En un recent article, la doctora Claire Gerada, del programa per a metges del National Health Service (NHS) al Regne Unit, reflexionava sobre els mecanismes d’afrontament que solen desenvolupar-se quan s’exerceix la medicina i de quins beneficis i dificultats comporten a nivell psicològic. La novetat del seu enfocament és que inicialment rescata el valor adaptatiu de les esmentades estratègies, per després assenyalar quan poden tornar-se problemàtiques per al metge*.
El quefer dels metges ha canviat en les darreres dècades i, especialment, en els darrers anys. S’ha incrementat el temps dedicat a les tasques burocràtiques i de gestió, a la vegada que minvava la inversió en recursos materials i en professionals. A això cal afegir una planificació defectuosa de l’oferta assistencial. Totes aquestes circumstàncies han contribuït a incrementar l’esgotament i desmotivació dels professionals de la salut en general, i dels metges en particular.
Més enllà del nou context en el qual s’exerceix la medicina, els metges conviuen dia a dia, en major o menor mesura, amb el patiment dels malalts i, sovint, també de les seves persones afins. Situacions com la comunicació de notícies desagradables, la vivència d’experiències traumàtiques, les pèrdues que la malaltia (i, en darrer terme, la mort) comporten, només poden suportar-se si el metge eludeix la identificació emocional amb cada cas sense perdre l’empatia. Aconseguir aquest equilibri no és fàcil, i més encara si s’acaba per imposar la concepció de la medicina com a mera tecnociència i s’ignoren els aspectes humans inherents en emmalaltir que, es tinguin o no presents, entren en joc a la relació terapèutica.
La capacitat d’autocontenció emocional del metge per poder acollir el malestar del subjecte que acudeix cercant ajuda es va adquirint paulatinament al llarg de l’exercici professional. S’aconsegueix mitjançant un aprenentatge en el qual prevalen la identificació amb altres cuidadors (professors, mentors, companys, etc.) i el modelatge que implica la pertinença a un grup d’iguals. Entre els mecanismes de defensa psíquics més habituals destaquen l’altruisme i la sublimació, però també poden activar-se altres com l’humor, la negació, la projecció, la minimització o la racionalització de les emocions desagradables.
Aquestes estratègies, en la seva major part inconscients, permeten que la convivència amb el dolor psíquic no acabi desbordant el metge. No obstant això, a vegades els mencionats mecanismes d’afrontament (ja sigui per excés o per defecte) poden posar-se en contra del metge com a persona. Així, l’excés d’altruisme pot desembocar en el desgast emocional, quan les necessitats pròpies s’ignoren en ares de l’atenció a les alienes. La negació pot acabar per bloquejar l’autoconeixement i el reconeixement emocional; la projecció, en atribuir les debilitats o errades a un altre, apuntala una sensació de falsa invulnerabilitat; mentre que la racionalització impedeix la familiarització i l’adequat govern de les emocions.
Quan el patiment psíquic desemboca en un trastorn mental o en una addicció, la sensació de vulnerabilitat personal i d’incompetència en el maneig del malestar propi poden portar el metge sofrent a negar la seva situació i demorar la petició d’ajut. D’aquí la importància d’anar desenvolupant una cultura, des del pregrau i al llarg de l’exercici professional, que promogui, a nivell personal i institucional, el desenvolupament de competències en la gestió de les emocions pròpies i alienes i de demanar ajuda quan els mecanismes d’afrontament claudiquen.
* Es fa servir el terme metge en genèric.
