Què és la mentalització?
La mentalització és la capacitat de donar sentit a la conducta pròpia i de l’altre a través de tenir en compte els estats mentals de les persones (conjunt de pensaments, creences, emocions, desitjos, intencions…). Anthony Bateman, un dels principals impulsors de la teoria, la defineix com: “veure’m a mi mateix des de fora i veure a l’altre des de dins”. Ens permet tenir una percepció de nosaltres mateixos, del nostre self, com un agent propi que decideix en base als seus estats mentals.
Desenvolupament de la capacitat de mentalització
La infantesa és clau en l’adquisició de la capacitat de mentalització: créixer en un context d’aferrament segur és la base del desenvolupament de la nostra capacitat de mentalització, ja que indica que els nostres estats mentals van ser entesos i atesos de manera adequada. El rol de la persona cuidadora és central per tal que l’infant sigui capaç d’identificar i prendre consciència dels seus estats mentals. Per exemple, quan l’infant experimenta un estat mental, el cuidador li retorna de manera exagerada o dramatitzada, perquè sàpiga que és seu i no de l’adult. Desde la perspectiva de l’infant, “Ella (la persona cuidadora) pensa que jo penso, llavors existeixo”.
L’infant desenvolupa la seva mentalització quan el cuidador és capaç d’entendre i representar l’afecte, fer-lo sentir comprès i transmetre-li com afrontar-ho (“especularització” marcada). Que el cuidador no es quedi només en el reflex, sinó que realitzi una contenció de l’emoció, marca els inicis de cert sentit de control, autoeficàcia i capacitat de regulació. En un futur, això serà la base per assolir un sentit robust del self i una capacitat adequada de regulació afectiva.
Les quatre dimensions de la mentalització
El concepte de mentalització es mou constantment entre quatre dimensions diferents; un bon equilibri o capacitat per a pivotar entre aquests pols en funció d’un mateix, de l’altre i de la situació és òptim per a poder mentalitzar adequadament.
Aquestes dimensions sempre estan interrelacionades entre elles i són:
- Implícita vs. Explícita: La mentalització implícita o automàtica és ràpida, sol ser un acte reflex i no exigeix gran atenció, intenció ni esforç. La explícita o controlada és el pol oposat, i implica un procés lent i seqüenciat que exigeix atenció, consciència i esforç. No és necessari mentalitzar de manera explícita constantment, és ideal poder canviar a voluntat a un procés controlat quan la situació ho requereix. De fet, una de les principals problemàtiques es dóna quan en situacions d’elevada activació emocional (o arousal) passem, automàticament, a la implícita.
- Self vs. Altres: Poder mentalitzar sobre els nostres estats mentals propis (el self) ens permet prendre consciència amb la nostra pròpia experiència i entrar en contacte amb nosaltres mateixos. Poder posar el focus en l’altre és imprescindible de cara a poder comprendre’l, arribar a l’empatia i donar sentit a les seves conductes.
- Externa vs. Interna: Mentalitzar pot fer-se a través de centrar-nos en indicadors externs (expressions facials, conducta no verbal…) o interns, intentant arribar als estats mentals dels altres a través del que sabem d’ells o del context. És possible que persones amb dificultats per connectar amb la subjectivitat dels altres caiguin en errors, com “sobreinterpretar” les senyals exteriors, ja siguin dels altres o les seves pròpies.
- Emocional vs. Cognitiva: La mentalització cognitiva fa referència a reconèixer, identificar i raonar sobre els estats mentals. Si bé tendeix a ser explícita, pot estar excessivament separada de la emoció, i porta a una anàlisi desconnectada. D’altra banda, la mentalització emocional o afectiva permet comprendre els sentiments associats. Poder identificar i connectar amb les emocions és imprescindible de cara a empatitzar amb els altres i per tenir un sentit del self coherent. Emperò, cal també tenir en compte que un excés de temperatura emocional pot conduir a un procés excessivament implícit.
Quan la capacitat de mentalització falla
La teoria de la mentalització planteja modes no mentalitzadors en els quals aquest procés falla. Se’n plantegen tres principals:
- Mode d’equivalència psíquica: En aquest mode la persona viu els sentiments i pensaments com si fossin reals i verdaders. En la ment no hi ha espai pel dubte i la persona té la certesa que allò que pensa o sent és literalment el que succeeix. D’aquí poden donar-se reaccions i conductes exagerades que venen justificades per la intensitat i realisme amb la que experimenten els seus estats mentals o els dels altres. Normalment es dóna en un moment de mentalització implícita amb elevats nivells d’arousal emocional.
- Mode teleològic: L’individu percep i actua des d’allò extern i té dificultat per accedir a la part interna dels estats mentals propis o dels altres. Això implica que la persona se centra quasi exclusivament en interpretar allò observable. Aquestes persones poden forçar situacions en les que l’altre es vegi obligat a reaccionar, per tal que explicitin allò que l’individu no pot arribar a percebre de forma implícita.
- Mode simulat: Es produeix una separació entre els estats mentals d’una persona i la realitat. La despersonalització o la desrealització serien la màxima expressió d’aquest fenomen. En aquest mode, predomina allò cognitiu, i la persona connecta amb els seus estats mentals però no a nivell emocional, i pot aparèixer un discurs buit o poc genuí.
Tractament basat en la mentalització
Paral·lelament, i molt relacionat amb al concepte de mentalització, existeix el Tractament Basat en la Mentalització, creat per Bateman i Fonagy, pensat, principalment, per a persones amb Trastorn Límit de la Personalitat (TLP). Aquests autors proposen que el dèficit de mentalització és el nucli central de la gènesi i l’expressió del trastorn.
El tractament, per tant, va dirigit principalment a abordar els modes no mentalitzadors i reforçar la capacitat reflexiva de la persona, millorant el seu funcionament interpersonal i tot tenint en compte la capacitat d’autoregulació emocional. Encara que inicialment va ser un tractament orientat al TLP, els dèficits de mentalització s’han observat en altres tipus de trastorns, i es planteja aquest tipus d’abordatge com a transversal i aplicable a altres problemàtiques, com, per exemple, la depressió, l’abús de substàncies…
L’abordatge de la capacitat de mentalitzar no deixa de ser un factor comú en diferents tractaments, motiu pel qual cada vegada està agafant més rellevància en la intervenció clínica i també en l’àmbit de recerca en salut mental.
Leave a Comment