Les teràpies de tercera generació, també conegudes com a teràpies contextuals o «nova onada» de teràpies conductuals, han sorgit com un nou grup d’intervencions psicoterapèutiques que tenen en compte, en l’abordatge terapèutic, la importància del context i de com cada persona s’hi relaciona. El terme ordinal “tercera onada” fa referència a l’evolució de les teràpies de caràcter merament conductuals (“primera onada”), al següent pas, que incloïen l’abordatge cognitiu conductual (“segona onada”), mentre que aquesta darrera evolució (“tercera onada”) incorpora la valoració subjectiva de les circumstàncies personals. Més que una mera “progressió”, es tracta d’un enfocament diferent que pot complementar-ne d’altres. A les noves teràpies contextuals, el símptoma ajuda a conèixer la nostra manera de relacionar-nos amb el nostre interior i amb l’exterior. En lloc de “fugir-ne”, es procura “afrontar-ho” amb diverses estratègies.
De fet, la primera generació de teràpies conductuals se centra en el canvi en la conducta “problema” que refereixi el pacient, partint de l’anàlisi causal i procedint al “descondicionament” estímul-resposta, i és molt útil, per exemple, en tractament com les fòbies (teràpies d’exposició, dessensibilització sistemàtica, etc.).
La segona, d’acord amb el paradigma cognitiu-conductual, se centra en els processos mentals, emocions i conductes que provoquen, en darrer terme, respostes o conseqüències negatives per al subjecte.
En l’enfocament de la tercera generació, l’èmfasi es posa en l’acceptació –que no és mera resignació, sinó fer-se càrrec de la situació en què es troba cada persona– i en actuar tenint en compte aquesta realitat, allò que es pot anomenar “resposta” –més que simple “reacció automàtica”– i pot portar al “compromís” (acció possible) d’acord amb els meus valors; és a dir, què puc fer o no fer respecte.
D’alguna manera, el que es pretén és ampliar la consciència en termes de coneixement real del que em succeeix “aquí i ara” –en primera persona–, i també de com es comporta la meva ment –no només el pensament– davant del que passa “dins” i “fora” de mi al mateix temps que es reflexiona sobre com això condiciona la meva acció posterior. En reparar-hi, es pot anar produint un canvi intern que impacti en “la meva realitat” de manera significativa i coherent amb el meu ésser.
Les principals teràpies de tercera generació són:
- Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT): El seu objectiu principal és augmentar l’autoconeixement i el de la realitat circumdant, promovent la flexibilitat psicològica, ajudant les persones a acceptar els seus pensaments i emocions sense jutjar-los, amb la finalitat que puguin comprometre’s amb accions que estiguin alineades amb els valors personals i no amb patrons automàtics de reactivitat que poden ser discordants amb el seu ésser autèntic.
- Teràpies basades en mindfulness: Es parla de tres onades en l’evolució de l’entrenament a l’atenció plena (mindfulness) aplicat a la pràctica clínica i fora. En un inici, es procura entrenar “l’atenció en el present”, amb la finalitat de propiciar un estat de calma interior que ajudi a veure millor i a respondre a allò que ens passa més enllà del soroll de les emocions. En un segon moment, tant de l’evolució de la teràpia com del desenvolupament de les intervencions basades en aquest model, l’anomenat estadi “constructiu”, es procura fomentar la compassió i l’equanimitat. Es tracta d’una aposta ètica perquè la millora observada en entrenar l’atenció es tradueixi en comú possible. En un tercer estadi, es van engegant mecanismes anomenats de “desconstrucció de l’ego”, entès com a tal la tirania del que creiem ser, i en el fons no som, ja que allò que cada persona “és” excedeix la “imatge” que ens hem forjat i a la qual, inconscientment, ens rendim. Aquest procés acaba portant a contactar amb la transcendència, que es pot descriure com allò que excedeix a cada existència individual, adoptant una visió unitària de la realitat.
- Teràpia Dialèctica Conductual (DBT): Va ser dissenyada inicialment per Marsha M. Linehan per tractar el trastorn límit de personalitat, però s’ha anat expandint en mostrar els beneficis en l’abordatge d’altres problemes relacionats amb les dificultats en la regulació emocional. Es tracta d’un enfocament integral que combina les tècniques de mindfulness, tolerància al malestar i les conductes destinades a millorar les respostes a l’àmbit intra i interpersonal.
- Teràpia d’Activació Conductual (AC): Pretén augmentar la participació i la implicació en activitats positives i significatives. Es fa servir en estats que sumen els subjectes a l’apatia, ja sigui per causa emocional o per altres motius. La “prescripció” d’una conducta diferent del símptoma (apatia, anèrgia, abúlia) pot acabar revertint la conducta problema.
- Teràpia Analítica-Funcional (FAP): Aquí el focus d’anàlisi està a la relació terapèutica i com les interaccions que succeeixen entre el subjecte i el seu entorn acaben condicionant les seves conductes. Aturar-se a prendre consciència dels patrons conductuals que repetim de manera inconscient pot ajudar tant a no activar-los de manera automàtica com a assajar estratègies alternatives d’afrontament.
Altres teràpies com l’EMDR o el neurofeedback incorporen abordatges concrets, molt centrats en el cos, per descondicionar associacions estímul-resposta de tipus traumàtic, en el primer cas, o que condicionen maneres d’estar i de fer que acaben repercutint negativament en el subjecte, com, per exemple, l’associat a l’estrès sostingut en el temps o als quadres de dolor sense dany corporal. En darrer terme, aquest tipus d’intervencions desafien els enfocaments “duals” en el sentit filosòfic, transcendint les dicotomies “individu vs. context”, “ment vs. cos” i recullen alguns dels aprenentatges essencials transmesos per diverses tradicions sapiencials al llarg de la història pel que fa a l’abordatge del patiment humà.
