L’exercici de la Medicina, com el d’altres professions de l’àmbit de la salut, ha esdevingut progressivament més complex. Entre altres motius, pels diferents interessos que conflueixen en la relació assistencial, que ja no es limiten als de metges i pacients sinó que inclouen els dels gestors, els de la indústria biomèdica i els de la societat, en conjunt , amb les seves expectatives sobre els resultats d’aquest tipus de interacció. A això cal afegir la rapidesa dels canvis a l’àmbit del coneixement científic però també a altres àmbits com els costums socials, els modes de comunicació o la disponibilitat d’informació.
Per això, en els darrers anys, s’ha anat consolidant l’aposta per generar espais de reflexió a la pràctica clínica quotidiana per a poder aturar-nos a dialogar sobre aspectes relacionats amb la nostra feina i que impacten, no només en nosaltres, sinó també en els pacients que atenem i en la resta d’actors involucrats al nostre dia a dia, de manera més o menys explícita.
El propòsit últim d’aquest procés de reflexió, de manera resumida, és deliberar sobre què ens passa, què implica i, d’acord amb això, valorar la posada en pràctica de nous cursos d’acció possible. De fet, aquests espais s’haurien de facilitar des del pregrau, durant el postgrau i al llarg de tota la carrera professional.
Diverses institucions britàniques, entre les quals consten l’Academy of Medical Royal Colleges, la UK Conference of Postgraduate Medical Deans (COPMeD), el General Medical Council (GMC) i el Medical SchoolsCouncil, han publicat un breu manuscrit on recullen recomanacions generals sobre aquest particular.
Entre els punts més destacats pel que fa a la reflexió a la pràctica clínica, hi són els següents:
- La reflexió és un assumpte personal, és a dir, cadascú ho farà a la seva manera. Del que es tracta, però, és de crear les condicions de possibilitat perquè tingui lloc. Hi ha alguns treballs ja publicats que donen consells sobre com desenvolupar aquest procés i també propiciar que aquest tipus d’espais siguin fructífers.
- Cada professional hauria de poder disposar del temps necessari per reflexionar sobre les experiències agradables i desagradables del seu dia a dia, tan com sobre les seves dificultats i encerts. Pot ser d’ajuda posar-ho per escrit o bé compartir-ho amb algun tutor o supervisor. En tot cas, cal garantir la privadesa dels testimonis esmentats.
- Reflexionar en comú beneficia tant els professionals que participen en aquestes reunions com la qualitat de l’assistència que dispensem. No es tracta d’una mera catarsi sinó que la fi última és com allò que reflexionem pugui propiciar un canvi en les nostres accions quotidianes de manera concreta.
- L’actitud dels qui participen en espais de reflexió grupal s’ha de desplaçar de la queixa o de la necessitat de fer prevaler el punt de vista propi, a què es pot posar en comú per a millorar la nostra feina.
- Les institucions en què els professionals de la salut desenvolupen la seva tasca han de prendre consciència de la importància de procurar aquests àmbits de reflexió ja que redunden en benefici tant dels qui hi treballen com dels pacients que atenen. És clau facilitar la disponibilitat de temps (dels professionals) i de espais (on pugui desenvolupar-se l’activitat).
- Els esmentats espais no substitueixen les accions necessàries, en qualsevol pla de qualitat, per a recollir, analitzar i corregir errors assistencials o altres incidents propis de la pràctica diària.
En el canvi de paradigma en relació a la pràctica clínica d’excel·lència, els professionals i les institucions que facin possibles i mantinguin aquests espais de reflexió, els poden invocar com a mostra de la qualitat de la seva praxi assistencial, així com en els processos d’acreditació de les seves competències formatives.
