Els cuidadors en general, i els professionals de la salut en particular, dediquen gran part de les seves energies a respondre a les necessitats de la resta (pacients, familiars de pacients, programes comunitaris, etc.). En ocasions, en el lliurament a la cura de l’altre acaben per sacrificar les necessitats pròpies o les de l’entorn afectiu més proper. I aquest desequilibri pot acabar afectant el professional com a persona. Per analitzar els dilemes que activa aquesta trobada de prioritats, farem menció a dues perspectives: la de les necessitats, basant-nos en la teoria de la motivació humana de Maslow, i la dels valors, prenent com a referència el pensament de Max Scheler.
Les necessitats segons la piràmide de Maslow
L’any 1943, Abraham Maslow va formular la “Teoria sobre la Motivació Humana”. Va jerarquitzar les necessitats en una piràmide, coneguda com la piràmide de Maslow, en la qual es graduen les necessitats des més a menys indispensables per a la supervivència. D’acord amb aquest criteri, apareixen cinc nivells ordenats de manera jeràrquica. A mesura que es van satisfent les necessitats d’un nivell van sorgint nous desitjos per cobrir noves expectatives. La motivació pot entendre’s com la força que activa la nostra conducta per assolir els esmentats desitjos.
La categorització de Maslow, des de la base fins a la cúspide de la piràmide, inclou:
- Necessitats Bàsiques, que serien lesnecessitats imprescindibles per al desenvolupament de la vida humana i per a la seva supervivència: alimentació, descans, sexe o manteniment de la salut.
- Necessitats de seguretat i protecció, apareixerien una vegada satisfetes per complet les necessitats bàsiques. Per exemple: la salut, la feina, l’habitatge.
- Necessitats d’afiliació i afecte, associades al desenvolupament afectiu, la participació en la societat i tots aquells aspectes que facin a la persona sentir-se integrada socialment (activitats culturals, esportives i recreatives, etc.).
- Necessitats d’estima. Són de dos tipus: 1) intrapersonals (respecte a sí mateix, cura personal, com ens comuniquem amb nosaltres mateixos, independència, fites personals, etc.) i, 2) interpersonals (reconeixement, atenció, estatus, etc.)
- L’autorealització, vinculades a la necessitat de donar sentita la vida i que permeten el desenvolupament integral de la persona.
Segons la teoria de Maslow, per tal que les persones desitgin assolir aquest nivell, han de satisfer les necessitats establertes en la resta de nivells de la piràmide seguint la jerarquització que ell proposa. Tot i així, el capitalisme, especialment en la seva fase tardana, es caracteritza també per estimular la creació de necessitats, moltes d’aquestes no bàsiques, per activar el consum; fet que cal tenir en compte més enllà de la categorització que proposa Maslow.
La teoria dels valors de Max Scheler
No obstant, a l’hora d’analitzar la presa de decisions en les persones, les necessitats més bàsiques poden sacrificar-se en nom de determinats valors. El filòsof Max Scheler també va elaborar la seva pròpia piràmide de classificació dels valors, entesos com a criteris d’estimació o d’assignació, en sentit extremo, de les polaritats “bo” vs. “dolent”. Els valors, segons Diego Gracia, poden dividir-se en “valors instrumentals” (persegueixen una finalitat; p. ex. utilitat) i “valors intrínsecs” (no persegueixen una finalitat en sí mateixos; p. ex.: la justícia).
Per a Scheler hi ha quatre nivells en l’escala de valors, dels quals els dos més propers a la cúspide són específicament humans:
- Valors vinculats a l’agradabilitat: dolç-amarg.
- Valors vitals: sa-malalt.
- Valors espirituals: Estètics (bonic-lleig), jurídics (just-injust), intel·lectuals (verdader-fals).
- Valors religiosos: sant-profà.
D’alguna manera, aquest recorregut ens permet veure que les necessitats bàsiques (segons l’escala de Maslow) poden arribar a abandonar-se o no cobrir-se en considerar un valor intrínsec pel que paga la pena descuidar-los.
El que hem observat és que la vocació professional en les carreres dedicades a la cura, fins i tot si es torna en el nostre principal sentit vital, no ha de renyir amb l’autocura. Perquè sabem que mantenir l’equilibri en aquest sentit redundarà positivament en el nostre benestar personal al mateix temps que millorarà la qualitat de la nostra tasca.
Leave a Comment