En el tractament de les addiccions és fonamental el concepte de deshabituació, que podríem definir com el procés terapèutic durant el qual el pacient genera noves estratègies d’afrontament dels seus problemes sense recórrer a les substàncies. Un dels interrogants que apareix amb més freqüència durant aquest procés està relacionat amb l’aparició de la recaiguda.
El model científic vigent pel que fa a l’addicció la considera una malaltia crònica i recidivant, és a dir, que tendeix a reaparèixer després d’un període d’estabilitat. Això l’equipararia a altres malalties com la diabetis, la hipertensió arterial o l’asma. De fet, en un estudi dut a terme per McLellan l’any 2000, es va trobar que la taxa de recaigudes en addiccions és molt similar -i en alguns casos inferior- a la que presenten aquestes altres malalties, com indica el gràfic
Així doncs, a l’hora d’abordar el tractament d’una addicció, tant els professionals de salut com els pacients han de ser conscients que el procés de deshabituació ha de contemplar l’escenari de la recaiguda com una cosa probable.
És habitual que, quan el professional incorpora en el seu discurs la possibilitat de la recaiguda, i fa partícip al pacient de la normalitat d’aquesta com a part del procés de deshabituació, es generin en el pacient emocions oposades. Solen donar-se aquí dues reaccions prototípiques. D’una banda, el pacient pot actuar amb una actitud d’excessiva autoconfiança (“jo mai recauré”), o de l’altra, que això el desanimi (“segur que recaic”) entenent que la recaiguda implica un fracàs del tractament.
Ambdues actituds típiques poden dificultar el procés de deshabituació:
- En un extrem, minimitzar el risc de recaiguda pot fer que la persona, massa confiada en la seva fortalesa, s’exposi a situacions de risc i això, precisament, l’acosti a una possible recaiguda.
- A l’altre extrem, considerar la recaiguda com un destí inevitable pot conduir a una desesperança i manca d’autoconfiança que poden portar la persona a creure que recaure és inevitable i que el tractament no té sentit. Això, novament, l’acostarà a una possible recaiguda.
Podríem concloure que tant una posició com una altra poden obstaculitzar el procés de deshabituació. És tasca del terapeuta incorporar la recaiguda com un fet d’aparició probable en algun moment de la deshabituació, i evitar així que el pacient caigui en el catastrofisme. Es considera que la recaiguda, quan es produeix, ha de ser una oportunitat per renovar el compromís amb l’abstinència, i arribar a entendre que l’important és aconseguir la major estabilitat possible.
