Una reflexió clínica sobre la soledat contemporània, el FOMO i la dificultat de crear vincles profunds en temps d’hiperconnectivitat
Fa uns dies, en començar una sessió de teràpia grupal, alguna cosa em va cridar l’atenció. Els participants ja eren a la sala, asseguts en cercle, però en silenci. Cadascú amb la mirada fixa, absort, al telèfon mòbil. Alguns somreien lleument davant del que veien a la pantalla, altres arrufaven les celles. Ningú no parlava. Ningú no es mirava. En adonar-se de la meva entrada, gairebé de forma sincronitzada, van guardar els dispositius i van començar a interactuar entre ells amb aparent normalitat. Però l’escena prèvia deixava entreveure una cosa significativa: la dificultat de sostenir la trobada sense mediació.
No era aïllament. Tots eren allà. I, no obstant, la connexió semblava passar en un altre lloc.
Escenes com aquesta es repeteixen sovint en espais quotidians: sales d’espera, transport públic, cafeteries. Llocs compartits on, paradoxalment, l’experiència és profundament individual.
Mai no havíem estat tan connectats. I, tanmateix, alguna cosa en la manera com ens trobem sembla haver-se transformat.
La paradoxa contemporània
Vivim en una època d’hiperconnectivitat. La tecnologia ha multiplicat exponencialment les nostres possibilitats de contacte. Mai no havia estat tan fàcil comunicar, compartint imatges, pensaments, estats d’ànim. Mai no havíem tingut tants canals oberts.
Tot i això, l’experiència clínica mostra una cosa que les estadístiques comencen a confirmar: la sensació de soledat subjectiva no ha disminuït; en molts casos, ha augmentat.
La psicòloga nord-americana Sherry Turkle descriu aquest fenomen amb una expressió eloqüent: alone together. Junts, però sols. La tecnologia facilita les connexions, però també permet editar el jo, controlar-ne l’exposició i evitar la vulnerabilitat que requereix la intimitat. Podem mantenir múltiples converses sense assumir el risc emocional de ser veritablement coneguts.
D’altra banda, el filòsof Byung-Chul Han assenyala que habitem una societat del rendiment i de l’exposició constant. La hipercomunicació elimina el silenci i redueix l’espai per a la negativitat, per allò diferent, per allò que no encaixa en la lògica de la productivitat i la visibilitat. En aquest context, l’enllaç es pot tornar superficial, intercanviable, fràgil.
Confonem connexió amb presència, contacte amb vincle i interacció amb reconeixement i validació.
Soledat no escollida i solitud
No tota soledat és igual. Hannah Arendt, filòsofa, diferència entre aïllament, soledat i solitud. L’aïllament implica la ruptura del llaç social, la separació dels altres. La solitud, en la seva forma dolorosa, apareix quan un se sent abandonat o invisible fins i tot enmig dels altres; una experiència passiva, patida i dolorosa. La solitud, en canvi, és un estat actiu, creatiu i necessari de diàleg interior amb la intenció d’interrompre el “soroll del món” per escoltar la nostra pròpia consciència.
En consulta, la soledat que genera més patiment no és la de qui està físicament sol, sinó la de qui no se sent reconegut o integrat. Persones amb agendes plenes, xarxes actives que, tanmateix, experimenten una desconnexió íntima amb els altres (i d’ells mateixos). No hi falta gent; hi falta profunditat, intimitat.
Alhora, moltes persones han perdut la capacitat de tolerar la solitud. El silenci es torna incòmode. L’avorriment es viu com una amenaça. Qualsevol espai buit és ràpidament ocupat per una pantalla, una notificació, un estímul. Alguns estudis sobre ús de tecnologia i comportament digital ens revelen que consultem notificacions dels nostres telèfons cada 5-10 minuts. Estar sols amb els nostres pensaments pot activar ansietat, autocrítica o sensació d’insignificança.
Paradoxalment, com menys tolerem la solitud, més depenem d’estímuls externs per regular el nostre estat intern.
El FOMO i la por a quedar fora
En aquest context emergeix el fenomen conegut com a FOMO (Fear of Missing Out): la por persistent a estar perdent-se alguna cosa. No es tracta només de curiositat o interès social. En molts casos és una forma contemporània de la por a l’exclusió.
La comparació constant facilitada per xarxes, on els altres mostren versions editades de la seva vida, poden activar sentiments d’insuficiència, desplaçament o fracàs. Sempre sembla que hi ha una trobada més interessant, un grup més integrat, una experiència més intensa en què no estem. Aquesta vigilància permanent manté el sistema nerviós en un estat d’alerta subtil però continu. La desconnexió digital no només suposa deixar de rebre informació; implica, per a algunes persones, enfrontar-se a la inquietud de no saber què està passant fora.
L’impacte a la salut mental
El neurocientífic John Cacioppo va investigar durant anys els efectes de la soledat a l’organisme. Els seus estudis van mostrar que la soledat crònica no és simplement una experiència emocional desagradable: activa circuits cerebrals associats a l’amenaça, augmenta la hipervigilància social i es relaciona amb alteracions de la son, més reactivitat a l’estrès i més risc de depressió i ansietat.
Quan la soledat es prolonga, el món es percep com a menys segur. S’interpreten amb més facilitat el gest ambigu com si fos rebuig, el silenci com a desinterès, la demora com a abandonament. Aquest biaix cognitiu reforça l’aïllament emocional i dificulta la creació de nous vincles significatius.
Així, la solitud no escollida es pot convertir en un cercle de retroalimentació difícil de trencar.
Una qüestió cultural i clínica
Seria simplista atribuir aquesta realitat únicament a la tecnologia. Les transformacions laborals, la mobilitat geogràfica, la precarització dels temps de trobada i la cultura del rendiment també hi influeixen. En entorns altament exigents, com passa sovint en professions sanitàries, el temps per cultivar vincles profunds es redueix i la identitat queda fortament associada al rendiment laboral.
A més, en aquests contextos, reconèixer la solitud es pot interpretar com un fracàs personal, quan en realitat també reflecteix tensions estructurals de la nostra època.
La solució a la solitud contemporània no sembla que resideixi a augmentar el nombre de contactes, sinó a recuperar la profunditat de la trobada. La intimitat requereix temps, presència i disposició a mostrar-se imperfecte. Cal tolerar moments de silenci i assumir el risc de no ser completament acceptat.
Potser el desafiament de la nostra època no és estar més connectats, sinó aprendre a vincular-nos millor i a habitar la solitud sense sentir que desapareguem. I, quan la soledat es torna persistent, dolorosa i limitant, demanar ajuda no és un signe de feblesa, sinó un pas cap a la reconstrucció del llaç amb un mateix i amb els altres.
Toni Gata, psicòleg de la Clínica Galatea
