Arun Mansukhani es psicòleg especialista en Psicologia Clínica y sexòleg amb més de 25 anys d’experiència. És especialista EuroPsy en Psicologia i Psicoteràpia. Màster en Sexologia. Màster en Psicologia Clínica. Expert i especialista universitari en Hipnosi Clínica, clínic i consultor EMDR. LIII en teràpia sensoriomotriu. En l’actualitat, dirigeix el Centre de Regulació Emocional a Màlaga.
Els propers dies 30 de setembre i 1 d’octubre dirigeix el curs “Conceptualizació i intervenció en trastorns relacionades amb trauma i estressors” per als terapeutes de la Fundació i la Clínica Galatea. Com definiria trauma des del punt de vista psíquic?
Podem parlar de trauma quan el nostre cos, el nostre cervell, produeix una resposta d’estrès, però no com a conseqüència d’un perill real de l’entorn, sinó com a resultat de memòries disfuncionals i activació d’estats emocionals interns. Parlem de trauma, per tant, quan es dóna una resposta anòmala, no ajustada al que la situació present requereix. Això genera trastorns relacionals, emocionals i psíquics.
Quins són els traumes més freqüents que els arriben a la seva consulta?
Els traumes més freqüents que ens arriben a consulta, que són els més freqüents en els països desenvolupats, són els traumes produïts en les relacions d’intimitat i proximitat. Afortunadament, nosaltres fa molts anys que no hem viscut situacions bèl·liques. Així que veiem moltes situacions de trauma sexual, des d’abusos en la infantesa, lamentablement molt freqüents, fins a agressions sexuals. També veiem situacions d’abús i maltractament físic i psicològic en el context de violència de gènere o en el context intrafamiliar, com l’abús o maltractament cap als nens per part dels seus pares o cuidadors. En els darrers anys, estem tenint un augment de casos de la situació contrària: violència filo-parental.
Vostè és expert en dos tipus d’intervenció en trauma, l’EMDR i la teràpia sensoriomotriu. Podria explicar-nos breument en què consisteixen?
A partir de la dècada dels 80 del segle passat es van començar a desenvolupar als EUA tot un seguit d’intervencions per afrontar els estats posttraumàtics. D’entre elles, la que més destaca amb diferència, pel que fa a nivell d’estructuració i de suport científic, és l’EMDR. Però n’hi ha d’altres, com la teràpia sensoriomotriu. Ambdues són teràpies estructurades i que requereixen formació específica. Ambdues intenten accedir a l’estat emocional alterat que es produeix a causa d’un trauma i canviar la manera de reacció automàtica del cervell davant l’activació, encara que ho fan de maneres una mica diferents.
D’acord amb quins criteris es decideix aplicar-ne una o l’altra? Es poden combinar?
Hi ha diferents criteris que poden portar a triar una aplicació o una altra, com la forma de processament individual del pacient, el nivell de consciència que la persona tingui sobre els esdeveniments traumàtics o el temps que fa que ocorreguessin. I sí, hi ha elements de les dues que es poden integrar.
Des de la perspectiva del trauma psíquic, com valoraria l’impacte de la pandèmia per COVID-19 a la població general?
L’impacte de la pandèmia ha estat molt alt des del punt de vista de trauma. Ho veiem diàriament en l’augment dels trastorns psicològics. La pandèmia ha estat una situació que ha activat respostes d’estrès en moltes persones. El nivell general d’alerta ha augmentat. Això ha estat traumàtic per a algunes persones, sens dubte, en funció de les seves experiències personals. Com el trauma, a més, és acumulatiu, quan es produeix un nivell alt d’alerta, les persones poden reactivar estats emocionals de situacions traumàtiques passades o es poden traumatitzar amb esdeveniments nous amb més facilitat. Hem vist i estem veient tot això com a conseqüència de la pandèmia.
Tenint en compte que la pandèmia ha anat evolucionant en el temps, creu que les respostes observades durant l’estat d’alarma han anat canviant? En quin sentit?
Sí, han canviat. Podem dir que les primeres respostes van ser, en general, respostes més d’alerta i, per tant, d’hiperactivació. Però aquest estat és costós de mantenir, en termes energètics, per a l’organisme. A mesura que ha va passant el temps, anem veient com les persones han anat passant a estats diferents, més hipoactivats, més baixos energèticament, des del cansament o l’esgotament a la indefensió.
Pel que fa als professionals de la salut, tenim constància que s’han vist exposats a situacions molt difícils. Inicialment, durant l’estat d’alarma, molts van experimentar vivències d’alt impacte emocional, però posteriorment hem constatat que s’ha anat manifestant un més gran esgotament emocional. Què li suggereix aquesta observació?
Vaig estar coordinant la intervenció de suport psicològic a personal sanitari a Andalusia durant els mesos més durs del confinament, així que conec la situació de primera mà. Les situacions a les quals es van haver d’enfrontar en aquells moments els professionals sanitaris van ser tremendes. També el personal dels supermercats o de les residències. El virus era encara molt desconegut i havia molta por i, a més, una gran escassetat de mitjans. S’estava treballant en condicions molt precàries. Les reaccions, com bé diu, van ser de molt alt impacte emocional, amb alts nivells d’estrès. També es van disparar les respostes obsessives. Com he comentat abans, això no es pot mantenir en el temps, el cos resol d’alguna manera. I això és el que hem vist en els mesos posteriors: situacions d’esgotament emocional, cansament i fins i tot símptomes i quadres depressius, en alguns casos.
Es pot prevenir l’impacte negatiu del trauma? Què aconsellaria al respecte a nivell individual als professionals de la salut? I a les institucions en les quals aquests hi treballen?
És clar que es pot prevenir l’impacte del trauma. En primer lloc, caldria considerar totes aquelles mesures objectives que redueixin l’estrès i milloren la seguretat. En aquest sentit, l’escassetat de mitjans en la qual es va treballar als primers mesos de la pandèmia va ser molt negativa. En segon lloc, el suport social, que sabem que redueix l’impacte del trauma. En tercer lloc, arbitrar intervencions grupals primerenques, tal com vam fer en el programa que us comentava abans. Finalment, caldria dur a terme una intervenció més específica, ja individual, amb les persones més afectades. I això no és simplement una opinió. Tenim molts estudis que avalen l’efectivitat d’aquest tipus de mesures per reduir l’impacte traumàtic de les situacions i que, finalment, redueixen també el cost sanitari a mig i llarg termini, ja que prevenen l’aparició de trastorns emocionals i mentals. Per tant, són intervencions efectives des del punt de vista de la salut mental i també de reducció de la despesa sanitària.
Leave a Comment