Fins a la data, la majoria de les publicacions relacionades amb l’impacte de la COVID-19 als professionals de la salut s’han centrat, de manera preponderant, a quantificar la prevalença de símptomes de l’espectre ansiós i depressiu i analitzar els factors de risc i protectors relacionats amb la seva aparició. Els menys se centren a analitzar els beneficis de les intervencions psicològiques posades en marxa per ajudar-los.
Atès que tractem no tant amb dades sinó amb éssers humans que ens relaten les seves experiències, cal donar la benvinguda a la feina que Jo Billings i altres investigadors del Departament de Psiquiatria del London University College van publicar l’any passat a la revista BMC Health Services Research. Es tracta d’una revisió sistemàtica i metasíntesi qualitativa dels articles que analitzen els relats de professionals de la salut, de diversos països, exposats a les noves epidèmies registrades al segle XXI. Les més destacades, la SARS-COV-1, l’Ebola i la COVID-19.
Les narratives es van obtenir, principalment, dels anomenats grups de discussió (focus group, en anglès) o d’entrevistes individuals presencials semiestructurades. La majoria dels estudis es van desenvolupar a diversos països asiàtics, a Amèrica del Nord, a alguns països d’Àfrica (com Sierra Leone, Uganda o República Democràtica del Congo), a Austràlia i només un, més recent, a diversos països d’Europa (Anglaterra, Hongria, Alemanya i Grècia). En gran mesura, reflectien les experiències dels que havien estat a primera línia d’atenció durant les fases de més incidència i incertesa de les epidèmies.
S’agrupen les principals temàtiques en les categories següents:
1) Salut, seguretat y qüestions relacionades amb la protecció davant el virus
En aquest grup cal agrupar les qüestions relacionades amb la por del contagi propi o de familiars, gent propera o companys. Però també tot allò relacionat amb els recursos de protecció, des de la seva inicial escassetat a l’evident incomoditat del seu ús durant moltes hores, a com feien front la prevenció fora de la feina tant a casa com als recursos habilitats amb aquesta finalitat, com quan es van destinar hotels al descans dels treballadors sanitaris, i tot el que fa referència al seu ús.
2) Sobrecàrrega laboral
D’una banda, els relats testimoniaven sobre com es feia front a l’allau de casos, i de l’altra, tot allò relacionat amb l’escassetat de reforços professionals, com se suportaven les jornades de treball (sovint llargues i gairebé sense descansos), la remuneració insuficient o la precarietat d’alguns contractes temporals activats en aquestes circumstàncies excepcionals.
3) Estigma
No es pot ignorar la prevenció social que va generar en molts ciutadans el contacte amb aquells que havien estat al primer front de contenció dels efectes del virus. Més enllà de la convivència íntima i de l’entorn assistencial, el contacte amb els treballadors de l’àmbit de la salut podia arribar a ser evitat, de manera més o menys explícita, en ser vistos com a potencials vectors de transmissió comunitària.
4) Dilemes ètics o professionals
Motivats per la presa de decisions ètiques crucials en condicions de manca de recursos sanitaris (com l’accés a respiradors, a mesures de cures intensives, a llits hospitalaris o a la ubicació als serveis d’urgències), dedicar menys temps del desitjable als pacients o tenir la sensació que el creixement exponencial de casos que requerien ser atesos reduïa la qualitat de l’assistència dispensada.
5) Creixement personal
Alguns, en plena adversitat, confessaven haver pogut retrobar-se amb la vocació o amb experiències emocionals correctives associades a vivències d’humanitat compartida. Encara que es podien haver sentit inermes davant de l’adversitat, el fet de poder acompanyar els pacients i amics en aquestes circumstàncies límit els va confortar a nivell moral i afectiu.
6) Recolzament percebut
Tot i que molts relataven haver sentit i valorat positivament el reforç dispensat per part de persones properes, companys, organitzacions i opinió pública, això no sempre va ser així. En diversos relats es posaven de manifest les implicacions emocionals del major o menor grau de suport percebut.
7) Informació i formació
També sorgien qüestions relacionades amb l’excés (proliferació de protocols i mesures canviants d’un dia a un altre i fins i tot en qüestió d’hores, saturació de continguts als mitjans de comunicació o necessitat peremptòria d’estar al dia dels avenços terapèutics) i el defecte ( incertesa a l’inici de la pandèmia, absència de directrius clares o manca de temps per a processos de reflexió) d’informació o oportunitats per a la formació.
8) Disponibilitat o falta d’accés a recursos d’ajuda
Podia tractar-se d’ajuda en l’àmbit del suport emocional o, en un segon nivell, d’atenció especialitzada en trastorns mentals. Molts relats deixaven traslluir les implicacions de la presència o absència de professionals de segona línia, majoritàriament, de l’àmbit de la salut mental, disposats a ajudar a bregar amb la sobrecàrrega emocional quan calgués. De manera gairebé unànime, es reivindicava la seva importància en aquestes circumstàncies, però també en d’altres de menys excepcionalitat.
Els qui hem atès i seguim atenent els professionals de la salut durant la COVID-19, reconeixem aquestes mateixes línies temàtiques. Tot i això, cal assenyalar que el seu contingut ha anat variant a mesura que ha evolucionat la pandèmia, tant pel que fa a les ones successives com al punt d’inflexió que va suposar l’aparició de les noves vacunes.
Avui dia, més que una sobreactivació cognitiva, emocional i conductual del sistema de supervivència, tal com va passar a la primera onada, prevalen altres vivències. Hi predominen experiències més relacionades amb la sensació d’esgotament i desmotivació creixent que les que s’activen en situacions d’alarma. Seran necessàries noves anàlisis qualitatives per mostrar l’evolució de les experiències subjectives dels professionals de la salut en aquest canviant context, tal com venim observem a la nostra tasca diària.
Leave a Comment