Una invitació a cuidar-te des d’un altre lloc
La salut mental dels professionals sanitaris és, en molts sentits, una “ferida invisible”. Quan els que estan acostumats a cuidar necessiten ser cuidats, sorgeixen dificultats particulars entorn al fet d’assumir el rol de pacient en contrast amb la seva identitat com a professionals de la salut. Aquesta percepció pot passar no només per ells mateixos sinó pel propi entorn. Per això, durant el procés de recuperació, més enllà de l’estabilització clínica, cal fer un procés mitjançant el qual es produeix un reajustament en els rols i en les relacions significatives, per tal de recuperar el sentit de pertinença. L’abordatge psicoterapèutic basat en la mentalització és un facilitador essencial en aquest procés de canvi. De vegades en entorns individuals, però també en espais grupals.
La Teràpia Basada en la Mentalització (MBT), ofereix una perspectiva clínica centrada a recuperar aquesta capacitat de pensar(-se) i de pensar (l’altre) amb curiositat, tolerància i integració, fins i tot enmig del dolor emocional. La mentalització es pot definir com “la capacitat de reflexionar sobre els nostres propis estats mentals i els dels altres, especialment en situacions interpersonals complexes”. Aquesta capacitat es pot veure compromesa durant el malestar psicològic agut, els estats d’esgotament, les crisis d’identitat o el trauma relacional —totes elles, experiències freqüents en el context sanitari actual.
Els objectius fonamentals d’aquest tipus d’intervencions basades en mentalització en espais grupals són:
- Promoure l’estabilització clínica i afavorir la recuperació funcional i emocional.
- “Desindividualitzar” el patiment: comprendre el malestar no com una fallida individual, sinó com una experiència humana i relacional (experiència d’humanitat compartida). Això cobra una altra dimensió en pensar-ho en el sanitari, una figura que de vegades sembla que no pot emmalaltir, estar vulnerable o demanar ajuda.
- Acompanyar en el procés de reinserció laboral o vital, respectant els temps i límits personals.
- Fomentar la mentalització intra i interpersonal com a eina d’autoregulació i suport mutu.
En l’àmbit grupal, es posen de manifest, vivencialment i a través del diàleg amb altres, alguns dels principis fonamentals del MBT:
- La ment de l’altre és opaca: no assumim saber què pensa o sent l’altre, preguntem des d’una actitud curiosa.
- La nostra pròpia ment no és encertada: fins i tot en nosaltres mateixos, hi pot haver dubte respecte als nostres estats mentals, i és necessari posar-hi el focus per diferenciar-los i etiquetar-los, apartant-nos de la rigidesa de principis que no han de ser inamovibles.
- Posar el focus en els estats mentals: Tot comportament té sentit en un context mental, encara que no ho comprenguem immediatament. En la mentalització es convida a aproximar-s’hi (als propis i als aliens) des de la curiositat (no podem assumir el que hi ha a la ment de l’altre) i sense emetre cap judici (si valorem l’estat mental de l’altre, ho invalidem).
- Validar i elaborar l’emoció: El contacte amb les emocions des del no judici ens permet donar-les espai i també saber què ens volen transmetre aquestes emocions i quina informació ens donen.
- Tornar al present interpersonal: quan les emocions ens desborden, no podem afrontar adequadament la relació amb l’altre aquí i ara. Calmar la ment en aquestes situacions ens permet veure amb claredat el que està succeint al present.
- El grup no hi és per donar solucions, sinó per pensar(-se) en conjunt, promovent la resposta reflexiva davant de la mera reacció emocional immediata (o acting).
- Perspectives alternatives: El grup pot ajudar els participants a trobar altres perspectives i diferents interpretacions que permetin flexibilitzar la nostra mirada sobre el que ens passa.
- Demanar ajuda no és signe de debilitat: a l’espai grupal s’acaba reconfigurant la nostra relació amb la vulnerabilitat, des d’una vivència reflexiva compartida que revisa els prejudicis i les emocions automàtiques que això ens activa.
En el cas concret dels professionals de la salut, el seu focus sol estar centrat en la cura de l’altre. Això pot propiciar una re-significació d’aquesta cura, valorant les nostres postures de manera més flexible i entrant en contacte amb les pròpies emocions, pensaments o desitjos. Validar i donar espai als sentiments de vulnerabilitat, impotència o necessitat de cura en els professionals de la salut, quan estan acostumats al rol de cuidador o a tenir el control, pot permetre la reconsideració del fet de demanar ajuda no com una fallada sinó com una nova manera de regular-se. De vegades, en aquests espais es revisen algunes accions “reactives” de cura, automatismes que neixen d’una concepció pròpia de la cura en lloc de donar lloc a l’altre a expressar el que sigui que sent o necessiti, i poder integrar-ho al nostre dia a dia.
És molt interessant poder treballar en la consideració de l’altre diferenciant quins són els meus estats mentals i quins els de l’altre, el que és fonamental en les relacions amb els seus propis pacients, a més dels límits que això implica. Aquest abordatge més reflexiu i atent pot ajudar a no caure en actituds d’omnipotència o de nihilisme. El poder del diàleg amb altres usant els principis de mentalització permet valorar conjuntament idees sostingudes, donades per “normals”, com són la por a la insuficiència (“si m’equivoco soc un fracàs com a professional”), l’elevada autoexigència (“he de fer-ho tot perfecte”) o la sobre-identificació professional (“si estic de baixa no tinc valor”), amb la finalitat de trobar perspectives alternatives més realistes i acord amb els nostres propis límits i els aliens. Poder explorar i fer conscient la visió que els professionals de la salut tenen de si mateixos, així com la que hi diposita el seu entorn, els pot ajudar a l’hora d’anar aconseguint una identitat més integrada, menys rígida i més humanitzada, tant dins com fora del seu entorn de treball.
Per tot això, la mentalització no és només una tècnica més: és una maner de ser-hi al món, amb un mateix i els altres. Es tracta de tolerar l’ambigüitat emocional sense buscar respostes tancades ni categòriques, comprenent com la meva manera de ser-hi i veure’m m’afecta a mi, però també als altres —i viceversa—, evitar treure conclusions sobre els altres o sobre mi des de l’angoixa, i recuperar l’ús compartit de la ment per pensar el dolor, en comptes d’actuar-lo o negar-lo. De vegades, només necessitem un espai on puguem pensar junts sense judicis, sentir sense col·lapsar i construir solucions possibles sense tenir totes les respostes.
Cristina Borrull, psicòloga; i Eudald Castell, psicòleg
