Què és el trauma psicològic
El trauma és una experiència que desborda la nostra capacitat d’enfrontament i deixa una empremta en el sistema nerviós. No es defineix només pel que ha passat, sinó pel que succeeix dins de la persona com a resultat d’aquell esdeveniment.
Podem parlar de trauma quan una vivència ens supera, quan allò que passa excedeix la nostra capacitat de resposta i no disposem de prou suport, recursos o seguretat per integrar-ho. Pot ser conseqüència d’un esdeveniment puntual (un accident, una agressió, una pèrdua) o de situacions sostingudes en el temps (abandó, negligència, estrès crònic).
El que el defineix no és tant el fet en si, sinó com el cos i la ment el van poder processar (o no). El trauma és la ferida interna; els esdeveniments en són la causa. No és el que va passar, sinó l’impacte que això va deixar a dins.
Aquesta ferida pot generar una mena de cicatriu emocional que fa que la persona es torni menys flexible, més rígida i menys connectada amb les seves emocions i amb el propi jo, ja que ser un mateix es converteix en quelcom massa dolorós.
El trauma no és només un record mental. És, sobretot, una experiència que queda inscrita al cos, igual que hem abordat en altres posts.
Tipus de trauma: xoc i desenvolupament
Podem diferenciar dos grans tipus de trauma, que poden conviure en una mateixa persona:
- Trauma de xoc: accidents, catàstrofes, agressions o pèrdues significatives.
- Trauma de desenvolupament o relacional: abandonament, negligència, sentir-se ignorat durant la infància, créixer en un ambient d’alta exigència, viure en alerta constant o l’estrès crònic.
Cada tipus de trauma requerirà recursos específics per a la seva resolució. Tanmateix, el fet que parlem d’una ferida interna implica quelcom positiu, ja que les ferides es poden curar.
L’impacte del trauma en el cos
Davant d’una amenaça, el cos s’activa automàticament: el cor batega més ràpid, la respiració s’accelera, els músculs es tensen. És el sistema nerviós simpàtic en acció, el conegut mode de lluita o fugida. Però també pot paralitzar-se (les conegudes tres F en anglès: fight, freeze and flee).
Quan tot funciona adequadament, un cop desapareix el perill, el cos recupera la calma gràcies al sistema nerviós parasimpàtic. Aquí hi té un paper fonamental el nervi vague, que ajuda a regular el ritme cardíac, la respiració, la digestió i els estats de calma.
El problema apareix quan l’experiència ha estat massa intensa o massa prolongada. El sistema nerviós pot quedar “enganxat” en estat d’alerta constant o, al contrari, en un estat de bloqueig i desconnexió. Això es pot manifestar de moltes maneres: ansietat o hipervigilància, fatiga crònica, problemes digestius, tensions musculars persistents o dificultats en la gestió emocional.
En altres paraules, el trauma no només es recorda amb el pensament; també es manifesta en la respiració, el ritme cardíac, la postura i les respostes emocionals automàtiques.
Com podem abordar el tractament del trauma?
El treball terapèutic s’orienta, en primer lloc, a crear una sensació de seguretat i estabilització. Es tracta de que sentir torni a ser segur per a la persona. Progressivament, es pot elaborar l’experiència traumàtica i desenvolupar recursos d’autoregulació.
En aquest procés, no n’hi ha prou amb entendre què va passar. Cal que el sistema nerviós aprengui que, ara, està fora de perill. I, per això, la intervenció amb el cos i les seves respostes automàtiques, inconscients, és més eficaç que amb les paraules.
Per què és tan important incloure el treball corporal?
Perquè el trauma no és només una història que expliquem: és un patró que queda enregistrat en el sistema nerviós.
Podem entendre-ho amb una metàfora senzilla: el detector de fum. Tots tenim un sistema intern que detecta el perill. En el cervell, aquesta funció la compleix principalment l’amígdala. Quan hi ha una amenaça real, s’activa per protegir-nos. El problema és que, després d’un trauma, aquest detector pot quedar massa sensible.
Aleshores pot sonar no només quan hi ha foc, sinó també quan algú encén una espelma.
Tot i que racionalment sabem que estem fora de perill, el cos pot reaccionar amb tensió, alerta o bloqueig. Això passa perquè altres àrees implicades en la integració de l’experiència (com l’hipocamp, que situa els records en el temps, o el còrtex prefrontal, que ajuda a regular les emocions) poden quedar desbordades quan l’activació és molt intensa.
Per això, en el treball terapèutic podem intervenir per dues vies complementàries:
Model top-down (de dalt a baix)
Implica comprendre què va passar, posar-hi paraules i donar sentit a l’experiència. Aquest procés activa els circuits més reflexius del cervell i pot ajudar a modular la resposta emocional. És com dir-li al detector: “Tranquil, no hi ha foc.”
Model bottom-up (de baix a dalt)
Parteix del cos. A través de la respiració, el moviment, la consciència de les sensacions o el treball amb la postura, enviem senyals directes de seguretat al sistema nerviós. No és tant explicar-li que no hi ha foc, sinó ajudar-lo a sentir que no n’hi ha.
Quan el cos experimenta, de manera repetida i segura, estats de calma i regulació, el sistema nerviós pot anar recalibrant-se. Això és possible gràcies a la seva capacitat de canvi (la neuroplasticitat): el cervell aprèn a respondre de manera diferent.
Regular una emoció, des d’aquest punt de vista, no significa controlar-la ni suprimir-la, sinó ampliar la finestra de tolerància perquè el sistema nerviós pugui transitar-la sense quedar-hi atrapat.
Sanar el trauma: integració ment-cos
Si només treballem des de la comprensió mental —analitzant, reflexionant o reinterpretant el que va passar— podem entendre la història, però el cos pot continuar tens, accelerat o bloquejat. El treball corporal permet intervenir directament en el sistema nerviós, allà on el trauma ha deixat la seva empremta.
Quan treballem amb el cos —a través de la respiració conscient, l’atenció a les sensacions, el moviment suau, la postura o el ritme— enviem un missatge molt concret: ara hi ha seguretat.
Aquest tipus de treball afavoreix processos fisiològics essencials per a la regulació emocional:
- Facilita l’activació del sistema nerviós parasimpàtic.
- Estabilitza el ritme cardíac i la respiració.
- Disminueix la tensió acumulada.
- Recupera la sensació de presència i connexió amb un mateix.
És aquí on la regulació emocional esdevé realment completa. No és només “entenc el que em passa”, sinó “el meu cos ja no viu en alerta constant”.
Sanar el trauma implica integrar ment i cos. Implica paraules, però també experiència corporal. Implica comprendre, però també sentir.
El treball corporal no substitueix la paraula; la complementa. Ens permet anar més enllà de la comprensió intel·lectual i generar una vivència real de seguretat. Quan aquesta experiència es repeteix en el temps, el sistema nerviós aprèn que el perill ha passat.
No es tracta d’apagar el “detector de fum” intern, sinó d’ajudar-lo a recuperar la seva precisió, perquè pugui distingir entre una amenaça real i una simple espelma.
Quan el cos pot sentir que està fora de perill, la història deixa de viure’s en present i pot començar, finalment, a formar part del passat.
Meritxell Heredia, psicòloga de consultes externes de la Clínica Galatea








