Entrevistem el doctor Óscar Soto Angona
Óscar Soto Angona és psiquiatre investigador a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i a Vall d’Hebron Institut de Recerca, on centra la seva tasca en el desenvolupament de nous tractaments per al trastorn depressiu en el marc d’una beca Río Hortega de l’Instituto de Salud Carlos III. També és candidat doctoral per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un projecte sobre la relació entre els estats subjectius induïts pels psicodèlics i la seva eficàcia clínica.
Té formació en teràpia assistida amb MDMA i experiència en psicoteràpia assistida amb ketamina, i participa en diversos assaigs clínics, entre els quals destaca la seva tasca com a terapeuta utilitzant MDMA per a l’estrès posttraumàtic, i psilocibina i 5-Meo-DMT per a la depressió resistent al tractament.
Quins són els principals trets definitoris d’una experiència per anomenar-la “psicodèlica”?
El terme “psicodèlic” va ser encunyat pel psiquiatre Humphrey Osmond, i significa “revelador de la ment”. En aquest sentit, s’utilitza per a definir un ampli ventall de substàncies amb mecanismes d’acció diferents, que comparteixen la capacitat d’induir un estat mental alterat o expandit, on es poden donar experiències molt variades, de vegades indescriptibles o inefables, i que varia molt entre persones i en funció del context en què tenen lloc. Amb freqüència, aquests estats inclouen experiències místiques i de dissolució de l’ego, així com sinestèsia, augment de la càrrega emocional, i un augment de la capacitat de donar significat a experiències presents o passades.
Quina és la història de l’ús de les principals drogues psicodèliques? Quina funció han complert en diferents cultures?
Els estats alterats de consciència són coneguts per la humanitat des de fa milers d’anys, i han estat utilitzats amb finalitat espiritual i terapèutica per moltes cultures. Hi ha evidència històrica de l’ús de diverses substàncies psicodèliques per a assolir aquests estats a gairebé totes les regions del món.
Si bé la prova més antiga té 7.000 anys i es troba a Algèria, a Espanya no és menys, i hi ha pintures rupestres de 6.000 anys d’antiguitat del que es consideren fongs del gènere Psilocybe. A Grècia, els misteris d’Eleusis incorporaven l’ús d’una beguda al·lucinògena, probablement elaborada a partir de l’ergot (el mateix llevat de què procedeix l’LSD) per induir experiències visionàries i profètiques. Les cultures xamàniques a Sibèria utilitzaven el bolet Amanita muscaria, mentre que l’ús de la planta iboga està documentat a diverses regions d’Àfrica. A Amèrica del Nord i Mesoamèrica el cactus peiote (que conté mescalina) està àmpliament estès en diferents cultures, com la dels huitxols o els yaquis, mentre que els maies i asteques coneixien els fongs del gènere psilocybe abans de l’arribada dels conqueridors, i l’ús de l’ayahuasca està estès per la pràctica totalitat de l’Amazones.
D’altra banda, hi han substàncies psicodèliques, el descobriment de les quals data del segle XX, com el MDMA o el LSD, que requereixen una síntesi química.
Des de quan es va començar a estudiar el potencial terapèutic de les drogues psicodèliques? Quines han suscitat més interès fins ara?
Malgrat l’ampli ús i coneixement que existia en relació amb aquestes substàncies psicodèliques en el marc de les cultures originàries, la ciència moderna no va contemplar la utilitat fins al segle XX. Si bé Arthur Hefter és el responsable d’obtenir la primera substància psicodèlica sintètica l’any 1897 (la mescalina), no va ser fins a la síntesi i descobriment del LSD per part d’Albert Hoffman als anys 40 que va començar a explorar-se el seu potencial terapèutic per part de la medicina i la psiquiatria occidentals, donant pas a diverses dècades de febril investigació.
L’LSD va arribar a ser la molècula amb més assaigs i projectes de recerca en marxa a nivell mundial. Per desgràcia, Richard Nixon va il·legalitzar aquestes substàncies als anys 1970 en el marc de la seva “War on Drugs”. Afortunadament, l’evidència aclaparadora sobre la seva utilitat ha permès que es reprengui la investigació en els darrers vint anys, amb un interès creixent i un augment exponencial dels assajos clínics i treballs de recerca. Actualment, la substància més estudiada és la psilocibina, el principi actiu present als fongs del gènere psilocybe. Els assaigs clínics actuals avalen la seva possible comercialització a finals d’aquesta dècada com a tractament per a diferents tipus de depressió, i possiblement per a l’anorèxia, el TOC, l’ansietat i diverses addiccions, com ara el tabaquisme o l’alcoholisme.
D’altra banda, l’MDMA ha mostrat una eficàcia molt elevada per al tractament de l’estrès posttraumàtic, i és possible que en vegem la comercialització en els propers dos o tres anys. També hi ha altres compostos que estan sent investigats, com l’ayahuasca o el 5-Meo-DMT.
Finalment, la ketamina, un anestèsic legal d’ampli ús, té propietats psicodèliques i ja s’utilitza com a tal en clíniques als Estats Units i de manera incipient a Europa. Un dels seus components racèmics, l’esketamina, ha estat comercialitzat per la farmacèutica Janssen com a primer tractament de la història amb la indicació específica per a la depressió resistent.
Es postula que algunes drogues psicodèliques poden tenir efectes beneficiosos en l’abordatge de trastorns mentals tan dispars com la depressió, el trastorn obsessiu compulsiu o els trastorns alimentaris. A què es pot deure?
La manera d’actuar d’aquestes substàncies resulta molt interessant perquè ens permet explorar també algunes hipòtesis sobre la gènesi d’aquestes malalties. La majoria actuen fonamentalment sobre el receptor 5HT2a de la serotonina, donant lloc a diferents accions: d’una banda, provoquen una modulació de la inflamació i un increment en la neurogènesi, i de l’altra, afecten diferents xarxes neuronals, “relaxant” creences rígides sobre un mateix i els altres, i possibilitant l’aprenentatge de noves habilitats i l’adquisició de perspectives diferents. També augmenten la neuroplasticitat.
Finalment, la pròpia experiència subjectiva té un valor fonamental que sembla actuar de manera sinèrgica amb la psicoteràpia. No és clar si cadascun d’aquests mecanismes actua de manera independent o si són efectes d’un mateix factor subjacent.
En quins trastorns mentals o situacions estaria contraindicat el seu ús?
Degut a aquesta “relaxació” de les creences i a aquest augment en la capacitat de donar significat a esdeveniments interns i externs en el subjecte, tradicionalment s’ha considerat que els pacients amb risc de desenvolupar trastorns de l’espectre psicòtic i bipolar han d’evitar aquest tipus de substàncies, i probablement també sigui el cas en el trastorn límit de personalitat.
No obstant això, no disposem d’evidència suficient que doni suport a aquesta hipòtesi ja que, a causa d’aquest suposat risc, aquests perfils són exclosos de la majoria dels assaigs clínics.
Es podria dir que són capaços de provocar químicament, de manera ràpida, experiències d’alteració de l’estat de consciència que, fins ara, eren, majoritàriament, el resultat de processos ascètics o de camins espirituals més lents, però més duradors i sòlids en el procés de maduració personal?
Els psicodèlics han estat considerats en ocasions com una “drecera espiritual”, i l’evidència mostra que els estats que indueixen són molt similars als que es poden obtenir mitjançant tècniques de respiració, deprivació sensorial, dejuni, o a través d’experiències sexuals, entre d’altres. Probablement, el mecanisme subjacent sigui el mateix, i compleixi la funció evolutiva de desencadenar un estat de gran plasticitat i canvi per poder solucionar situacions d’estrès elevat.
En conjunt, considero que els psicodèlics poden ser eines molt útils en el procés espiritual i de creixement personal, complementàries d’altres com ara la meditació. De fet, hi ha diversos estudis que mostren una marcada sinergia entre l’ús de psicodèlics i les pràctiques contemplatives com ara el mindfulness.
Personalment, em fascina el fet de que diversos corrents filosòfics, com ara el budisme, l’existencialisme, o la fenomenologia, descriguin vivències i estats molt congruents amb allò que s’experimenta en prendre una substància psicodèlica.
Quines són les condicions experimentals en què s’administra la substància psicodèlica? Quin paper hi juga el terapeuta?
El més important que cal tenir en compte en aquestes substàncies és que els efectes que provoquen varien enormement en funció de la preparació i l’estat mental del participant (set), i del context en què es prenen (setting). Per això, és fonamental que l’administració tingui lloc en un lloc segur i agradable i que l’acompanyament el faci un terapeuta experimentat.
L’experiència psicodèlica pot ser complexa i de vegades provoca estats emocionals negatius o desagradables. El rol del terapeuta passa per sostenir la persona en el seu procés, de manera que pugui transitar aquest estat en un context segur, i aprendre’n. També és molt important la preparació prèvia que doti el participant d’eines per navegar aquests estats, i la integració posterior de l’experiència dins la vida habitual i el procés psicoterapèutic.
Administrar un psicodèlic sense un acompanyament psicoterapèutic no només en disminueix l’eficàcia, sinó que pot ser perillós i augmenta el risc d’aparició d’efectes negatius. És molt rellevant també el paper que pot jugar la música, ja que pot ajudar a donar forma i estructura a l’experiència, i permet l’aparició de certs estats emocionals cercats.
Quin risc té l’ús de substàncies psicodèliques sense l’adequada supervisió o acompanyament?
Atès que l’estat psicodèlic augmenta la vulnerabilitat a estímuls i incrementa la capacitat de donar significat a elements de l’entorn, prendre’ls sense una supervisió o preparació adequades pot provocar l’aparició de creences negatives o l’aparició d’experiències difícils que, sense una integració adequada, es poden viure com a traumàtiques. En casos extrems i en persones predisposades, podria desencadenar un quadre psicòtic.
Afortunadament, el risc disminueix substancialment si el context i la supervisió són adequats, de manera que no s’ha reportat cap efecte sever en els assaigs clínics realitzats fins ara.
Quins assaigs clínics hi ha en marxa a Espanya actualment amb aquest tipus de substàncies?
Actualment, a Espanya hi ha diversos assajos clínics a punt de començar. A l’octubre començarà un assaig clínic que avaluarà l’efectivitat de l’MDMA per tractar l’estrès posttraumàtic, i el 2023 en començarem dos en què s’investigarà l’ús de psilocibina per a la depressió resistent, i el 5-Meo-DMT amb la mateixa indicació. A més, comptem amb un elenc d’investigadors independents que estan fent una tasca molt valuosa fora del paradigma dels assaigs clínics.
Destacaria el que està duent a terme la fundació ICEERS, que explora l’ús d’ibogaïna per a la deshabituació de metadona, i el que està desenvolupant la Fundació Beckley Med per investigar l’ús d’ayahuasca en la prevenció del dol complicat.
