La catedràtica emèrita de Filosofia Moral i Política de la Universitat de Barcelona, Victoria Camps, acaba de publicar un llibre, titulat Tiempo de cuidados, en el qual defensa l’oportunitat per a l’adveniment d’una nova època on no càpiga ignorar l’ètica de la cura. En aquest sentit, l’autora planteja que, precisament, la cura s’ha convertit en un tema central i peremptori arran de la COVID-19. La pandèmia, en fer-nos contactar amb la nostra fragilitat com a éssers humans, obre la possibilitat a un canvi de paradigma en l’ètica que, sense menysprear la importància de l’ètica principalista (els principals eixos de la qual són l’autonomia, la beneficència, la no maleficència i la justícia), incorpori la importància de la cura. Aquesta nova ètica propiciaria una nova perspectiva sobre nosaltres mateixos, les nostres relacions amb els altres i també amb la natura. Del subjecte modern independent i autònom, només regit per la raó, es passaria a una concepció de la interdependència entre els éssers humans en què l’equilibri raó-sentiment esdevé essencial. Aquesta oportunitat que planteja la pandèmia i que es traduiria en impulsar un nou «temps de cures» no hauria de quedar-se en una mera declaració d’intencions, sinó que hauria de traduir-se en canvis socials i mitjans suficients que poden fer-la possible. Seria desitjable també enriquir-lo amb una ètica de les virtuts que propiciï un nou model de ciutadania que es regeixi per les coordenades d’aquest nou paradigma.
Pel que fa a la cura dels cuidadors, en concret, dels professionals de la salut, els doctors Jo Shapiro i Timothy B. McDonald van publicar un editorial l’any passat a la revista New England Journal of Medicine on suggerien algunes qüestions que haurien de poder extreure’s com a aprenentatge del que s’ha viscut durant la pandèmia. Aquestes recomanacions, que s’han de posar en marxa d’ara en endavant, no s’atenen a l’individual, sinó que afecten també als equips assistencials, a les institucions sanitàries i a la gestió pública i privada de les mateixes. Entre elles, en destaquen:
- Cal propiciar un canvi a la “cultura” dels professionals de la salut en què la cura d’un mateix sigui un requisit de bona praxi professional.
- S’ha d’evitar “patologitzar” qualsevol malestar dels professionals de la salut: a l’hora d’abordar les seves causes és crucial tenir en compte la importància del context.
- Es fa imprescindible una implicació proactiva de les institucions sanitàries en el canvi de paradigma.
- Cal facilitar l’accés als recursos d’ajuda als professionals de la salut quan els mecanismes d’afrontament hagin claudicat i apareguin trastorns mentals.
- Poden ser d’ajuda els grups de suport entre iguals.
- És necessari promoure un estil de lideratge saludable als equips i a les institucions. Encara que no ho esmenten explícitament, l’esmentat estil hauria de ser obert, flexible, compassiu constructiu, just i transparent.
En resum, l’experiència del que hem viscut durant la COVID-19 ha accentuat la necessitat d’abordar canvis en la societat, en els sistemes sanitaris i entre els professionals de la salut que incorporin un nou imperatiu moral en què la cura emergeix com un deure i un dret que ens concerneix a tots els ciutadans.
