En una societat que sembla exigir-nos estar bé sempre, acceptar el malestar pot resultar difícil. No obstant això, la salut emocional no consisteix a evitar les emocions incòmodes, sinó a aprendre a relacionar-nos amb elles de manera flexible. En aquest article explorem per què la flexibilitat psicològica és clau enfront de la positivitat tòxica.
A la novel·la Dune, de Frank Herbert, les sàvies Bene Gesserit reciten una coneguda oració quan senten por:
«No he de témer. La por mata la ment. La por és la petita mort que condueix a la destrucció total. Afrontaré la meva por. Permetré que passi sobre mi i a través de mi. I quan hagi passat, giraré el meu ull interior per veure el seu camí. On la por hagi passat ja no hi haurà res.»
Tot i que és una obra de ciència ficció, aquesta reflexió conté una profunda intuïció psicològica. Aquest cant no proposa eliminar la por, combatre’l o negar-la. Tampoc convida a substituir-la per pensaments positius. Al contrari: proposa experimentar-la plenament, permetre que aparegui, que travessi l’experiència i segueixi el curs natural.
És cridaner perquè va en contra d’una tendència molt estesa a la nostra cultura. Quan apareix una emoció desagradable solem intentar lliurar-nos-en. Ens distraiem, racionalitzem, ens anestesiem amb feina, entreteniment o consum. Busquem qualsevol estratègia que ens permeti no sentir allò que sentim.
Tot i això, moltes vegades, en intentar escapar d’una experiència interna acabem per cronificar-la.
Quan evitar sentir esdevé el problema
La psicologia contemporània utilitza el terme “evitació experiencial” per descriure la tendència a evitar, controlar o suprimir pensaments, emocions i experiències desagradables.
A primera vista sembla una estratègia raonable. Si alguna cosa molesta, el més lògic és intentar eliminar-ho. El problema és que les experiències internes no funcionen igual que els problemes externs. Com més lluitem contra certes emocions, més espai ocupen a la nostra vida. Intentar no sentir ansietat sol generar més ansietat. Intentar no pensar en alguna cosa acostuma a augmentar la seva presència mental. Intentar eliminar la tristesa pot afegir frustració i culpa la pròpia tristesa.
La paradoxa és que l’esforç per no sentir acaba esdevenint una font addicional de patiment.
La psicoteràpia actual apunta precisament a la direcció oposada. No proposa rendir-se a la por ni deixar-se arrossegar. Proposa observar-ho, permetre’l i deixar que segueixi el seu curs.
Estar bé no significa sentir-se bé
Potser una de les confusions més esteses a la nostra època consisteix a equiparar benestar amb emocions agradables. Preguntem algú si està bé i, sovint, interpretem la resposta en termes de felicitat, entusiasme o absència de malestar.
Però estar bé i sentir-se bé no són exactament el mateix.
Si una persona viu permanentment dominada per la por, probablement en parlaríem d’ansietat. Si continua constantment atrapada en la tristesa, pensaríem inicialment en una depressió. De la mateixa manera, una alegria permanent, intensa i incontrolada tampoc no representa un estat saludable; en determinats contextos podria fins i tot indicar un episodi maníac.
Les emocions tenen una funció adaptativa precisament perquè apareixen, transmeten informació i desapareixen. La seva utilitat depèn de la flexibilitat, no de la permanència.
Per això potser cal replantejar què entenem per benestar. Estar bé no vol dir sentir-se alegre tot el temps. Significa sentir bé.
Sentir bé implica reconèixer les nostres emocions, identificar-les amb claredat, comprendre la informació que contenen, sostenir-les sense quedar-les atrapades per, després, actuar de manera coherent amb els nostres valors i objectius.
Una persona pot experimentar por i continuar actuant amb valentia. Pot sentir tristesa i continuar cuidant allò que considera important. Pot experimentar incertesa sense paralitzar completament la seva vida.
El benestar psicològic no consisteix en l’absència d’emocions difícils, sinó en la capacitat de relacionar-nos-hi de manera flexible. Les emocions no són obstacles que hagin de ser erradicats. Són processos que necessiten ser transitats.
La trampa de la positivitat tòxica
Els darrers anys s’ha popularitzat una visió del benestar centrada gairebé exclusivament en les emocions positives.
Missatges com «pensa en positiu», «tot passa per alguna cosa», «si vols pots» o «allunya’t de les emocions negatives» apareixen constantment en xarxes socials, llibres d’autoajuda i discursos motivacionals.
Tot i que solen estar ben intencionats, sovint transmeten una idea problemàtica: que certes emocions són acceptables i d’altres no.
Quan això passa, el patiment emocional esdevé, a més, un motiu de vergonya. No només ens sentim tristos, ansiosos o enfadats; també sentim que no hauríem d’estar així.
La positivitat tòxica no elimina les emocions difícils. Simplement les empeny fora de l’espai públic i privat on podrien ser reconegudes i processades.
Tot i això, una vida emocional sana inclou tota la gamma d’experiències humanes.
La tristesa ens ajuda a processar pèrdues. La por ens alerta davant de possibles amenaces. La culpa ens pot orientar cap a la reparació. La ràbia pot assenyalar límits que han estat vulnerats…
Cap emoció no és un error de disseny.
El problema no és sentir-les, sinó quedar-hi atrapats o intentar eliminar-les a qualsevol preu.
Flexibilitat psicològica: una alternativa més realista
Des de la Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT), un dels corrents contemporanis derivats del conductisme radical, es proposa el concepte de flexibilitat psicològica com a un dels principals indicadors de salut mental.
La investigació mostra que nivells elevats de flexibilitat psicològica s’associen amb una simptomatologia clínica menor i una millor qualitat de vida.
La flexibilitat psicològica implica desenvolupar la capacitat de romandre en contacte amb l’experiència present, fins i tot quan és incòmoda, i actuar d’acord amb els nostres valors.
Potser per això el cant de les Bene Gesserit continua resultant tan actual.
No ens convida a ser invulnerables. No promet eliminar la por, la tristesa o la incertesa. Tampoc no proposa substituir qualsevol emoció desagradable per optimisme obligatori.
Ens recorda una cosa molt més útil: que les emocions ens poden travessar sense definir-nos.
Que podem sentir sense quedar atrapats.
I que, quan deixem de lluitar constantment contra la nostra experiència interna, apareix una forma més profunda de benestar: la capacitat de viure amb obertura, presència i compromís cap a allò que realment considerem valuós.
Antonio Gata Pérez, psicòleg.
