Els metges i les metgesses, com qualsevol ciutadà, tenen reconegut el dret a la salut, però, a més, tenen el deure d’exercir la seva professió amb responsabilitat, fet que implica estar en unes condicions psicofísiques adequades que no comprometin la seguretat de la seva praxi. L’addicció als professionals de la medicina és, per tant, un problema no només individual sinó també laboral i social, que requereix accions concretes que facilitin la detecció precoç, l’accés adequat al tractament i la posterior rehabilitació del metge com a professional i com a persona.
Les dificultats per demanar ajuda, així com el coneixement i la disponibilitat de psicofàrmacs, són factors diferencials respecte a altres grups de població amb problemes addictius que poden complicar la identificació precoç, demorar l’inici del tractament i complicar el pronòstic si no hi ha bona adherència al pla terapèutic. Malgrat això, una vegada accepten i continuen en tractament, els resultats obtinguts pels diversos programes de tractament específics per a aquest subgrup de pacients són considerablement millors que els referits a la població general, i arriben a taxes d’abstinència en el temps del 70-80 % dels pacients tractats.
És important distingir, pel que fa als metges i les metgesses, la noció de “sick physician”, que podria traduir-se com a “metge amb un trastorn mental”, del concepte “impaired physician”, que fa referència a aquells el trastorn mental dels quals, si no està estabilitzat, pot afectar negativament la seva praxi. Aquesta distinció és crucial, ja que tenir un trastorn mental no suposa, irremeiablement, que hi hagi un risc per a la praxi. Això només es donaria, en el cas de les addiccions, quan hi ha consum actiu (ja sigui episòdic o continu) o quan, tot i haver cessat el consum, les conseqüències han minvat el subjecte a nivell cognitiu o volitiu o bé han desencadenat quadres psicopatològics en què el judici de realitat o la conducta estiguin alterats o comportin un risc per a si mateix o per a altres.
De fet, en sengles articles del Codi de Deontologia de l’OMC es reflecteix la importància d’aquest aspecte des del punt de vista de preservar la seguretat de la praxi. En concret:
| Article 22.2. Si un metge observés que, per raó d’edat, malaltia o altres causes, es deteriora la seva capacitat de judici o la seva habilitat tècnica, haurà de demanar immediatament consell a algun company de confiança perquè l’ajudi a decidir si ha de suspendre o modificar temporalment o definitivament la seva activitat professional |
| Article 22.3. Si el metge no és conscient d’aquestes deficiències i aquestes són advertides per un altre company, aquest està obligat a comunicar-s’ho i, si cal, ho ha de posar en coneixement del Col·legi de Metges, de manera objectiva i amb la deguda discreció. Aquesta actuació no suposa faltar al deure de confraternitat |
A la Clínica Galatea es desenvolupa el Programa Intensiu Galatea per a Professionals de la Salut amb Addiccions, una referència al panorama internacional per a l’abordatge d’aquests trastorns. Els resultats terapèutics positius són similars als obtinguts als programes per a metges i metgesses al panorama internacional.
L’experiència de més de 20 anys proveint tractament especialitzat, la filosofia de promoció de la petició d’ajuda voluntària i la protecció reforçada de la confidencialitat pròpies del programa ofert per la Clínica Galatea poden contribuir que el metge que pateixi una addicció demani ajut especialitzat abans possible, i venci l’estigma o les resistències que pugui tenir per fer aquest pas. Se sap que el tractament primerenc de les addiccions propicia una millor evolució i pronòstic tant corporalment com mental i social i, en el cas dels professionals, contribuirà a facilitar-ne la recuperació tant personalment com laboral.
