Entrevistem avui l’Eva Gausachs, directora d’infermeria de la Clínica Galatea, amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, que se celebra cada 12 de maig
Des del seu punt de vista, quin és el missatge que caldria que arribés a la població general aquest dia?
Avui, en el Dia Internacional de les Infermeres i Infermers, de ben segur que podrem accedir a molts articles d’opinió al respecte, que aporten diferents mirades que tradueixen diferències maneres d’entendre la professió.Potser no cal intentar sorprendre amb noves narratives, sinó rescatar exposicions brillants de companyes infermeres, com la Carme Espinosa Fresnedo (presidenta electa de la North American Nursing Diagnosis Association, NANDA), quan diu“que les paraules ens serveixen per explicar el nostre món i per a conèixer el món que ens envolta”.
Però avui, com a directora d’infermeria de la Clínica Galatea, he de tenir un record per quan les infermeres “ens trenquem”, perquè els professionals de la salut també precisem ser ajudats. És per aquest motiu que la Clínica Galatea intenta oferir un espai segur, equilibrat i compassiu perquè les persones ateses experimentin el sofriment, però també es permetin experimentar l’alegria.Vull transmetre que és un espai on, si ens cal ajudar, podrem treballar amb el cor obert i amb relacions no jeràrquiques,però amb límits savis.
Personalment, el pas per la Clínica Galatea, com a professional de la salut mental, m’ha permès veure de prop el trencament del company o la companya i també repensar la manera en què tractem l’angoixa mental i emocional greu.
Les paraules importen?
El llenguatge ens identifica i forma part de la nostra identitat com a persones, també com a grup professional. És evident que, per a mi, des del punt de vista personal és de vital importància l’ús adequat de les paraules, perquè he vist i he patit com en diferents moments la manera de parlar de les infermeres i de la nostra professió ens ha fet molt mal.
L’essència de la nostra disciplina recau en la paraula cura i sembla que no ens acabem de creure que el que fem, cuidar, és complex, és difícil, és únic i és sagrat. Les infermeres de salut mental som molt conscients del poder que té la paraula, eina bàsica per establir una relació terapèutica. Tenim la certesa que les nostres paraules curen i cuiden, influeixen en l’estat de l’ànim de l’altre i contribueixen al desenvolupament de les capacitats, és a dir, en la salut.
Què aporta l’acompanyament d’infermeria al pla terapèutic del malalt?
Les infermeres tenim molta experiència en ajudar a les persones a apoderar-se, a prendre les regnes de les seves vides malgrat els problemes als quals s’enfronten o amb els que han de conviure. Ajudem a les persones a recuperar les seves històries per identificar aquelles qüestions que els impedeixen desenvolupar amb plenitud la seva pròpia vida. El concepte que som éssers multidimensionals, un tot indivisible, és una realitat amb la que en major o menor mesura connectem tots els lectors d’aquestes paraules. La nostra salut física està directament vinculada a la nostra salut mental, i la nostra salut mental i emocional estàíntimament relacionada amb la física. Som un tot i formem part d’una xarxa de connexions i de relacions intra-, inter- i transpersonals.
Què vol dir per a vostè auto-cura o cura d’un mateix?
L’auto-cura engloba principis ètics, filosòfics, existencials i espirituals. Ens cal reflexionar sobre com ens relacionem amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb l’entorn i la natura. Per tant, ens convida a estar atents. Potser un dels propòsits més humils, més poderosos i auto-exigents que podem tenir com a infermeres és dotar de propòsit i sentit cada dia de la setmana.
La gent que m’envolta sap que sóc una defensora dels petits detalls i, per tant, intento renovar cada matí quan surt el sol el meu compromís viu. Cada nou dia és una nova oportunitat per practicar la voluntat, la constància i l’atenció plena amb amor, compassió i acceptació. Juntament amb el vincle i la connexió amb la natura, el més destacat d’aquests últims temps viscuts per la pandèmia ha estat l’apreciació del valor de les relacions personals significatives, així com l’agraïment profund pel do d’estimar i ser estimats.
Com enllaçaria aquest concepte de cura d’un mateix amb la identitat de la infermera?
Les infermeres acostumem a iniciar un diàleg amb un “jo sóc infermera”, paraules que ens identifiquen i en afirmen. Assenyalem la zona del cor per expressar “jo soc”, però vivim identificats amb la ment, amb el pensament, lluny del cor, lluny del ser.Avui voldria aprofitar per recordar a totes les infermeres i lectors que ens puguin acompanyar que el cor és l’espai interior de calma, silenci i quietud, on veritablement som i on tot és. El cor és el lloc al qual tornem quan ens sentim plens de soroll interior i exterior, quan tot sembla confós, agitat, precipitat. El cor ens fa ser instruments de pau, ser genuïns, ser silenciosos, ser discrets, tornar a la simplicitat, tornar a l’essència, tornar a la font de vida, tornar a la llibertat, tornar a l’ésser. Recordem que només podrem comprendre els altres i la seva realitat si mirem el seu món per la seva finestra.“L’empatia” forma tant part del nostre discurs quotidià que tenim tendència a oblidar la complexitat del procés. En el nostre dia a dia, les infermeres tenim tanta pressa que quan caminem mantenim la mirada al terra i ens oblidem d’aixecar els ulls i mirar al cel. Setmana darrera setmana ens passa el temps, sense ser conscients de com les nostres rutines afecten la nostra salut i el nostre benestar.
En aquests moments, quin considera que és el major repte per a les infermeres?
Em sembla de vital importància finalitzar aquesta entrevista transmetent una experiència concreta: la il·lusió i l’esperança que comporta el nostre projecte de la Clínica Galatea, ja que s’ha augmentat la dotació de l’equip infermer. Una línia clau del nou pla estratègic és renovar les nostres funcions i responsabilitats.
De ben segur és moment de començar a comprendre, de començar a encarnar el veritable significat de viure el moment present amb consciència, sentit, propòsit i profunditat.
Que finalitzem el Dia Internacional de les Infermeressent capaces de poder-nos veure en l’altre, de despertar sentiments de calidesa, gratitud, connexió i unitat allà on ens trobem com a col·lectiu professional. Que recordem que la necessitat universal d’amor justament és el nostre anellatge i l’amabilitat, l’habilitat d’estimar. Que aquesta reflexió personal us ajudi a extreure com cuidar-nos i com cuidar la professió. El tresor més gran del món és compartir la vida amb les persones que estimem, que respectem, que admirem. Jo no seria qui soc sense tenir una paraula d’agraïment a totes les companyes infermeres que m’han acompanyat al llarg de la meva trajectòria professional. I si aquestes paraules no serveixen per millorar les nostres relacions com a infermeres, el nostre entorn… haurem de cercar altres paraules.
Feliç Dia Internacional de les Infermeres!
