Com interpretar el llenguatge del cos per afavorir la regulació emocional: l’experiència dels grups amb professionals de la salut

El cos també parla quan les paraules no arriben. En els professionals de la salut, acostumats a cuidar i sostenir el patiment dels altres, reconèixer els senyals del propi cos pot ser el primer pas per recuperar l’equilibri emocional. La psicoteràpia somàtica i els espais de teràpia de grup ens ajuden a comprendre com gestionem el malestar i quin paper tenen els vincles i la connexió amb els altres en el procés de regulació emocional.

El patiment corporal: més enllà de les paraules

Hi ha una escena que es repeteix sovint a les teràpies de grup amb professionals de la salut. Després d’un dia especialment difícil, d’un esdeveniment crític o d’una situació que ha traspassat els propis límits, molts professionals sanitaris expliquen una necessitat gairebé idèntica ja siguin metges, infermeres, psicòlegs, auxiliars. Persones habituades a sostenir el patiment dels altres que sovint funcionen des  del silenci quan és el seu propi cos qui els demana ajuda.

Quan l’organisme percep que una situació ens desborda, la seva prioritat no és que entenguem què ens està passant. La seva prioritat és protegir-nos. En aquests moments, pensar, posar paraules o analitzar el que sentim deixa de ser el més important. El cos entra en un estat de supervivència i reorganitza totes les seves prioritats. A la consulta, això es tradueix en frases molt conegudes: “No em reconec”, “No puc parar de donar-hi voltes”, “No sento res”, “Només vull desconnectar uns dies”. Més que símptomes aïllats, acostumem a escoltar-les com l’expressió d’un sistema que ha fet tot el possible per adaptar-se a una situació que ha superat la seva capacitat de regulació.

Interpretar el cos

La conceptualització des de la psicoteràpia somàtica ens ajuda a comprendre moltes d’aquestes experiències des d’un altre lloc. Quan una persona entra en una situació de crisi, no és només la seva manera de pensar la que canvia; també canvia la manera com el seu cos respon a l’entorn. La respiració es modifica, augmenta la tensió muscular, el camp d’atenció s’estreny i l’organisme orienta tots els seus recursos cap a la protecció. Abans que puguem explicar què ens passa, el cos ja ho està expressant. Des d’aquesta perspectiva, la regulació no és un procés exclusivament intern ni tampoc únicament cognitiu. El nostre cos es regula constantment en relació amb l’entorn i amb les persones que ens envolten. Una veu calmada, una sensació de connexió amb una altra persona, una mirada que transmet seguretat o la sensació de no haver d’afrontar sols una situació difícil, poden tenir un efecte regulador molt més gran del que pensem. No perquè resolguin el problema, sinó perquè ofereixen al cos les condicions necessàries per començar a sortir de l’estat de defensa.

Com afavorir la regulació emocional en entorns grupals

Ho veiem a les teràpies de grup quan les persones entren activades. Les primeres intervencions no acostumen a ser interpretacions ni reestructuracions cognitives. Són coses molt més senzilles. Ajudar-lo a notar el contacte dels peus amb el terra. Observar com entra i surt l’aire. Donar temps perquè la mirada recorri l’espai. Parlar més a poc a poc. Crear les condicions perquè el cos pugui començar a sortir, gradualment, de l’estat d’alarma. Poder anar escoltant les veus de les persones que conformem el grup, poder tenir veu, sentir un interès genuí pel que comparteixen, genera una sensació de calma que es va expandint a nivell corporal.

La teràpia somàtica parteix d’una idea aparentment senzilla, però molt transformadora: el cos és el lloc on s’expressa el patiment però també un recurs per recuperar l’equilibri. Acompanyar una persona perquè torni a notar el suport dels peus a terra, la qualitat de la respiració, la tensió de les espatlles o el ritme dels seus moviments no és una tècnica accessòria. És una manera d’ajudar l’organisme a recuperar la capacitat de sentir-se prou segur per tornar a pensar, decidir, relacionar-se.

L’equilibri entre solitud i connexió

A les sessions de grup observem confusió entre autonomia i evitació. És cert que, després d’una experiència intensa, retirar-se una estona pot ser saludable. Hi ha moments en què necessitem silenci, poca estimulació i una certa distància perquè el cos es reorganitzi. El problema apareix quan aquesta retirada deixa de ser temporal i es converteix en una manera habitual de relacionar-nos amb el malestar. Llavors comencen frases com aquestes: “Ja se’m passarà”, “No vull preocupar ningú”, “Prefereixo fer-ho sol/a”.

Són expressions que sovint sonen a fortalesa, però que, amb el temps, poden acabar generant una forma d’aïllament. El grup fa un reflex dels patrons de funcionament de cada membre. L’evitació no sempre és evident, de vegades adopta l’aparença d’una gran autonomia. La persona continua funcionant, treballa, compleix, cuida els altres. Però cada vegada necessita més esforç per mantenir aquest equilibri. Va reduint els espais on pot mostrar-se vulnerable, deixa de compartir el que li passa i acaba convivint amb un nivell d’activació que es normalitza perquè fa massa temps que hi és.

L’ansietat persistent, l’insomni, la irritabilitat, la fatiga que no desapareix amb el descans, el dolor sense una explicació mèdica clara o la sensació d’anar sempre cansades o irritables poden ser diferents formes d’expressar que l’organisme ha estat massa temps intentant regular-se en solitari. El que inicialment va començar com una estratègia protectora acaba convertint-se en un factor que manté el patiment. Necessitem moments de solitud per integrar el que hem viscut, però també necessitem experiències de connexió perquè el cos pugui sortir dels estats de defensa.

El paper dels vincles protectors en la regulació

Sense aquesta combinació, la retirada pot cronificar-se i contribuir al desenvolupament de problemes d’ansietat, depressió, esgotament professional o manifestacions somàtiques. Això no significa que necessitem estar permanentment acompanyats. L’autoregulació és una capacitat fonamental i també és un objectiu terapèutic. Però una autoregulació sana no consisteix a no necessitar ningú. Consisteix a saber quan podem sostenir-nos sols i quan el més saludable és deixar-nos sostenir. L’autonomia no és el contrari de la dependència; és la capacitat de moure’ns amb flexibilitat entre l’autoregulació i la coregulació.

Regular-nos és també una experiència compartida. Ens regulem en la qualitat dels vincles, en la confiança que desperten els equips, en la possibilitat de sentir-nos vistos sense haver de demostrar que podem amb tot. Això fem, poc a poc, en les teràpia grupals. Estar en connexió sentida amb els altres, ens fa sentir que podem ser nosaltres mateixes, de manera autèntica.

Marcela Coromina Gimferrer, psicòloga

Carmen Buenaventura Osorio, psicòloga