El trastorn per ús de substàncies (TUS) constitueix una de les expressions més complexes del patiment humà contemporani. No es tracta únicament del consum persistent i problemàtic d’una substància —legal o il·legal— malgrat les conseqüències negatives, sinó d’una relació alterada amb el propi cos, amb les emocions i amb l’entorn. Igual que en altres trastorns mentals, ha de ser entès des d’una perspectiva integral que reconegui la interacció constant entre els factors biològics, psicològics, socials i existencials que configuren l’experiència humana.
La personalitat es pot definir com el conjunt de patrons estables de pensament, emoció i conducta a través dels quals una persona es relaciona amb el món. Cal tenir en compte que la personalitat es pot entendre com la singular manifestació del temperament (constitució psicobiològica primordial) i el caràcter (resultat de la interacció d’aquesta predisposició amb el context, al llarg de la biografia de cadascú, i inserida en una cultura determinada).
Més enllà dels efectes neurobiològics de les substàncies, hi ha determinats trets de personalitat que poden predisposar, mantenir o agreujar la relació addictiva. Intentar comprendre la connexió entre addicció i personalitat no implica reduir l’addicció a la personalitat, sinó reconèixer que la manera com una persona es vincula amb el plaer, el dolor, la frustració o la recerca de sentit es troba profundament intervingut pels seus trets de caràcter i la seva història vital. D’acord amb aquest plantejament, certs trets poden actuar com a factors de vulnerabilitat davant del consum de substàncies, mentre que altres poden funcionar com a elements protectors.
Entre els trets més freqüentment associats al trastorn per ús de substàncies trobem la impulsivitat i la recerca de sensacions, enteses com la tendència a actuar sense reflexió suficient i el desig imperiós d’experimentar emocions intenses o noves. Aquestes característiques acostumen a relacionar-se amb un començament d’hora en el consum i amb patrons d’ús d’alt risc. Així mateix, el neuroticisme o inestabilitat emocional, caracteritzat per una alta reactivitat afectiva, ansietat i dificultat per regular els estats interns, pot afavorir el consum com a estratègia d’alleujament davant del malestar.
D’altra banda, la baixa responsabilitat o autodisciplina, l’hostilitat, la baixa empatia o la baixa autoestima conformen un perfil de vulnerabilitat en què el consum pot operar com a intent de sustentació emocional o de compensació davant de sentiments de buit o devaluació personal. En aquests casos, l’ús de substàncies pot representar tant un refugi com una forma fallida d’auto-calma o pertinença.
Convé subratllar que els trets de personalitat no determinen per ells mateixos l’aparició d’un TUS. El que sí que determinen, en canvi, és la manera com la persona respon a l’estrès, a la pressió social o la disponibilitat de substàncies. Així, qui presenta impulsivitat tendirà a minimitzar riscos immediats; qui experimenta ansietat crònica pot recórrer a l’alcohol o als ansiolítics per mitigar-la, i qui té una autoestima fràgil pot trobar al grup consumidor un espai il·lusori d’acceptació.
El procés addictiu, alhora, retroalimenta aquests trets, intensificant la impulsivitat, la irritabilitat o la desesperança. D’aquesta manera, l’addicció i la personalitat entren en un circuit recíproc d’influència, en què els patrons de resposta del subjecte es rigidifiquen i es tornen cada cop més automàtics, el que dificulta la recuperació sense una intervenció terapèutica profunda.
Implicacions clíniques i abordatge terapèutic
A la pràctica clínica, conèixer els trets predominants de personalitat no només permet comprendre millor el patiment del pacient, sinó també anticipar les dificultats terapèutiques i seleccionar estratègies més efectives per cessar el consum tenint en compte la singularitat de cada persona. Per exemple, en subjectes impulsius serà prioritari treballar la tolerància al malestar i la planificació; en aquells amb alta ansietat, la reestructuració cognitiva i la regulació emocional, i en persones amb autoestima baixa o dependència emocional, l’enfortiment de l’autoconcepte i dels vincles sans.
El tractament, des d’una mirada integral, ha d’incloure una primera fase de desintoxicació per després desembocar a la deshabituació, que és un procés complex on conflueixen allò psicobiològic i el context. Es tracta d’intentar modificar la relació que el subjecte estableix amb la substància o la conducta addictiva. En aquest sentit, les teràpies individuals, centrades en aquests aspectes, han mostrat eficàcia, especialment quan es combinen amb intervencions grupals i pautes familiars que restauren la xarxa de suport i la funció de vincular de l’individu.
Més enllà d’aconseguir l’abstinència, és crucial intentar reconstruir la relació amb un mateix. L’objectiu terapèutic no es limita a aconseguir l’abstinència, sinó a afavorir una transformació més profunda en la manera com el subjecte es relaciona amb si mateix i amb els altres. Recuperar la capacitat d’autoregulació emocional, enfortir la identitat personal i reconstruir un sentit vital coherent són objectius fonamentals en aquest procés.
El trastorn per ús de substàncies, en última instància, pot ser entès com un intent fallit d’alleujar el dolor o d’omplir un buit existencial. Des d’aquesta perspectiva, el treball terapèutic pretén no només suprimir una conducta, sinó també reintegrar l’experiència subjectiva fragmentada, tot restaurant el vincle entre cos, ment i entorn. Només així és possible que la persona recuperi una manera de “ser-hi-al-món” més lliure, conscient i plena.
Patricia Pou, psicòloga
