La teoria de l’aferrament
La teoria de l’aferrament, proposada per John Bowlby (1969-1980), fa referència a l’enllaç afectiu de caràcter innat establert entre el nen i el seu cuidador. L’aferrament no només compleix una funció evolutiva bàsica de cara a assegurar la supervivència, sinó que resulta la base del desenvolupament afectiu. Persegueix brindar seguretat al nen i es caracteritza, conductualment, per oscil·lar entre l’exploració activa de l’entorn i el retorn al cuidador davant d’una amenaça percebuda buscant, en aquestes circumstàncies, obtenir seguretat i consol. L’aferrament conforma la base sobre la qual l’humà aprendrà a relacionar-se amb els altres, a autoregular-se i a desenvolupar la seva capacitat de mentalització (de si mateix i de l’altre), afectant, per tant, les seves maneres futures de sentir, pensar i actuar entre altres aspectes.
Aferrament a la infància
En base als treballs pioners d’Ainsworth et al. (1978) s’han descrit quatre tipus d’aferrament bàsics a la infància, segons les conductes que es van observar en relació amb els seus cuidadors. Aquests quatre tipus es van descriure com: aferrament segur vs insegur, diferenciant-se aquest segon en evitatiu, ambivalent i desorganitzat. Els primers desenvolupen estratègies d’aferrament primàries o segures (buscar la figura d’aferrament i fer-la servir com a base segura) i els segons solen desenvolupar estratègies secundàries o insegures (d’hipo-activació, híper-activació o desorganització segons el tipus de conductes observades) (Main, 1990).
1. Aferrament segur a la infància
La primera categoria és l’aferrament segur; són nens capaços de manera consistent d’explorar l’entorn des de la seguretat percebuda i de buscar consol a l’enllaç davant d’una amenaça potencial. Si bé poden angoixar-se moderadament en separar-se del seu cuidador, es tranquil·litzen ràpidament al retrobament i poden tornar a jugar ràpid. Se senten còmodes davant de la proximitat de l’altre i la intimitat, confiant que si manifesten unes necessitats aquestes seran cobertes. Els cuidadors, en aquest cas, es caracteritzen per estar atents i receptius als seus senyals i necessitats. Es produeix un acostament i un consol quan el nadó plora (mostrant una elevada sensibilitat, acceptació i disponibilitat emocional) que no es perllongaven més del necessari ni es forçaven (no arribava a la invasió o la sobreprotecció).
2. Aferrament insegur a la infància
. Aferrament ambivalent o ansiós a la infància
En els nens amb un aferrament ambivalent/ansiós s’observen dos tipus de respostes en el retrobament amb la mare: els enfadats, que passen de l’obertura activa al rebuig de la mare, i els passius, que semblen indefensos i superats per la situació malgrat el retrobament. El denominador comú és l’elevada angoixa que genera la separació, ja que no aconsegueix ser consolada fins i tot després del retrobament, com si, encara en presència de la mare, continuessin buscant “una mare que no hi era”. Aquest funcionament era prototípic en nens amb cuidadors disponibles, però de manera imprevisible i ocasional o controladora i no sensible a les seves necessitats. D’aquesta manera, aprenen, inconscientment, a “híper-activar” la conducta d’aferrament, temen, constantment, la separació imprevisible i fan el possible perquè no passi.
. Aferrament evitatiu a la infància
Els nens amb aferrament evitatiu es caracteritzen per una exploració incessant de l’entorn al costat d’una certa indiferència i evitació activa davant del retorn o presència dels cuidadors. Si bé hi ha una manca d’angoixa aparent a l’absència dels cuidadors, a nivell fisiològic sí que s’observen alteracions (ritme cardíac o nivells de cortisol elevats). Això s’ha interpretat com que, malgrat l’aparent indiferència d’aquests nens, sí que hi ha un patiment. El que observem és una estratègia de regulació que en aquest cas passa per una “hipo-activació” de l’aferrament: aquests nens han après, normalment davant de pares que inhibeixen l’expressió emocional i rebutjaven el contacte físic, a renunciar a aquest aferrament i proximitat reduint-ne activament el seu interès o cerca.
. Aferrament desorganitzat a la infància
L’última categoria del tipus insegur és el desorganitzat, en què predominen conductes contradictòries juntament amb reaccions que recorden la dissociació o estats de trànsit. Sol donar-se a llars amb nivells d’agressivitat elevats (històries amb traumes o violència), amb pares que actuen des de la ira o que, des del seu propi aferrament desorganitzat, es veuen envaïts per la por o la dissociació davant les necessitats del nen. D’aquesta manera el lloc que, a priori, hauria de ser segur esdevé no-segur o, fins i tot, amenaçador, experimentant una mena de “por sense solució” i no podent armar estratègies organitzades i consistents d’aferrament.
Aferrament a l’adultesa
Aquests estils d’aferraments observats a la infància es mantenen amb una fiabilitat molt elevada durant l’adultesa. La persona internalitza els models de relació amb l’altre i els reprodueix a la seva etapa adulta. Bowlby concebia aquestes representacions del jo i de l’altre creades en el context d’aferrament com a Models Operatius Interns (MOI) (Bowlby, 1973). Aquests MOI ens serveixen per generalitzar el nostre coneixement relacional, anticipar la conducta de l’altre actuant en conseqüència i s’expressen de manera diferent segons el tipus d’aferrament.
1. Aferrament segur a l’adultesa
Els adults amb un aferrament segur es caracteritzen per una elevada obertura i flexibilitat a l’experiència. En general, sostenen una visió d’ells mateixos i dels altres positiva i es perceben a si mateixos com a valuosos i mereixedors de suport i amor, i als altres com a sostenidors als qui poden recórrer si necessiten ajuda o amb qui poden intimar i compartir les seves experiències o dificultats. Expressen els seus sentiments amb relativa facilitat, tenen una bona capacitat d’intimar amb els altres i es permeten demanar ajuda si cal. Poden establir relacions simètriques, basades en la confiança i el suport mutu.
2. Aferrament insegur a l’adultesa
. Aferrament ambivalent o ansiós a l’adultesa
En els adults amb un aferrament ambivalent/ansiós sol predominar una visió del si mateix negativa i de l’altre positiva, el que reforça la necessitat de tenir sempre l’altre present, perquè l’ajudi a regular la seva ansietat o li aporti una validació que no aconsegueix generar ell mateix (inseguretat). En les relacions hi ha una tendència a la “híper-activació” de l’aferrament, amplificant-lo i buscant l’altre perseguint evitar un temut –i, segons ells, probable– abandó o rebuig. Aquesta dinàmica acaba funcionant moltes vegades com una profecia autocomplerta, tornant real el propi temor i comportant una possible dependència emocional. En psicoteràpia, es persegueix poder ajudar a millorar la seva identificació i modular la seva autoregulació emocional sense necessitat d’un altre, així com fomentar la capacitat de prendre les seves pròpies decisions tenint en compte les seves necessitats i desitjos.
. Aferrament evitatiu a l’adultesa
Els adults amb una inclinació evitativa han après a reprimir el seu món emocional i busquen mantenir o projectar una imatge d’independència i autosuficiència. En retirar-se de l’aferrament, hi ha una tendència a distanciar-se de la seva pròpia experiència emocional i dels altres. A nivell conscient, hi ha una visió del si mateix com a algú fort i complet i de l’altre com a poc fiable o inadequat. Es conjectura que aquest primer model compensa una visió inconscient d’un jo imperfecte i indefens i d’un altre que, com els seus pares, reaccionarà a la cerca de protecció amb rebuig i punició. D’aquesta manera, a primera vista hi ha una franca dificultat a demanar ajuda i confiar en l’altre –hi ha una desactivació de l’aferrament i planteja l’altre com a no necessari– i ser percebut com algú vulnerable. En teràpia es procura ajudar el pacient a integrar les emocions, satisfaccions i desitjos associats als vincles íntims, aspecte dissociat per la seva defensa desactivadora i poder començar a percebre’s a si mateixos com a vulnerables i, alhora, poder dependre de manera regulada de l’altre.
. Aferrament desorganitzat a l’adultesa
Finalment, les persones amb un estil d’aferrament desorganitzat venen marcades per l’experiència que un lloc presumiblement segur ha estat viscut, simultàniament, com a amenaçador (moltes vegades fruit d’experiències traumàtiques). D’aquí que el món es percebi com un entorn hostil, en què se senten amenaçats. Hi sol haver dificultats en la regulació emocional i recorren a estratègies impulsives o descontrolades de regulació on predomina la dissociació. També preval una elevada contradicció en la vivència interna d’ells mateixos i de l’altre i predomina la construcció de relacions caòtiques, extremes i turbulentes. Sol conviure de manera escindida una elevada por a l’abandonament juntament amb dificultats en la intimitat i la confiança. En psicoteràpia, serà fonamental la creació d’un vincle segur on poder “revisitar” aquestes experiències i amb la intenció de procurar la integració d’aquells elements escindits. La introducció d’eines de regulació emocional pot ser molt important a l’hora de poder adoptar noves maneres de regular més adaptatives per després poder seguir un treball reflexiu.
Implicacions en teràpia segons l’estil d’aferrament
Els estudis demostren que els estils d’aferrament no han de ser entesos com a classificacions rígides, sinó com a tendències de la persona. A més, és ben sabut que l’estil d’aferrament és estable al llarg de la vida però no és immutable. En aquest sentit, el procés psicoterapèutic i la pròpia relació terapèutica són recursos molt útils. Es persegueix establir un espai segur on poder explorar els MOI inconscients, entendre la seva funció adaptativa a la infància i examinar com afecten la persona a la seva vida adulta per poder virar cap a models que comportin un menor sofriment emocional i millor funcionament interpersonal.
És esperable que, en la relació terapèutica, aquests models es reprodueixin en funció de l’estil d’aferrament del pacient. D’aquesta manera, aquest tipus de relació clínica esdevé una oportunitat per explorar a l’aquí i l’ara, de manera conjunta, les emocions i cognicions associades a la manera automàtica de fer vincles, donant espai a experimentar-les i identificar-les però explorant també altres maneres de relacionar-se i regular-se.
D’aquesta manera, pot tenir lloc allò que s’anomena una “experiència emocional correctiva” en què el pacient es pot arriscar a experimentar en el present i en el context d’una base segura (la relació terapèutica) malestars evitats o no processats en el passat i propiciar noves formes de vinculació afectiva.
Bibliografia
- Ainsworth, M. D., Blehar, M., Waters, E., & Wall, S. (1978). Patterns of attachment. A psychological study of the Strange Situation. Classic edition published 2015 by Psychology Press. New York & London: Routledge.
- Bowlby, J. (1969). Attachment and Loss: Attachment; John Bowlby. Basic books.
- Bowlby, J. (1973). Attachment and loss: Volum II: Separation, anxiety and anger. In Attachment and loss: Volum II: Separation, anxiety and anger (pp. 1-429). London: The Hogarth press and the institute of psycho-analysis.
- Main, M. (1990). Cross-cultural studies of attachment organization: Recent studies, changing methodologies, and the concept of conditional strategies. Human development, 33(1), 48-61.
