El suïcidi és una conducta que pot ser deguda a diversos factors, tant individuals com contextuals. Pel que fa a la relació entre situació laboral i suïcidi, no només no tenir fenia augmenta el risc de suïcidi sinó, com citàvem a una revisió recent sobre el tema, també formar part de determinats grups professionals. A Espanya, les professions amb més taxes de suïcidi són les forces i cossos de seguretat de l’Estat i els professionals de la salut. Tot i això, en analitzar la situació a nivell mundial, a més d’aquests dos grups, s’observa un risc incrementat en professions tan dispars com personal de neteja o de la construcció, bombers, agricultors o grangers. Pel que fa als professionals de la salut, se sap que tenen un risc incrementat de metges, veterinaris, infermeres i dentistes, encara que també tècnics d’emergències o ambulàncies.
Quan es produeix una situació de dolor psíquic intolerable (ja sigui aguda o cronificada, ja al sé d’una depressió, o bé en situacions que desborden la capacitat de resolució i contenció del subjecte), el suïcidi es pot acabar veient com l’única manera que aquest patiment cessi. Un cop iniciat aquest procés mental (de durada variable i que pot ser més o menys reflexiu), el pas a l’acte depèn també de factors com ara la intensitat de la clínica de malestar intens, fins arribar, de vegades, a un pensament dissociat o dicotòmic, com també de la sensació del subjecte de sentir-se capaç de dur-ho a terme.
Principals factors del risc de suïcidi
Els principals factors relacionats amb el risc incrementat de suïcidi, associats a la professió, són:
- L’accessibilitati coneixement de l’ús de mitjans potencialment letals.
- Les reticències a demanar ajuda quan apareix un trastorn mental o una situació de sobrecàrrega o claudicació personal.
- Determinades situacions altament exigents a nivell emocional que s’han d’afrontar de manera habitual a determinats àmbits laborals.
- L’exposició freqüent a situacions traumàtiques (com les morts, siguin o no violentes), ja que el llindar d’atrevir-se a fer el pas suïcida disminueix.
El suïcidi i les professions
La sensació d’alienació laboral, associada a un baix grau d’autonomia i de control sobre la pròpia feina així como la falta de reconeixement per la mateixa, pot contribuir, en qualsevol ocupació, al malestar associat a l’ entorn laboral.
Quant al risc incrementat observat en professionals amb menor nivell de capacitació professional, pot estar relacionat amb factors no estrictament ocupacionals sinó amb la precarietat socioeconòmica o la dificultat d’accés a atenció apropiada tant a nivell de salut mental com de recursos socials.
D’altra banda, en ocupacions amb un alt nivell d’autoexigència, com és el cas dels professionals de la salut, el risc de suïcidi pot augmentar en situacions com la degradació de l’estatus jeràrquic o acadèmic o en estar immersos en processos disciplinaris o legals o altres circumstàncies que es viuen subjectivament com una minva de vàlua professional (errors, no consideració per part dels companys, etc.) a més del risc de pèrdua de la feina, especialment quan la feina és un aspecte nuclear de la identitat personal (o vocació) i es veu amenaçada per una raó o altra.
Prevenció del risc de suïcidi
Quant a la prevenció del suïcidi en professionals de la salut, alguns programes, especialment en països anglosaxons, han fomentat les mesures de prevenció universal o més generals. En la majoria d’aquest tipus d’intervencions, que poden tenir lloc en format presencial, telemàtic, o combinant tots dos, es coincideix a millorar les estratègies d’identificació de malestar psíquic, evitant la demora en la petició d’ajuda quan calgui, abordant l’estigma associat als trastorns mentals i promovent un abordatge proactiu pel que fa al malestar.
La prevenció universal sol anar a càrrec de vegades d’institucions sanitàries o de les associacions professionals; altres vegades, de programes més amplis de prevenció del risc de suïcidi promoguts des de les autoritats sanitàries de cada país.
Quant a la prevenció selectiva i indicada,és crucial que les persones d’aquests col·lectius professionals coneguin i disposin de recursos de fàcil accés (com els que ofereix la Fundació Galatea) on poder demanar ajuda quan sentin que han claudicat els mecanismes d’afrontament. I, una vegada que demanin ajuda o accedeixin a recursos de tractament especialitzat, és clau que els professionals que els atenen (generalment, amb competències en l’àmbit de la salut mental) sàpiguen identificar els que tenen més risc i que puguin elaborar un pla conjunt amb el pacient per abordar les situacions de més risc, pactant com demanar ajuda en situacions de crisi i també la limitació a l’accés de mitjans potencialment letals (en el cas dels professionals de la salut, l’accés a fàrmacs a les èpoques de més risc ).
També cal parar atenció a la denominada «posvenció», és a dir, la intervenció psicològica (sovint, en format grupal) amb companys i companyes de la persona que ha mort per suïcidi o bé als familiars dels professionals de la salut que s’han suïcidat. Aquest tipus d’abordatge no només ajuda a l’elaboració del dol que aquest tipus de mort «diferent» activa, sinó que també pot contribuir a prevenir nous intents que podrien produir-se per imitació o contagi (allò que s’ha anomenat «efecte Werther»).
