Recents notícies als mitjans de comunicació han estimulat el debat públic sobre l’increment del risc de suïcidi entre els metges. Cal tenir en compte que les estadístiques oficials que es fan servir per dimensionar el fenomen poden infravalorar la seva importància, perquè la causa real de mort en el certificat de defunció pot acabar ocultant-se per diversos motius, entre els quals cobra un pes específic l’estigma que s’associa a aquest tipus de mort. D’altra banda, la majoria dels estudis són de disseny retrospectiu i pot haver variabilitat en els mètodes empleats quan s’analitzen poblacions àmplies, fet que, en darrer terme, pot minvar la fiabilitat de les dades disponibles.
Estudis sobre suïcidis
Tanmateix, des dels anys 1960, diversos estudis apunten a un increment del risc de suïcidi entre els metges (especialment, en dones) i la majoria coincideixen en apuntar que, en termes comparatius respecte a d’altres causes de mortalitat, el percentatge de causes externes de mort, d’entre aquestes els suïcidis, és més gran entre els metges que en la població general.
Aquestes dades poden atribuir-se, d’altra banda, al fet que els metges tenen millor salut física que la població general, però, pel que fa a les dades de suïcidi, es poden invocar diversos factors. Entre aquests, destaca la dificultat dels metges en demanar ajuda quan hi ha un trastorn mental, així com el més gran coneixement i fàcil disponibilitat d’un mitjà potencialment letal com és l’autointoxicació per fàrmacs quan es contempla el suïcidi com a única sortida a un patiment psíquic incoercible. D’altra banda, diverses fonts apunten al paper que pot jugar, en aquest increment del risc, el creixent malestar dels metges a diferents països relacionat amb causes d’índole laboral (tant per les característiques de la pròpia comesa com per les condicions en les quals ara s’exerceix) i extra laboral (en les quals el desequilibri entre els temps dedicats a la vida personal i professional pot jug
L’any 2004, Schernhammer i Colditz van publicar els resultats d’una metaanàlisi de tots els estudis sobre suïcidis consumats publicats des de 1960 fins a la data. L’anàlisi se centrava en analitzar l’efecte del sexe en la incidència de suïcidis. La taxa agregada de suïcidi per a homes metges va resultar ser lleugerament superior (1,4 IC 95 %: 1,21-1,65) però clarament més elevada en dones metgesses (2,27; IC 95 %: 1,90-2,73) respecte a la població general.
En el nostre medi, destaquen dos estudis epidemiològics. Un, el publicat per la Fundació Galatea, en el qual es van analitzar les causes de mortalitat dels metges col·legiats en el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) entre els anys 2000 i 2009. Es va trobar que, malgrat que hi havia un increment del percentatge de morts per suïcidi en homes i dones metges respecte a la població general, al traduir les troballes en taxes brutes no existien diferències significatives. Recentment, s’ha presentat l’estudi de l’Organització Mèdica Col·legial (OMC) sobre mortalitat en metges col·legiats a Espanya (amb l’excepció dels col·legiats a Barcelona) i s’ha tornat a trobar un increment del percentatge de suïcidi respecte a d’altres causes de mort. Així, entre 2005 i 2014, es van enregistrar 119 suïcidis de metges a Espanya, fet que suposa un 1,3 % respecte del total de morts dels esmentats facultatius. Al mateix període, el percentatge de suïcidis de la població general va ser del 0,8 %. En el cas de les dones metgesses, la diferència entre ambdós grups es dispara fins al 7,5 %. No obstant això, l’estudi recull que, entre els metges, la taxa bruta de suïcidi s’estima en 6 de cada 100.000 habitants mentre que la taxa a Espanya per a la població general és, amb lleugeres variacions, de 7 per 100.000 habitants. Les troballes, per tant, són similars a les obtingudes a l’estudi sobre mortalitat publicat per la Fundació Galatea en 2010.
En una entrevista fa unes setmanes arrel de la publicació en diferents mitjans de comunicació de les conclusions de l’estudi de l’OMC, Eugeni Bruguera, director assistencial de la Clínica Galatea, incidia en que les principals línies d’intervenció haurien de centrar-se en:
Prevenció de suïcidis: línies d’intervenció
- Millorar les condicions laborals dels metges.
- Promoure un canvi en la cultura associada a l’exercici de la medicina que “des-estigmatitzi” el patiment psíquic i promogui la petició voluntària d’ajuda.
- Facilitar l’atenció especialitzada quan emergeixi un trastorn mental, en especial, quan es tracti de quadres depressius i d’addiccions.
El plantejament del doctor Bruguera seguia les recomanacions publicades, sota els auspicis de l’American Medical Association (AMA), l’any 2003 amb el títol: “Fent front a la depressió i el suïcidi entre els metges: una declaració de consens”. Les estratègies de prevenció han d’englobar no només als metges, emfatitzant i facilitant durant el pregrau i al llarg de tota la carrera professional la petició d’ajuda quan sigui necessari, sinó també comptar amb la complicitat i participació activa de les institucions en les quals estudien, treballen, s’associen o que vetllen pel correcte acompliment de la seva feina. I es requerirà un abordatge especial per fer front a l’increment del risc entre les dones, més encara davant la creixent feminització de la professió.
Leave a Comment