Entrevistem avui a la doctora Anabel Gonzalez. Doctora en Medicina, psiquiatra especialitzada en trauma complex. Terapeuta i entrenadora en teràpia EMDR (un dels tractaments d’elecció per trastorn per estrès posttraumàtic). Autora de varis llibres sobre trauma i regulació emocional com “No soy yo” i “Lo bueno de tener un mal día”. Ha dirigit diverses investigacions en aquest camp.
Instagram @AnabelGonzalez_Emociones5.0 / Facebook Emociones5.0 / Twitter DAnabelGonzalez / Youtube Anabel Gonzalez TAD
Com definiria una vivència com traumàtica?
Trauma és quelcom que ens impacta, a partir del qual ja no som els mateixos. Les nostres creences sobre nosaltres mateixos, el món i els altres es veuen profundament alterades. A conseqüència d’aquestes experiències es produeix un bloqueig, un nus emocionals que no ens deixa elaborar allò que ha esdevingut per extraure un aprenentatge, per donar-li significat a l’experiència. Les ferides emocionals, de vegades, no cicatritzen per si mateixes.
Quines són les situacions traumàtiques a les quals s’enfronten els professionals de la salut en primera línia d’atenció a pacients amb infecció per SARS-CoV-2?
Aquest és un enèmic invisible, devastador, completament inesperat i impredictible. La pròpia pandèmia i la profunda alteració social que ha generat són un primer factor, comú a tots els habitants del planeta. S’ha trencat la sensació de seguretat bàsica, aquesta fantasia d’invulnerabilitat que fa que no pensem tot el temps que la mort pot ocórrer en qualsevol moment. Els professionals no estan tractant només als pacients amb el problema, sinó que a la vegada estan preocupats per les seves pròpies famílies i coneguts. Aquesta pandèmia té un alt component d’incertesa.
Davant d’aquest enemic, els sanitaris han de lluitar en la distància curta, sense escuts protectors en molts casos, amb recursos insuficients. Han de salvar, cuidar, protegir als altres, sense tenir garantida la seva pròpia seguretat. La seguretat objectiva és el primer desafiament a aconseguir, per tal que els professionals puguin centrar-se més en la seva feina.
Un altre factor és la medicina de guerra que s’estan veient obligats a realitzar en molts centres. Els metges han de decidir quin viu i qui mor, quan els recursos s’esgoten. És quelcom terrible, devastador. Entre les moltes coses dures per a les quals els professionals es preparen en aquesta professió, aquesta no hi era. Un metge sent una gran responsabilitat sobre els seus pacients, aquesta responsabilitat pot portar a que es culpin per haver pogut fer més, per les persones que no pogueren salvar-se.
I per últim està el dolor, contemplar el patiment doble de la malaltia i de l’aïllament absolut en el que moltes persones passen el seu temps a l’hospital o, fins i tot, moren. Aquestes imatges es queden en la memòria i poden no processar-se simplement amb el pas del temps, perquè a més a més es produeixen en mig d’un estrès continuat en el qual constantment el professional està assistint a situacions extremes.
Quins són els mecanismes d’afrontament a curt termini més habituals? I a mig-llarg termini?
És una situació en què cal posar-se en mode resolutiu, ser efectius, prendre constantment decisions. És normal tractar d’anul·lar emocions que sentim debilitants com la por o la tristor. Fer això en alguns moments és normal. Si funcionem sanament pel que fa a la regulació emocional, tindrem també altres moments per deixar anar, per “obrir la vàlvula”. Altrament, aquesta contenció emocional necessària per a funcionar portarà a una pressió creixent, difícilment sostenible.
Algunes persones tenen molta tendència a suprimir emocions, i en ells tractar d’anul·lar l’emocional pot ser molt marcat. Algunes altres amb tendència a evitar el dolor se sentiran incapaces de ressonar amb el patiment dels pacients. També és possible rumiar donant voltes i voltes al que està passant o sentir una preocupació desbocada per allò que passarà en el futur. Tots aquests mecanismes són contraproduents i cal canalitzar-los.
Quines mesures aconsellaria a curt termini per ajudar a l’elaboració dels traumes?
Cal acceptar tant el que estem vivint, per molt terrible que sigui, com el que anem sentint. Barallar-se amb alguna cosa que se’ns imposa no té sentit. Si cal lluitar per tenir més mitjans materials, és important canalitzar aquesta queixa per fer pressió allà on pugui produir-se algun moviment. Però malgrat que s’aconsegueixin més recursos, la dimensió del problema és tal que difícilment arribarà a cobrir totes les necessitats. Per molt terrible que això sigui, acceptar que aquests són els mitjans que tenim i amb això cal bregar, ens permet centrar-nos en “què puc fer amb això que tinc”.
També és important tenir cura de nosaltres mateixos i d’allò que sentim, parlar-nos bé per dins, ser comprensius amb els nostres moments de feblesa, de dubtes, d’angoixa. I per descomptat, recolzar-nos en els altres i establir llaços de connexió. Això pot contrarestar moltes de les sensacions difícils, donar-nos força, aportar-nos seguretat. No intentem tot el temps “ser forts”, permetem-nos tenir moments de debilitat, aprofitem tot el suport que tinguem, fins i tot el suport professional.
I a mig-llarg termini?
S’ha vist que els treballadors sanitaris d’atenció directa tenen les majors taxes de trastorn per estrès posttraumàtic. No és per a menys. El problema dels metges és que estem més programats per ajudar que per deixar que ens ajudin, però aquestes circumstàncies són molt especials, i és particularment important que canviem aquesta tendència. Des del programa PAIMM estem tractant de garantir que tots els companys puguin tenir el suport que necessiten per a recuperar-se, i és molt important que tots els que ho necessitin es ho permetin, fins i tot durant aquests dies, sense esperar que els problemes s’acumulin.
Com identificar que hem claudicat?
Seria molt important que identifiquéssim que estem afectats emocionalment abans d’arribar a claudicar. Si hi ha imatges que no ens traiem del cap, si ens notem entumits emocionalment, si sentim angoixa o esgotament extrem, si el nostre cap no para de donar voltes, si no podem dormir o tenim malsons… No ens ho empassem i seguim endavant perquè “no hi ha temps per aturar”. Potser una estona breu de parlar amb algú ens pot donar un mínim respir, fer una sessió en línia amb un professional pot desbloquejar-nos una mica. Això no només és important per poder seguir funcionant, sinó perquè després no ens passi una factura molt alta.
Quines intervencions psicoterapèutiques poden ajudar en aquest cas?
Depèn de la situació concreta de cada professional. Algunes persones necessiten parlar amb algú i expressar el seu estat emocional, potser no s’ho permeten amb la seva família per no preocupar-los ni amb els seus companys perquè “estem tots igual”. Altres poden beneficiar-se de canviar el seu estil de regulació emocional, com la tendència a donar-li voltes a les seves emocions o la dificultat per acceptar alguns dels sentiments que tenen. Hi ha maneres millors i pitjors de tractar amb la incertesa, amb la manca de control, amb la por i la impotència.
Una intervenció molt útil és EMDR, la teràpia amb la qual jo més treballo. És una teràpia precisament per a situacions traumàtiques com les que estem vivint, i si una persona s’ha quedat bloquejada en alguna d’aquestes experiències difícils, té imatges repetides o malsons, i no pot treure-se-les del cap, de vegades en una única sessió això es pot desbloquejar, o al menys ajudar bastant. Enmig de tot això es poden fer moltes intervencions puntuals que poden ajudar molt.
Què recomanaria a les institucions en les quals treballen professionals de la salut en aquestes circumstàncies?
Que tinguin molta cura molt dels professionals. Sé que estem sense gent suficient, que s’està plantejant contractar fins i tot a estudiants, que això és difícil també per als hospitals i les institucions sanitàries. Però la salut emocional d’aquestes persones ha de ser atesa des del principi, seria important implicar els serveis de salut mental en aquest tema. Per descomptat, fent l’impossible perquè tinguin tots els mitjans materials que es pugui, de res serveix el que estem dient si els professionals han de treballar, com ha estat passant, directament exposats al perill sense mesures de protecció per a ells, sense que es els hi facin les proves encara que tinguin clínica respiratòria…
M’agradaria que tot això serveixi perquè la figura de metge estigui més cuidada per les institucions. També que l’atenció sanitària, que s’ha demostrat vital en aquesta crisi, cobri una major importància. Quan tot això passi, espero que no tornem a on érem abans, confio que s’escolti i es respecti més als professionals. Si això no és així, serà com quan els soldats tornen del front, i es troben amb l’abandó de govern i de la població a la qual van anar a defensar. Això és el més traumàtic per a molts d’ells.
I a la població en general?
La població ha d’aguantar i seguir ajudant. Si les persones no són molt molt estrictes seguint les indicacions, els professionals no podran donar l’abast. El sistema està molt desbordat, i la corba encara no començarà a baixar. A la Xina ja han superat el problema perquè les mesures van ser radicals. Itàlia no va pel mateix camí. Hem d’aprendre d’aquestes experiències. És molt important el reconeixement de l’aplaudiment diari, però molt més l’ajuda que suposa que la gent es quedi a casa, que no vagi a l’hospital més que en situacions greus.
I després, tant de bo no vulguem fer com que això no ha passat, i ens oblidem del que els professionals sanitaris han fet. Tant de bo la relació entre aquests i pacients millori, perquè no estàvem en molt bona situació abans d’aquesta crisi. Aquí ens estem sentint tots de la mateixa banda, estem treballant junts, hi ha una increïble col·laboració social. Espero que continuï després, i que tinguem cura dels que ens han cuidat com es mereixen.
Leave a Comment