El terme presentisme laboral és una traducció de l’anglès (“presentism”) que encara no ha estat acceptada per la Real Acadèmia Espanyola però que s’usa amb molta freqüència quan fem esment al grau de compromís d’un professional amb el seu treball. Les conseqüències del presentisme laboral afecten no només als individus (doncs s’associa a major risc de desgast professional) sinó a les organitzacions, ja que repercuteix negativament, en últim terme, en la qualitat del treball i en la productivitat.
El presentisme laboral defineix el fet de passar més hores en el treball de les estipulades per contracte, la qual cosa s’acompanya, sovint, de no permetre’s ni tan sols faltar al mateix en situacions de malaltia o altres imponderables. Seria, per dir-ho així, el revers de l ’“absentisme” laboral. Pot relacionar-se tant amb factors individuals com d’organització de la institució o lloc de treball en el qual es desenvolupa l’activitat professional. En l’emergència i manteniment del fenomen influeixen també factors com la situació econòmica (en èpoques de crisis o recessió econòmica, el temor a la pèrdua de treball accentua aquestes conductes) o la consideració social positiva que pot tenir el zel amb l’acompliment professional en les diferents cultures. El presentisme, quan el desencadenant és la por a perdre el lloc del treball o la desmotivació, pot convertir-se, paradoxalment, en una forma de “absentisme presencial”, és a dir, romandre en el lloc de treball però dedicant part de la jornada laboral a altres funcions que les assignades (connectar-se a xarxes socials, realitzar trucades personals, consultar pàgines web,…). No obstant això, la forma més freqüent, entre titulats superiors, sol ser la de negar les pròpies limitacions en honor de mantenir un alt rendiment professional el que els condueix a un compromís desmesurat amb el lloc de treball.
El presentisme laboral en els professionals de la salut
El presentisme és freqüent entre molts professionals de la salut, especialment, entre els metges. En un estudi de RM Preece, fins a un terç de metges i infermeres reconeixien haver anat a treballar estant malalts; una mica més del 80% dels metges de primària i/o de metges d’hospital reconeixien haver anat alguna vegada a treballar estant malalts. Es produeix en aquests casos una sort de dissonància cognitiva en la qual es minimitza l’impacte negatiu que té aquesta conducta en l’acompliment professional en honor de seguir complint amb les tasques que el professional té assignades. A factors individuals relacionats amb els aspectes vocacionals de la professió, el perfeccionisme i/o el deure moral de la cura d’uns altres, es poden afegir uns altres de tipus organizacional, com ocorre amb la no cobertura del treball del professional quan aquest s’absenta per malaltia, la sobrecàrrega de treball que excedeix, amb escreix, l’assumible en l’horari contractualment convingut o la precarietat dels contractes que fan témer al professional per la pèrdua del seu lloc de treball.
Cal fomentar noves narratives sobre l’exercici adequat de la professió que incloguin la cura d’un mateix i el reconeixement dels propis límits. En aquesta comesa, és clau el paper dels programes formatius de metges, l’exemple dels “mentors” o models d’identificació dels professionals en formació i la implicació de les institucions en què els metges treballen (afavorint, per exemple, la cobertura efectiva de baixes per malaltia o respectant càrregues de treball realment assumibles en l’horari laboral).
