En els darrers anys, s’ha anat consolidant l’aposta per generar espais de reflexió a la pràctica clínica quotidiana per a poder aturar-nos a dialogar sobre aspectes relacionats amb la nostra feina i que impacten, no només en nosaltres, sinó també en els pacients que atenem i en la resta d’actors involucrats al nostre dia a dia, de manera més o menys explícita.

La mentalització és la capacitat de donar sentit a la conducta pròpia i de l’altre a través de tenir en compte els estats mentals de les persones (conjunt de pensaments, creences, emocions, desitjos, intencions…). Anthony Bateman, un dels principals impulsors de la teoria, la defineix com: “veure’m a mi mateix des de fora i veure a l’altre des de dins”. Ens permet tenir una percepció de nosaltres mateixos, del nostre self, com un agent propi que decideix en base als seus estats mentals.

Quan es produeix una situació de dolor psíquic intolerable, el suïcidi es pot acabar veient com l’única manera que aquest patiment cessi. Un cop iniciat aquest procés mental, el pas a l’acte depèn també de factors com ara la intensitat de la clínica de malestar intens, fins arribar, de vegades, a un pensament dissociat o dicotòmic, com també de la sensació del subjecte de sentir-se capaç de dur-ho a terme.

La identitat dels professionals de la salut pivota, en gran mesura, sobre la seva professió. Per dir-ho d’alguna manera, és una de les senyes de reconeixement propi i aliè. Fins al punt que, en molts casos, és l’última cosa que abandonen quan claudiquen en altres àrees vitals. El 2016, tres investigadors britànics, Jenna Richards, Sue Holttum i Neil Springham, van publicar un article (How Do “Mental Health Professionals” Who Are Also or Have Been “MentalHealth Service Users” Construct Their Identities) en què analitzaven els discursos de deu professionals de la salut que havien requerit ser atesos en serveis de salut mental, i com aquesta experiència afectava la construcció de la seva identitat. Hi havia diverses formes en què aquesta vivència impactava en el concepte que tenien de si mateixos. Tot i així, el denominador comú era la dificultat d’integrar, sense dissonàncies, la identitat com a “professional” i com a “pacient”. És a dir, sembla inconciliable ser, alhora, un bon professional de la salut i estar malalt; en aquest cas, tenir un trastorn mental…

Ens va preocupar especialment la situació d’aquells metges i metgesses que havien quedat aïllats per l’autoconfinament. Temíem que aquesta situació, sumat a l’estrès laboral, pogués conduir a conductes suïcides. Per això vàrem ser més proactius en els seguiments, especialment a partir de comunicacions confidencials de companys de treball dels col·legues en risc.