Els metges disposem d’un ampli arsenal terapèutic farmacològic i no farmacològic per tractar d’alleujar el dolor. Aquests medicaments, anomenats genèricament analgèsics, es fan servir de manera escalonada: des de la primera línia, que inclou, per exemple, el paracetamol, fins arribar a línies més avançades de tractament en les quals es recorre als anomenats opioides forts o majors (morfina, metadona, hidromorfona, oxicodona, fentanil, buprenorfina o tapentadol).
Els opioides són, per tant, un grup d’analgèsics molt eficaços per al control del dolor, encara que no estan exempts d’efectes secundaris, molts de ells relacionats amb el seu efecte sedatiu, amb el seu potencial de generar tolerància i dependència i, en darrer terme, amb el risc vital que implica la seva sobredosificació.
El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) va publicar el passat mes d’abril una sèrie de recomanacions que els metges han de tenir en compte per prevenir els casos d’abusos i addicció a opioides. El document va sorgir com a resposta del CCMC a l’alarma provocada per la greu crisi de salut pública generada als Estats Units de mitjans dels anys 90 i intensificada a la darrera dècada. Es calcula que en aquell país, actualment, moren més de 100 persones al dia per sobredosi d’opioides (sobre tot, fentanil i heroïna). Es tracta, per tant, d’una crisi de salut pública nacional que, finalment, ha activat també l’alerta de diverses organitzacions sanitàries a nivell internacional.
El fet que, els darrers anys i en un gran número de països post-industrialitzats, s’hagi estès la seva prescripció més enllà del dolor oncològic i per períodes curts de temps ha provocat un augment del risc de conductes d’abús i fins i tot de desenvolupar una addicció. D’altra banda, en el cas de les morts per sobredosi, pot tenir a veure també la substitució dels fàrmacs opioides per substàncies adulterades o provinents de mercats il·legals, a vegades freqüentats per aquells que no poden accedir a la dispensació controlada per un facultatiu, fet que augmenta el risc de complicacions greus i imprevistes potencialment letals.
Tot i que a la Unió Europea (UE) i, en concret, a Espanya, les xifres no arriben a les enregistrades als Estats Units, sí que cal assenyalar que al nostre país el consum d’opioides entre el 2008 i el 2015 va augmentar un 84%. Per exemple, el fentanil (que pot ser fins a 50 vegades més potent que l’heroïna) es recepta a España el doble que a la mitjana de la UE.
Pautes en la prescripció i administració d’opioides.
Encara que mesures com la recepta electrònica, la història clínica compartida i disposar d’una xarxa sanitària pública interconnectada i de cobertura universal permeten reduir el risc d’inadequada prescripció, el CCMC proposa als professionals involucrats en la prescripció i administració d’opioides les següents pautes:
- En el maneig del dolor crònic no oncològic, s’haurien de combinar estratègies multimodals, integrals i multidisciplinàries.
- A l’abordatge del dolor i el seu impacte en la vida diària, cal plantejar objectius realistes segons el diagnòstic i pronòstic.
- Cal fer una selecció adequada de pacients als quals es pugui prescriure opioides majors, escollint, en la mesura del possible, altres alternatives de tractament en pacients que presenten un increment del risc de desenvolupar addicció.
- En gent gran o pacients que prenen molts medicaments, és important tenir en compte que els opioides poden augmentar el risc de complicacions.
- Quan es prescriuen opioides, cal seguir un control estret per part del metge prescriptor i establir també unes pautes fixes de dosis i administració.
- És necessari re-avaluar al cap de 3-6 mesos la necessitat de continuar el tractament i fer-ho a les dosis prescrites o bé plantejar si es pot recórrer a d’altres estratègies.
No obstant això, si el facultatiu tractant observa, finalment, indicis que es pot haver desenvolupat una addicció a opioides, és clau posar-se en contacte amb un especialista en addiccions per poder fer un abordatge conjunt i interdisciplinari.
