Quan la víctima posa gran part de la seva energia vital en la feina, com és el cas dels professionals de la salut, la pèrdua de confiança en la pròpia vàlua acaba permeant tot el seu ésser. La tasca de reconstrucció personal és àrdua. No és freqüent que la víctima s’atreveixi a denunciar; és l’excepció més que no pas la norma.
“Aquí l’enveja i la mentida em van tenir tancat”
(Fray Luis de León)
La corrupció més enllà de la «política professional»
Tots patim diàriament el bombardeig de notícies que propicien el convenciment de viure en un estat irreversible de corrupció i incompetència en la gestió d’allò que és públic, especialment pel que fa a l’anomenada “política professional”. Tertulians i portaveus de tota mena no només anuncien els estralls que provoca aquesta plaga, sinó que els atribueixen exclusivament al bàndol contrari, deixant lliure de tota sospita el propi.
Tot i ser habitual parlar de la «corrupció» política, hi ha un fenomen que amb prou feines apareix als mitjans de comunicació malgrat no ser massa diferent a temes que monopolitzen els titulars. Aquesta reflexió pretén ser un nou “jo acuso” –com la que Émile Zola feu en el seu moment, arran de l’afer Dreyfus–; vol posar al descobert algunes conductes que denoten la presència d’un corc que corroeix, silenciosament, moltes de les institucions sostingudes amb l’erari públic. Concretament, ens referim a l’assetjament laboral (mobbing, en anglès) a la sanitat, la universitat i la investigació. Precisament, l’evidència científica assenyala els àmbits laborals com els llocs on és més prevalent.
Es tracta d’intentar “aixecar la llebre”, expressió encertada per descriure l’acció de desemmascarar un modus operandi opac, silenciat durant molt de temps, que com més es tapa, més s’agreuja. Parlar-ne no implica posar-se en una posició de superioritat moral, ni creure que aquestes conductes deixaran de produir-se; la història ho desmenteix contínuament amb exemples que cobreixen un ampli ventall de manifestacions de violència implícita o explícita. Allò que es pretén, seguint la recomanació de Spinoza en la seva Ètica, és “no burlar-se, no lamentar-se, no detestar, sinó comprendre”. I comprendre per actuar, tant com sigui possible. Perquè no tant li fa, com veurem a continuació.
L’assetjament laboral en els professionals de la salut: delimitem conceptes
Treballar cada dia durant gairebé dues dècades com a psiquiatre amb professionals de la salut amb trastorns mentals m’ha permès ser testimoni d’excepció de les conseqüències d’aquest tipus concret d’assetjament. És un delicte que, per ser castigat, necessita ser provat. Nosaltres, els clínics, acompanyem les víctimes d’aquest tipus d’agressió, mirant d’ajudar-les a recuperar-se de les seqüeles d’allò que han viscut. El mobbing més freqüent és el “vertical descendent” (de superior jeràrquic a subordinat), però també pot ser “vertical ascendent” (del subordinat/s cap qui ostenta el poder) o bé es pot donar entre iguals (horitzontal).
En l’argot col·loquial, es fa servir la paraula mobbing amb certa lleugeresa per parlar de conflictes amb figures d’autoritat a l’entorn laboral. No és infreqüent que qui hagi estat advertit per errors en la seva competència professional o per l’incompliment d’una o més funcions –amb dades objectives i sense faltar-li al respecte– es defensi amb aquest terme per eludir les seves responsabilitats. És fonamental evitar-ne l’ús frívol o pervers.
En parlar d’assetjament laboral ens referim a un tipus de maltractament sistemàtic i continuat a què se sotmet una persona a la feina, amb l’objecte de desestabilitzar-la emocionalment, arraconar-la professionalment, qüestionar-ne la vàlua i minvar la seva capacitat de defensa. És una víctima col·lateral –per fer servir termes bèl·lics– d’entorns en què s’han instal·lat dinàmiques de corrupció i abús de poder.
Relacions i jerarquies en els grups humans
Sempre que hi ha una relació de desigualtat, encara més si s’acompanya d’un desequilibri de forces, es posa de manifest el poder, en qualsevol de les seves formes. Així ho explica Hegel en la seva metàfora de l’amo i l’esclau, representada com una vertical on el primer exerceix domini sobre el segon. Precisament, la classificació dels tipus d’assetjament laboral s’inspira en aquesta imatge.
El més habitual és que les interaccions humanes no siguin completament horitzontals, d’igual a igual. Són verticals les relacions entre pares i fills, professors i alumnes, caps i subordinats. El poder permet que l’altre m’obeeixi i, com més gran sigui aquest poder, més persones es plegaran als meus designis i més gran serà la sensació d’omnipotència i omnisciència. Els subordinats se solen rebel·lar contra els qui manen, però també qui governa està subjecte –encara que pretengui ignorar-ho– als qui li deuen obediència, i també als qui estan per sobre d’ell. És, per tant, un tipus de relació essencialment conflictiva, fet que no implica saltar-se els drets i els deures fonamentals de les parts.
De fet, que hi hagi interaccions verticals no atorga carta blanca a qui ostenta el poder. Una cosa és reconèixer el pes diferent de les funcions i responsabilitats de cada persona en el si de grups humans de treball i, una altra de ben diferent, atribuir-se unes prerrogatives sense límit sobre la tasca i sobre els altres. Sabem que és inherent al poder la tendència a sortir-se de mare, a la desmesura, que s’accentua com més temps s’ostenta i quan s’amplia l’àmbit d’actuació. Com bé va assenyalar Lord Acton: “el poder absolut corromp absolutament”.
Precisament, per aquesta inèrcia consubstancial al poder es va crear l’equilibri de poders o els anomenats, més àmpliament, contrapesos (checks and balances, en anglès). La seva funció és limitar la tendència a exercir-lo sense control o arbitràriament. Els sistemes d’oposició justos i transparents, els canals interns de comunicació o les auditories independents són vies per a fer-ho factible en l’àmbit públic.
Dra. María Dolores Braquehais, psiquiatra i directora Assistencial de la Clínica Galatea. Article publicat al Diari de la Sanitat
Continua llegint – Part 2 – Les conseqüències psicològiques de l’assetjament laboral en professionals sanitaris.
