient, ens condiciona..
- Hiperactivitat i intolerància a l’avorriment.
- Celeritat i fugacitat.
- Fragilitat de la identitat i estretament de la vida íntima.
- “Addictivitat”, d’acord amb la lògica del consumisme.
- Afany prometeic de coneixement total (aquí assenyalaríem, de la mà de la tecno-ciència) i, alhora, “desencantament” que provoca la racionalitat instrumental respecte els altres usos de la racionalitat (comunicativa, poètica, espiritual).
- Esclavitud de les “pròtesis” tecnològiques.
- Bulímia informativa.
- Banalització del mal i anòmia social.
- Societat de l’espectacle i del simulacre amb preconització del que és visible i aparent, adoptant la presentació, inclús a nivell individual, de marca comercial.
També s’han assenyalat altres ingredients, com: l’acceleració; l’alienació subtil a diversos àmbits vitals (dels més personals als laborals); la condició “líquida” dels vincles personals i de les creences; la proliferació dels populismes o diverses formes de fanatisme; el increment de precarietat de les condicions de vida de les classes mitges i baixes; la falta de creença en la fiabilitat dels relats (“posveritat”); així como la “pantallització” com a mitjà preferent per a la interacció amb la realitat i amb els altres.
Encara que aquesta descripció somera posa l’èmfasi, sobre tot, en els aspectes més negatius de la nostra actualitat, també és veritat que es manifesten sovint, de manera més o menys explícita en les demandes que atenem els professionals de la salut mental. Així doncs, fer-nos càrrec d’això, ens pot ajudar a comprendre i, per tant, acompanyar millor a les persones que atenem i també a nosaltres mateixos.
