A la cinquena edició del llibre Supervision in the Helping Professions (“Supervisió a les professions d’ajuda”), publicada en 2020, els autors, Peter Hawkins i Aisling McMahon, experts a acompanyar equips i formar en lideratge, dediquen un capítol a les que consideren set competències bàsiques que els professionals de la salut han de cultivar si volen desenvolupar una tasca reflexiva. Són les següents:
Capacitat d’aprendre i desaprendre
cada cop cobra més valor l’aprenentatge en què no es mostren teoria i pràctica com a compartiments estancs. Així, els autors plantegen que, al llarg de la seva carrera, els professionals aprendran un 70 % d’allò que emani de la seva pràctica clínica, un 10 % en cursos de formació i un 20 % als espais de supervisió individual i/o grupal . Aquesta darrera, de fet, és una eina molt valuosa per, precisament, propiciar una reflexió constructiva sobre com procedim. A més, si aprendre és important, també ho és posar en qüestió maneres ja adquirides d’afrontar la realitat que puguin resultar caduques, per més que ens hagin estat útils durant temps, i ser capaços d’adaptar-los a noves necessitats o contextos.
Reflexió
No es tracta d’una activitat separada de l’acció ni tampoc és una rutina de comprovació que emergeixi de la inseguretat. Al contrari, es tracta de poder aturar-nos per adonar-nos d’allò que ens preocupa, analitzar si hi ha patrons disfuncionals o cercles viciosos que es repeteixen, intentar valorar les situacions des d’una altra perspectiva per, finalment, proposar altres maneres d’afrontar els problemes. És un exercici continu d’anàlisi i de creació de noves oportunitats.
Aprenentatge “incorporat”
Juntament amb la anterior, aquesta competència ressalta la importància de treballar amb atenció plena no sols en els nostres patrons mentals d’aprehensió de la realitat sinó en la resposta corporal. Com que ment i cos són una unitat indissoluble (“ment incorporada”), la nostra conducta professional es manifestarà tant a nivell verbal com no verbal. De fet, aquesta última arriba al pacient de manera més immediata a nivell emocional que el discurs explícit. D’aquí la importància de contactar-hi i de treballar els aspectes que puguin fer la comunicació millor en aquest sentit.
Capacitat de relacionar-se
Com que treballem amb persones, cal desenvolupar les competències que faciliten la ressonància emocional (empatia i mentalització) i la compassió (fer alguna cosa respecte al patiment de l’altre). S’ha de fomentar un estil de resposta no reactiu a mercè del remolí emocional, sinó proactiu i reflexiu.
Col·laboració
La majoria dels professionals de la salut treballem al si d’equips. Per això és important desenvolupar un clima de cooperació, en lloc d’un de competició. És il·lusori pensar que es pugui actuar de forma autònoma, ja que exercim en entorns cada vegada més complexos, on hi ha interconnexions i interdependència amb elements propis i aliens al sistema en què estem immersos.
Fomentar resiliència
La resiliència es defineix com la capacitat de sobreposar-se a moments crítics i adaptar-se a les noves circumstàncies que emergeixen després d’una situació inusual i inesperada. Gràcies a ella, després d’un esdeveniment generador d’estrès (“alostasi”), podem tornar a l’estat basal, a una mena de “homeòstasi emocional”. La resiliència també està connectada amb l’atenció plena, ja que gràcies a ella som capaços d’adonar-nos dels senyals d’alarma (insomni, ansietat, conductes no saludables per gestionar el malestar) o d’indicis de començar a estar emocionalment exhausts. Per fomentar-les, pot ser útil analitzar de quins recursos interns i externs comptem per fer front a les adversitats i com enfortir-los.
Prendre consciència de les motivacions inconscients per exercir
Més enllà de les raons explícites per dedicar-se a una professió de l’àmbit de la salut, pot haver-hi motivacions inconscients de les quals cal adonar-se encara que no resultin evidents a primera vista, ni tan sols per a nosaltres mateixos. Sota la voluntat d’ajudar els altres poden bategar anhels tan dispars com el desig de poder o control sobre els altres, cobrir les carències afectives pròpies o l’afany de notorietat o de reconeixement. No es tracta de negar que existeixin, sinó de reconèixer-los per veure quan poden interferir en l’autèntica preocupació per acompanyar l’altre en el patiment.
El cultiu d’aquestes competències s’hauria de desenvolupar en totes les professions dedicades a la salut, començant des del pregrau, reforçant-se en el postgrau i continuar fomentant-se tant individualment com institucional al llarg de tota la carrera professional.
