Avui entrevistem a Enriqueta Ochoa Mangado, psiquiatra de l’Hospital Universitari Ramón y Cajal i responsable del Programa d’Addiccions de l’esmentat hospital. Doctora en Medicina per la Universitat d’Alcalá, és també professora associada del seu Departament de Psiquiatria. Des de fa diversos anys, és la responsable del Programa d’Atenció al Metge Malalt (PAIMM) de l’Il·lustre Col·legi Oficial de Metges de Madrid (ICOMEM).
Com a psiquiatra que exerceix a l’hospital Ramón y Cajal de Madrid, com ha viscut la pandèmia per la COVID-19?
La pandèmia l’he viscuda al principi amb expectació, amb preocupació per la falta de mitjans i amb la incertesa pròpia del desconeixement sobre la seva naturalesa. Preocupació no només pels pacients sinó també pel personal sanitari. Un nombre important de companys es va contagiar a les primeres setmanes i, de fet, alguns han necessitat ser ingressats. Però també l’he viscuda amb el desig de col·laborar allà on se’ns demandés, sent conscient que era necessària l’aportació de tots davant la magnitud de la pandèmia.
Com s’ha adaptat l’atenció a l’hospital per fer front a l’allau de pacients amb coronavirus? I el servei de psiquiatria, en concret?
L’hospital Ramón y Cajal, que compta habitualment amb un total de 902 llits, ha presentat una important demanda de pacients COVID des de l’explosió de l’epidèmia. Ràpidament, es van remodelar els serveis i es va convertir gairebé en un hospital monogràfic COVID. Així, a 30 de març, hi havia a l’hospital 927 ingressats per COVID (confirmats i possibles) dels quals 103 eren a l’UVI. La pressió assistencial a urgències era altíssima. El dia que contesto aquesta entrevista (14 d’abril de 2020) tenim encara 504 ingressats per COVID (confirmats i possibles), dels quals 74 són a la UVI, i han mort per aquest motiu 402 persones.
Aquestes xifres a ajuden a explicar la magnitud dels canvis que s’han hagut de dur a terme; llevat de la planta d’oncologia i les operacions urgents, tota l’activitat assistencial es va aturar per atendre pacients COVID. I tot l’hospital es va implicar en el seu tractament. La planta de psiquiatria també es va fer servir per a aquests pacients, i els pacients que estaven ingressats en ella es van traslladar a un hospital pròxim monogràfic de psiquiatria. Es van suspendre totes les consultes presencials de psiquiatria i l’atenció va passar a fer-se per via telefònica. Com a la resta de les especialitats, tots els metges i metgesses residents de primer, segon i tercer any (R1, R2 i R3), així com molts adjunts de psiquiatria, van passar a ser metges i metgesses COVID, i atenien com a tals en les plantes de hospitalització.
La secció d’interconsulta, a la qual pertanyo, ha experimentat un increment notable de la demanda per atendre síndromes confusionals, trastorns reactius i psicosi en pacients COVID, a més de tractar els pacients psiquiàtrics amb COVID positiu ingressats a l’hospital.
Des del primer moment, tot el servei de psiquiatria es va oferir a atendre el personal sanitari i no sanitari de l’hospital que ens demandés ajuda psicològica. Els psicòlegs i psicòlegs residents (PIR) del servei s’han ocupat (i segueixen fent-ho encara) de l’atenció i el suport psicològic als pacients ingressats i als seus familiars (en relació amb la malaltia i les pèrdues de familiars, etc.) i del seguiment a l’alta. I, quan ha calgut, també s’ha comptat amb la valoració per psiquiatria.
Com a psiquiatra especialitzada en addiccions, com creu que ha afectat la pandèmia a les persones dependents d’alcohol i drogues? L’atenció a la seva salut mental s’ha vist alterada per la necessitat de prioritzar altres demandes?
L’elevada pressió assistencial per atendre pacients infectats per COVID i les mesures de confinament han afectat en major mesura a les persones amb addiccions. Les desintoxicacions hospitalàries programades ja no es realitzen o es duen a terme amb més dificultat. A més, ha augmentat el consum d’alcohol i el de psicofàrmacs, i alguns dels pacients amb addiccions han augmentat els riscos als quals s’exposen per aconseguir les substàncies il·legals de què depenen.
La necessitat de prioritzar l’atenció a la pandèmia, atesa la seva alta morbimortalitat, ha motivat que es posposessin algunes necessitats pròpies dels pacients amb trastorns mentals. A això s’afegeix que el tractament dels pacients amb trastorns mentals greus infectats per COVID pot ser més complicat, ja que poden donar-se alteracions conductuals que dificulten el compliment de les pautes mèdiques i de prevenció.
Des de fa anys és vostè la coordinadora del Programa d’Atenció Integral al Metge Malalt (PAIMM) de Col·legi Oficial de Metges de Madrid. Com s’han organitzat per poder seguir atenent els metges i metgesses en aquestes circumstàncies?
L’assistència als nostres companys en aquesta època és prioritària. Precisament per això, hem fet tot el possible per adaptar-nos als seus temps i les seves circumstàncies personals, i hem ampliat i flexibilitzat la nostra disponibilitat al màxim. La comunicació s’ha realitzat, en la seva major part, per telèfon o bé en línia, atès que no era possible l’atenció presencial.
Han constatat un augment de les demandes? I, en aquest cas, quins són els principals motius de petició d’ajuda en aquestes circumstàncies?
Hem constatat un lleuger augment de demandes, i els principals motius tenen a veure amb elevats nivells d’ansietat en relació amb morts de pacients que no van poder salvar-se, por del contagi d’un mateix i o por a contagiar familiars.
Les conseqüències en els metges en primera línia d’atenció es veuran més a curt termini o és previsible que apareguin quan hagi passat la fase més aguda de l’epidèmia?
Crec que a la fase aguda la majoria dels metges i metgesses s’ha bolcat en el treball, i serà més endavant, quan la situació millori, quan començaran a expressar-se emocions i reaccions que han estat contingudes de moment.
Leave a Comment