La identitat dels professionals de la salut pivota, en gran mesura, sobre la seva professió. Per dir-ho d’alguna manera, és una de les senyes de reconeixement propi i aliè. Fins al punt que, en molts casos, és l’última cosa que abandonen quan claudiquen en altres àrees vitals. El 2016, tres investigadors britànics, Jenna Richards, Sue Holttum i Neil Springham, van publicar un article (How Do “Mental Health Professionals” Who Are Also or Have Been “MentalHealth Service Users” Construct Their Identities) en què analitzaven els discursos de deu professionals de la salut que havien requerit ser atesos en serveis de salut mental, i com aquesta experiència afectava la construcció de la seva identitat. Hi havia diverses formes en què aquesta vivència impactava en el concepte que tenien de si mateixos. Tot i així, el denominador comú era la dificultat d’integrar, sense dissonàncies, la identitat com a “professional” i com a “pacient”. És a dir, sembla inconciliable ser, alhora, un bon professional de la salut i estar malalt; en aquest cas, tenir un trastorn mental…
Blog
en 2020, els autors, Peter Hawkins i Aisling McMahon, experts a acompanyar equips i formar en lideratge, dediquen un capítol a les que consideren set competències bàsiques que els professionals de la salut han de cultivar si volen desenvolupar una tasca reflexiva
la majoria de les publicacions relacionades amb l’impacte de la COVID-19 als professionals de la salut s’han centrat, de manera preponderant, a quantificar la prevalença de símptomes de l’espectre ansiós i depressiu i analitzar els factors de risc i protectors relacionats amb la seva aparició. Els menys se centren a analitzar els beneficis de les intervencions psicològiques posades en marxa per ajudar-los.
Es pot assumir que la prevalença de trastorns addictius al col·lectiu mèdic és, en principi, equiparable a la de la població general, i s’estima entre un 10-14 %. En el cas de les substàncies a què poden accedir amb més facilitat per la possibilitat d’auto-prescriure’s (sedants, hipnòtics, opiacis i estimulants), la prevalença pot ser fins i tot més gran.
L’addicció als professionals de la medicina és, per tant, un problema no només individual sinó també laboral i social, que requereix accions concretes que facilitin la detecció precoç, l’accés adequat al tractament i la posterior rehabilitació del metge com a professional i com a persona.
La Fundació Galatea porta uns anys oferint un taller sobre lideratge enfocat als equips i institucions sanitaris. Per què consideren que és un tema en el qual els professionals de la salut han de formar-se? Està dirigit només a aquells qui estan en llocs de responsabilitat?
Podem parlar de trauma quan el nostre cos, el nostre cervell, produeix una resposta d’estrès, però no com a conseqüència d’un perill real de l’entorn, sinó com a resultat de memòries disfuncionals i activació d’estats emocionals interns. Parlem de trauma, per tant, quan es dóna una resposta anòmala, no ajustada al que la situació present requereix. Això genera trastorns relacionals, emocionals i psíquics.
Ens va preocupar especialment la situació d’aquells metges i metgesses que havien quedat aïllats per l’autoconfinament. Temíem que aquesta situació, sumat a l’estrès laboral, pogués conduir a conductes suïcides. Per això vàrem ser més proactius en els seguiments, especialment a partir de comunicacions confidencials de companys de treball dels col·legues en risc.
La necessitat, ja ineludible després de l’esdevingut en l’últim any, de replantejar el contracte social que existeix entre els professionals de la salut i la societat.
Pel que fa a la cura dels cuidadors, en concret, dels professionals de la salut, els doctors Jo Shapiro i Timothy B. McDonald suggereixen algunes recomanacions, que afecten també als equips assistencials, a les institucions sanitàries i a la gestió pública i privada de les mateixes.
