L’addicció és una malaltia crònica i recidivant
Un dels debats més freqüents en l’àmbit de les addiccions gira entorn d’una pregunta aparentment simple: pot una persona amb antecedents d’addicció tornar a consumir substàncies de manera controlada? La resposta científica no és absoluta, però sí força clara en els casos de dependència moderada o greu: el risc de recaiguda i pèrdua de control és significativament alt. I això no respon únicament a una qüestió de voluntat, disciplina o “manca de caràcter”, sinó a canvis neurobiològics ben documentats.
L’addicció no és simplement “consumir massa”. El National Institute on Drug Abuse (NIDA), un dels organismes de referència internacional en investigació sobre addiccions, defineix l’addicció com una malaltia crònica i recidivant (“relapsing disease”). Això significa dues coses importants: l’una, que l’addicció produeix canvis persistents al cervell, i l’altra, que la recaiguda forma part freqüent del curs clínic de la malaltia.
Com afecta l’addicció al cervell?
L’evidència científica acumulada durant dècades mostra que el consum repetit de substàncies altera circuits cerebrals relacionats amb: la recompensa, el control inhibitori, la impulsivitat, la presa de decisions i el craving (desig intens de consumir). Aquests canvis afecten especialment regions com el còrtex prefrontal i el sistema dopaminèrgic, implicats en l’autocontrol i la regulació de conductes. Per això, moltes persones amb trastorn per ús de substàncies poden passar mesos o fins i tot anys sense consumir i, així i tot, experimentar una ràpida reactivació de l’impuls addictiu després d’una reexposició.
La recaiguda: un fenomen clínic freqüent
La recaiguda no és una excepció rara. Un dels errors més comuns és interpretar-la com un “fracàs personal”. Tanmateix, des de la medicina i la psiquiatria de les addiccions, la recaiguda s’entén com un fenomen clínic freqüent. El mateix NIDA assenyala que les taxes de recaiguda en trastorns per ús de substàncies són comparables a les de malalties cròniques com l’asma, la hipertensió o la diabetis. És a dir: igual que un pacient hipertens pot descompensar-se si abandona el tractament o certs hàbits, una persona amb addicció pot recaure en tornar a exposar-se a la substància o a determinats estímuls associats al consum.
Què passa al cervell quan es torna a consumir?
I això té una explicació neurobiològica: Quan una persona torna a consumir, encara que sigui “només una vegada” o “només una mica”, es poden reactivar ràpidament els circuits cerebrals de recompensa i aprenentatge associats a l’addicció. En molts pacients, aquesta reactivació provoca pèrdua progressiva de control, augment del craving, racionalització del consum, i retorn al patró previ. No passa en el 100 % dels casos, però sí amb una freqüència prou alta perquè la comunitat mèdica consideri la reexposició un factor de risc important. En realitat, en les fases més avançades de la dependència, el consum deixa d’estar guiat únicament per la recerca de plaer i passa a estar condicionat per mecanismes neuroadaptatius complexos.
La il·lusió de control després de l’abstinència
Un dels fenòmens més estudiats en addiccions és l’anomenada “il·lusió de control”. Després d’un període d’abstinència, moltes persones senten que: “ja no són les mateixes”, “han après la lliçó” o “ara sí que poden consumir de manera normal”. I en alguns casos, durant un temps, pot semblar cert, però el problema és que el cervell addictiu conserva una mena de “memòria” del consum. Determinats estímuls – una copa, una festa, una discussió, un context emocional concret— poden reactivar patrons prèviament automatitzats.
Què diu el consens científic actual?
La ciència actual no afirma que totes les persones amb problemes de consum siguin idèntiques ni que el pronòstic sigui exactament el mateix per a tothom. Però sí que existeix un consens sòlid en diversos punts:
- L’addicció altera circuits cerebrals relacionats amb l’autocontrol.
- La recaiguda és freqüent i clínicament esperable.
- La reexposició pot reactivar ràpidament patrons compulsius.
- En addiccions severes, l’abstinència continua sent l’enfocament terapèutic predominant.
Comprendre l’addicció per afavorir la recuperació
Comprendre això ajudarà a abandonar discursos simplistes sobre la “manca de voluntat” i permet abordar les addiccions com el que realment són: trastorns complexos, crònics i tractables, que requereixen suport, seguiment i estratègies sostingudes en el temps.
Patricia Pou Satorre, Psicòloga
Lectures recomanades:
Voler no és poder, d’Arnold M. Washton
En el reino de los espíritus hambrientos, de Gabor Maté
Jo, addicte, de Rafael Giner








